Tulostoma brumale Pers.

NOMS: Ninet. Castellà: Tulostoma brumal. Tulostoma de invierno. Èuscara: Ankaputz leuna. Francès: Tulostome d'hiver. Tulostome des brumes. Anglès: Winter Stalkball. Alemany: Winter-Stielbovist.

Surt preferentment als boscs mediterranis de pi i carrasca

SINÒNIMS: Lycoperdon pedunculatum L.; Tulostoma pedunculatum (L.) Czern.; Tulostoma mammosum (Mich.) Fr.

HÀBITAT: Creix en vores de camins i preferentment en clarianes de boscs mediterranis de carrasca (Quercus ilex) i pi (Pinus halepensis)

Carpòfor esfèric i peu prim

DESCRIPCIÓ: Carpòfor esfèric de 0,5-1,5 cm de diàmetre marró clar o blanquinós, amb un petit orifici (ostíol) cònic i regular, envoltat per un petit peristoma de 0,5 mm i color ocre rovell. El carpòfor està sostingut per un peu de 2-4 cm d’alçada i prim, de 2-3 mm de diàmetre, de color marró clar, dur, fibrós i buit. El himeni és interior i forma la gleva, de color rovell clar, amb espores de color groguenc, globoses i berrugoses. Pot sortir a la primavera però, com el seu nom indica, surt preferentment a la tardor.

Petit peristoma cònic, regular i de color bru

COMESTIBILITAT: Indiferent, sense valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tulostoma deriva del grec "tùlos" callositat, protuberància, i de "stoma" orifici, per l’aspecte exterior del carpòfor de les espècies del gènere. L’epítet específic brumale ve del llatí “brumalis, e” hivernal, propi de l’hivern, tot i que la seua preferència és sortir a la tardor. L’epítet del sinònim pedunculatum, deriva del llatí “pedunculus” peduncle, pedicel, en al·lusió al llarg peduncle que sosté el carpòfor.

Tulostoma brumale va ser descrit per Persoon en Neues Magazin für die Botanik. 1: 86 (1794). Abans Carles Linné l’havia descrit i publicat en Species Plantarum 2: 1184 (1753) amb el nom de Lycoperdon pedunculatum.

Peu buit, dur i fibrós

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són un grup de fongs amb la particularitat de que la part fèrtil, en algun moment, es troba tancada en una espècie de recipient, més o menys esfèric. La part fèrtil s’anomena gleva, rodejada per una o més capes estèrils que presenten una obertura per on surten les espores quan estan madures.

Família Tulostomataceae

                                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe gibba (Pers.) P. Kumm.

NOMS: Tassa de bruc. Orella de conill. Castellà: Clitocibe embudado. Candela. Platera menor. Èuscara: Inbutu. Italià: Imbutino. Cimballina. Francès: Clitocybe en entonnoir. Coupe bocagère.  Anglès: Forest funnelcap. Common Funnel. Alemany: Ockerbrauner Trichterling.

Clitocybe gibba

SINÒNIMS: Agaricus gibbus Pers.; Infundibulicybe gibba (Pers.) Harmaja; Clitocybe infundibuliformis (Schaeff.) Quélet

HÀBITAT: Surt a la tardor sota les coníferes i planifolis de les zones temprades, i al bosc mixt mediterrani format per carrasca (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis).

DESCRIPCIÓ: Capell de forma plana amb mamelló central quan és jove però que esdevé en forma d’embut i desapareix el mamelló. Arriba als 8 cm de diàmetre com a màxim. La cutícula és de color crema, seca, amb el marge corbat, poc ondulat i fi.

Himeni format per làmines atapeïdes i decurrents pel peu, de color blanc.

Peu central, cilíndric, esvelt, de concolor amb el barret o més clar. De vegades amb la base recoberta de toment blanquinós.

Carn minsa, consistent, corretjosa la del capell i esponjosa la del peu. Sabor suau i olor agradable.

Es pot confondre amb altres Clitocybe com C. meridionalis o C. mediterranea però en cap d’aquests casos hi ha perill, altre cas és la confusió amb els clitocybes blancs que són tòxics.

