Berberis thunbergii DC.

NOMS: Coralets del Japó.  Berberis. Castellà: Agracejo rojo. Berberis. Francès: Épine-vinette de Thunberg. Italià: Crespino di Thunberg. Anglès: Thunberg's Barberry. Japanese barberry. Red barberry. Alemany: Thunberg-Berberitze. Grüne Hecken-Berberitze. Neerlandès: Japanse berberis. Xinès: ri ben xiao bo.

SINÒNIMS: Berberis maximowiczii Regel

DISTRIBUCIÓ: originari de Japó i Àsia occidental

HÀBITAT: Cultivat en test o als jardins com planta ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbust de fulla caduca té nombroses tiges ramificades des de la base, el que li dona un aspecte arbustiu dens. Pot arribar als dos metres d’alçada però normalment es manté per baix del metre. És força espinós amb fines espines simples d’origen foliar.

Fulles són caduques, petites i peciolades, obovades o espatulades, glabres, amb nervis reticulats, marge sencer i, segons el cultivar, poden ser verdes, blavenques, violàcies, grogues, roig obscur, o variegades.

Flors són molt petites, (4-7 mm de diàmetre) i de color groc, pedicel·lades, amb bràctees vermelloses. Calze amb sis sèpals en dos verticils de tres; els exteriors ovat-el·líptics d’àpex obtús i vermellosos; els interns amplament el·líptics d’àpex obtús. Corol·la amb sis pètals obovats emarginats. Androceu amb estams de 3-3,5 mm, més curts que els pètals, amb antera truncada. Gineceu amb òvul súper, sèssil. Floreix a la primavera o principi de l’estiu.

Fruit són petites baies de color roig viu i brillant, que poden menjar-se quan maduren, a finals de l’estiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines poden tenir el seu origen com a transformació de la tija, és a dir, que són branques reduïdes, com passa a Prunus spinosa i Gleditsia triacanthos, i es denominen espines caulinars. En aquest cas, el teixit vascular de l'espina és una continuació del tronc de la tija. Les espines també poden ser el resultat de la transformació d'una fulla, com és el cas de les cactàcies i de les espècies del gènere Berberis, i s'anomenen espines foliars.

USOS I PROPIETATS: : La varietat de color de les fulles i el creixement compacte fan que aquesta espècie siga molt apreciada en jardineria, on s’empra per a bordures i tanques però també com exemplars solitaris o en grup. No és complicat de cultivar, doncs s’adapta a molts tipus de sòl i clima, si be prefereix els terrenys calcaris i ambients frescs, a ple sol o mitja ombra, i regs moderats. Resisteix les gelades. És aconsellable una bona poda de formació a la tardor per a que a la primavera següent rebrote amb més força. Pot reproduir-se per llavors, que han de ser estratificades, o mitjançant esqueixos. 

Els diversos cultivars van en funció del color de les fulles que és el que li dona el valor ornamental. Les varietats més emprades són: “Atropurpurea” té el fullatge vermellós; “Aurea” té les fulles de color groc cridaner però a l’ombra es tornen verdes; “Bagatelle” és més compacte i de menys altura amb les fulles color vermell porpra fort; “Variegata” amb fulles verdes amb ratlles i taques blanques.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Berberis deriva, probablement, de l’àrab “berberis” que designa el fruit del coralet (Berberis vulgaris). L’epítet específic thunbergii és en honor a Carl Peter Thunberg (1743-1828), un naturalista suec i alumne de Carl Linnaeus, que va tindre l’oportunitat de visitar les colònies holandeses del Japó on va recollir espècimens de flora i fauna. Se l'ha anomenat "el pare de botànica sudafricana" i el "Linnaeus Japonès".

Berberis thunbergii va ser descrita per Augustin Pyramus de Candolle, i publicada en Regni Vegetabilis Systema Naturale 2: 9–10. 1821.

Família Berberidaceae

Iphiclides podalirius (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Papallona zebrada. Xuclallet. Castellà: Podalirio. Chupaleche. Èuscara: Lirio-tximaleta. Francès: Flambé. Italià: Podalirio. Anglès: Scarce Swallowtail. Alemany: Segelfalter. Neerlandès: Koningspage.

