NOMS: Pi
pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà
: Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara:
Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin
parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès:
Pinheiro-manso. Italià: Pino a
ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin
parasol, Pin pignon. Anglès: Italian
stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany:
Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès:
Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο
πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.
 |
| Cons masculins |
SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.
DISTRIBUCIÓ:
Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en
diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi
pinyoner.
HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars,
dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba
amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud
 |
| Capçada ampla i arrodonida |
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la
classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents
situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre
perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada
arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust
marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es
ramifica a la part superior només.
 |
| Fulles arquejades i flexibles |
Fulles denominades
acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per
1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens
 |
| Estròbil femení |
Flors masculines
en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral
amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos
tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les
altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen
formant la pinya. Floreix de març a maig
 |
| Pinya grossa amb escudet piramidal |
Fruit en pinyes
grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets
tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al
terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles
que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.
 |
| Llavors cobertes per una closca molt dura |
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero
en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir
gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement
intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per
resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen
que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha
poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau
alt de variació entre els anys.”
 |
| Cons formats per esquames disposades en espiral |
USOS I PROPIETATS:
És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és
la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en
pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.
 |
| L'escorça es desprèn en plaques poligonals |
La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per
travesses per trens o per construcció.
L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia,
a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant
l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.
En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el
constipat i per mitigar la tos.
 |
| Fascicles de dues fulles en els braquiblasts |
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era
el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat
pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet
específic pinea ve del nom llatí de
la pinya de pinyons “nux pinea”
sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes
de pinyons.
A més de servir d’aliment als humans són una font important
d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.
Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple
una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per
assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau
del pi”
Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan
pinyons / ni cucs, ni ocells.
Pinus pinea va ser
descrit per Carles Linné i publicat en Species
Plantarum 2: 1000. 1753.
Família Pinaceae