COMESTIBILITAT: No té interès culinari perquè és dura l’escassa carn, a més a més el exemplars adults poden provocar el síndrome muscarínic. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma del capell inclinat per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic gibba ve del llatí “gibbus, a, um” convex, per la presència d’algun òrgan que presenta una mena de gepa. En aquest cas pel mamelló que presenta quan és jove. 

Clitocybe gibba va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 123 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El síndrome muscarínic el produeix la muscarina que contenen alguns bolets, com nombrosos Inocybe i alguns Clitocybe. La simptomatologia es desenvolupa en tan sols 15-30 minuts després de la ingesta, i està produïda per l’estimulació colinèrgica (síndrome mico-colinergic), i consisteix en la presència de sudoració, salivació, llagrimeig (síndrome SSL), miosi, visió borrosa, augment de la secreció bronquial, còlics abdominals, diarrea aquosa, hipotensió i bradicàrdia. La sudoració és abundant, i arriba a amerar la roba. En general les molèsties cedeixen en el curs d’algunes hores, inclús sense tractament.

Família Tricholomataceae

                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma batschii Gulden.

NOMS: Bolet de bestiar. Bolet d’ovella. Bolet ros. Gírgola de mata. Mare d’esclatasang. Castellà: Cabreras. Matacabres. Èuscara: Ziza zuri-marroi. Francès: Tricholome à pied bicolore. Tricholome de Batsch. Anglès: Burnt knight. Alemany: Fastberingte. Gestiefelte Nadelwald-Ritterling

Surt en grups sota la pinassa

SINÒNIMS: Agaricus subannulatus Batsch; Tricholoma fracticum (Britz.) Kreisel;

HÀBITAT: És molt comú als pinars de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi rodeno (Pinus pinaster) mediterranis. Surt a la tardor baix la pinassa en grups de nombrosos exemplars.

DESCRIPCIÓ: Capell de 6-10 cm de diàmetre, convex al principi però va aplanant-se amb l’edat, amb el marge incurvat. La cutícula ´és llisa i lluenta en temps sec i viscosa en temps humit, de color rogenc o marró castany.

Himeni de làmines escotades de color blanc

Himeni format per làmines atapeïdes, primes, escotades, que es corben a la proximitat del peu, blanques de joves però amb tendència a prendre una coloració lleument rogenca i punts vermellosos a les arestes quan maduren.

Peu amb la mida aproximadament igual al diàmetre del capell, cilíndric, ple, fibrós, amb fibres longitudinals rogenques però blanc a la part superior de l’anell que sovint és inexistent.

Carn compacta, blanquinosa amb olor farinós i sabor amargant.

Cutícula lluenta de color rogenc

COMESTIBILITAT: Té un gust amarg que quasi l’invalida com a bolet comestible, però amb una prolongada cocció desapareix aquest inconvenient. tot i Això no té valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tricholoma   deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic batschii és en honor d’August Johann Georg Karl Batsch (1761 – 1802) naturalista i botànic alemany que va ser una autoritat en el camp de la micologia.

Peu rogenc amb la característica banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha alguns bolets que tenen un anell al voltant del peu. Aquest és la resta del vel que protegeix les làmines de l’himeni abans d’obrir-se per deixar sortir les espores. L’anell és un element important per identificar certes espècies i, de vegades, desapareix, el que dificulta la taxonomia. L’anell pot ser simple o doble, fixe o mòbil, esquamós, farinós, granulós o d’altres formes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars

SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis) o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre

DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort

Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell. 

L’epítet específic lituus és el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes. 

Himeni amb làmines decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Infundibulicybe meridionalis (Bon) Pérez-De-Greg.

NOMS: francès: Clitocybe méridional, Clitocybe feutré variété méridionale. Alemany: Graufilziger Trichterling.

Surt a la tardor als pinars

SINÒNIMS: Clitocybe squamulosoides var. meridionalis Bon; Clitocybe meridionalis (Bon) P. Roux

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pinaster

Peu concolor amb el barret i carn blanca

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 7 cm de diàmetre, En forma d’embut però amb mamelló al fons i el marge revolut; amb el temps va aplanant-se. Cutícula lleument esquamosa, de color bru.

Himeni de làmines decurrents, arquejades i prou atapeït, primer blanques i fent-se gradualment de 

color cafè amb llet, com el barret però més clar.

Làmines decurrents

Peu o estípit cilíndric, de 3-5 x 0,5-1,5 cm, concolor amb el barret o potser més pàl·lid.

Carn minsa, blanquinosa d’olor ciànic.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: L'ús de fongs pels éssers humans es remunta a la prehistòria. Ötzi l'Home del Gel, una mòmia ben conservada d'uns 5300 anys, del Neolític, que es va trobar congelat als Alps austríacs, portava dues espècies de bolets que s'han pogut utilitzar com a esca (Fomes fomentarius), o amb fins medicinals (Piptoporus betulinus). Els pobles antics han utilitzat els fongs com a font d'aliment durant milers d'anys, sovint sense saber-ho, en la preparació de pa amb llevat i els sucs fermentats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord. 

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tapinella panuoides (Fr.) E.-J. Gilbert

NOMS: Bolet flabel·lat. Gírgola de pi borda. Castellà: Paxilo en forma de concha. Èuscara: Orri-onddo hankagabea. Francès: Paxille faux Panus. Anglès: Stalkless Paxillus.

Apareixen agrupats, soldats els uns amb els altres

SINÒNIMS: Paxillus panuoides Fr.

HÀBITAT: Són sapròfits que surten a la tardor sobre soques mortes de pi. Aquests de la Font d’Espanya de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Apareixen agrupats, soldats els uns als altres per la base i imbricats, uns damunt dels altres. En aquest cas sobre la base d’una soca de pi blanc (Pinus halepensis). Capell, barret o 

píleu d’uns 5-10 cm, amb forma de ventall o petxina. Cutícula quelcom tomentosa-escatosa, de color beix-groguenc, de tacte apelfat i marge fortament enrotllat cap a dins (involut).

Làmines estretes i bifurcades

Himeni de làmines estretes, bifurcades, de color groc-ocre que s’allarguen fins al substrat de manera que a penes es pot diferenciar el peu.

Peu o estípit poc evident en alguns exemplars, doncs els carpòfors estan adherits directament al substrat per un xicotet estretament en un dels extrems del barret.

Carn minsa i corretjosa

Carn minsa, prima, blana i elàstica en temps humits però dura i coriàcia en temps sec. Olor agradable i sabor inapreciables però no desagradable.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari per ser sospitós de toxicitat, i a més la carn és molt corretjosa i això la fa immenjable.

Peu inexistent o molt reduït

Pot confondre’s amb Phyllotopsis nidulans molt semblant però que té les làmines sense bifurcacions, més separades

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Si deixem durant unes hores un carpòfor sobre un paper o un vidre , amb l’himenòfor dirigit cap avall, les espores s’acumulen al damunt, produint una esporada o esporograma, (espores en massa) característic i molt important per definir la família, el gènere i fins i tot l’espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tapinella deriva de “Tapinia” una tribu de bolets creat per Fries que deriva del grec “tapeinòo” baix, humil, deprimit, en referència a un tipus de barret deprimit amplament umbilicat. Més tard Karsten va elevar “Tapinia” al rang de gènere en 1879 però el nom ja era utilitzat per una planta, motiu pel qual es va vetar l’ús d’aquest nom. En 1931 Gilbert empra el nom “Tapinella”, és a dir, Tapinia petita.

L’epítet panuoides ve del llatí “panus” que era la panotxa de mill, i la terminació grega “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de panotxa de mill, per la forma del capell.

Família Tapinellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Rhizopogon roseolus (Corda) Th. Fr.

NOMS: Boles. Fetjó xugles. Castellà: Criadilla rosada. Criadilla de pinar. Turma. Èuscara: Sasiboilur. Alemany: Rötliche wurzeltrüffel.

Apareixen mig soterrades 

SINÒNIMS: Rhizopogon luteolus Fr. & Nordholm.;  Rhizopogon vulgaris (Vittad.) M Lange

HÀBITAT: Surt tot l’any però especialment a la tardor als carrascars i pinars, on forma micorrizes especialment amb els pins blancs (Pinus halepensis). Creix tant sobre sòl àcids com bàsics, des de terres baixes fins l’alta muntanya.

Peridi rogenc al tall

DESCRIPCIÓ: Aquest bolet no té la forma tradicional dels bolets. Produeix els carpòfors, que rarament supera els 5 cm, mig soterrats (semi-hipogea), semblants a una petita creïlla. La part externa, el peridi, és una pell prima de color groc brunenc, amb alguns rizomorfs (formacions d’hifes amb forma d’arrel) a sobre, que al tall presenta un color rogenc violaci. El peridi envolta i protegeix la gleva d’aspecte esponjós que varia de color amb el temps, passant d’un color crema verdós a color marró fosc quan madura.

Exterior amb rizomorfs

COMESTIBILITAT: És comestible de jove, molt apreciat a les nostres comarques, on enriqueix amb el seu sabor el deliciós arròs caldós. Aquesta espècie també és apreciada per la cuina japonesa, on es coneix tradicionalment amb el nom de Shoro.

Amb el temps la gleva es fa més obscura

Es pot confondre amb Rhizopogon luteolus, de color bru groguenc amb el peridi que no es fa rogenc al tallar i prefereix sòls sorrencs.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Rhizopogon formen micorrizes principalment amb arbres de la família Pinaceae. D’aquesta relació simbiòtica els fongs aconsegueixen aliment, mentre que els arbres obtenen humitat per desenvolupar el seu sistema radicular.

Detall de la gleva esponjosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rhizopogon deriva del grec “ῥίζα rhiza” arrel, i  “πώγων pógon” barba, per la presència d’hifes rizomorfes que cobreixen la superfície del carpòfor. L’epítet específic roseolus és un diminutiu del llatí “roseus” rosat, pel color vermellós del peridi al tall.

El Rhizopogon té un paper important en l’ecologia dels pinars i boscos de coníferes, i des de la primera meitat del segle XX s’ha emprat en silvicultura per augmentar la supervivència i rendibilitat de pins.

Família Rhizopogonaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma psammopus Kalch.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS: Agaricus psammopus Kalchbr.;  Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi roig (Pinus sylvestris) 

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

Família Tricholomataceae

  

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Coprinus spadiceisporus Bogart

Creix en clarianes de pinars

HÀBITAT: Aquests exemplars en clarianes de pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb poca humitat, sobre sòl calcari. Al paratge de les ermites de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu parabòlic de jove, acampanat després i finalment aplanat, amb el marge revolut, amb la cutícula radial estriada, coberta de petites fibres blanques que acaben sent esquames

Cutícula coberta per petites fibres blanques

Himeni de làmines atapeïdes, lliures, al principi blanques i després negres que van absorbint humitat fins a dissoldre’s (deliqüescents)

Peu o estípit cilíndric, esvelt, buit, bulbós a la base i un anell membranós a mitjana altura, que és blanc però es fa negre per les espores.

Carn minsa, sense sabor ni olor remarcable.

Himeni de làmines blanques primer que van fent-se negres

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Es pot confondre amb el bolet de fumat (Coprinus comatus) que és més gran i, al contrari que C. spadiceisporus, bon comestible, però també amb la perillosa C. atramentarius.

Les làmines son deliqüescents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquest és un dels bolets saprotròfics, és a dir, que per a viure necessiten les substàncies orgàniques de les plantes o els animals en descomposició. Desenvolupen una funció essencial en el cicle de la vida, perquè si no hi hagués bolets (i algues i bacteris) les fulles, els arbusts, els arbres i tots els productes vegetals quedarien per sempre al bosc, fent-lo intransitable i ofegant qualsevol altra forma de vida. Aquests bolets saprotròfics netegen el bosc, fins i tot, dels exosquelets dels insectes i els ossos dels animals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Coprinus pren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem. L’epítet específic spadiceisporus deriva, probablement, de “espadix”= branca amb fruits madurs de color rogenc, perquè les espores es decoloren en presència de l’ hidròxid de potassi (KOH) prenent una coloració rogenca.

Família Agaricaceae

                                            

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.