Iphiclides podalirius

Sinònims: Iphiclides feisthamelii  Duponchel 1832

Identificació: Entre cinc i set centímetres d’envergadura alar. Molt pareguda la papallona reina (Papilio machaon) amb la que comparteix hàbitat i períodes de vol. És una de les papallones més cridaneres i grans d’Europa, amb ratlles longitudinals blanques i negres com les zebres; taques blaves al marge de les ales inferiors i dues taques color taronja amb lúnules blaves al naixement de les cues; sobre fons blanc groguenc. La femella és més gran que el mascle.

Alguns autors consideren que els colors més clars dels exemplars del nord d’Àfrica i la península Iberica, és criteri suficient per considerar-la una espècie diferent, a la que han anomenat Iphiclides feisthamelii. Altres autors es mostren més cautes i esperen que es pronuncie la genètica.

Distribució: Es distribueix a llarg de les zones temperades d’Euràsia, des de Portugal fins a la xina però ha desaparegut de les zones excessivament urbanitzades.

Període de vol: A les nostres terres podem veure-la en primavera i estiu, entre març i octubre, en dues generacions.

Hàbitat: Habita diversos llocs amb flors i arbres fruiters. A jardins, horts, boscos i muntanya fins als dos mil metres. El vol potent li permet visitar diversos tipus d’hàbitat, especialment els assolellats, sense haver de quedar-se en cap d’ells.

Biologia: Les erugues són de color verd clar amb una banda dorsal groguenca de la qual surten petites bandes obliqües amb puntets rogencs. Posseeix un osmeteri, un òrgan que emet substàncies repel·lents que fa servir quan es sent amenaçada. S’alimenten de plantes de la família de les rosàcies com ara l’arç blanc (Crataegus monogyna) o fruiters del gènere Prunus com l’ametller (Prunus dulcis), la prunera (Prunus domestica), l’albercoquer (Prunus armeniaca), etc. Passen l’hivern en forma de crisàlide.

Etimologia: El nom del gènere Iphiclides està dedicat a Ificlides, un dels Argonautes que acompanyà a Jàson a la cerca del velló d’or, germà d’Hèracles, amb fama de ser un corredor molt ràpid.

L’epítet específic podalirius ve del grec “Ποδαλείριος” Podaliri, fill d’Epíone i del famós metge Asclepi, i germà de Macàon. Els dos germans eren pretenents d’Helena, per la qual cosa varen participar en la Guerra de Troia, com a guerrers i com a metges. Macàon era un dels ocupants del cavall que entrà a la ciutat i allí va morir. 

És curiós que les espècies Podalirius i Machaon tinguen una aparença semblant i volen junts sovint als hàbitats que comparteixen, com feren els germans mitològics Podaliri i Macàon a l’Antiga Grècia.

Iphiclides podalirius va ser descrita per Carl von Linné el 1758, amb el nom inicial de Papilio podalirius

Taxonomia: Gènere Iphiclides, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe insecte, Filum Arthropoda

Clitopilus prunulus (Scop.) P. Kumm.

NOMS: Moixenó blanc. Farineta. Muceró. Castellà: Molinera. Harinera. Mojardón. Chivata. Èuscara: Errotari. Italià: Fungo spia. Prugnolo bastardo. Francès: Meunier. Clitopile petite prune. Clitopile pruineux. Anglès: The miller. Sweetbread mushroom. Alemany: Mehl-Räsling. Mehlpilz.

El peu té una mena de coto a la base

SINÒNIMS: Agaricus prunulus Scop. (basiònim); Clitopilus orcella Quél.

HÀBITAT: Creix als pinars i baix les carrasques i coscolles

Barret blanc grisós amb el marge ondulat

DESCRIPCIÓ: Capell blanc grisós molt pàl·lid, convex de jove que va aplanant-se poc a poc fins acabar un poc deprimit al centre, de 3-12 cm de diàmetre, amb el centre carnós i les vores primes, la cutícula viscosa quan el temps és humit i amb una fina capa de pols blanca quan és sec, i el marge enrotllat cap a les làmines i de vegades ondulat.

Làmines decurrents atapeïdes 

Himeni de làmines molt decurrents atapeïdes, blanques, que van prenent una tonalitat rosada amb el temps degut a l’esporada que és rosada.

Peu curt en relació al barret, excèntric, ple, amb una mena de cotó a la base, més gruixuda, concolor amb la cutícula.

Carn minsa, blanca

Carn blanca, fràgil, amb olor i sabor agradable a farina

COMESTIBILITAT: Bon comestible però no s’empra molt a les nostres terres perquè cal anar en compte i no confondre-ho amb espècies de Clitocybe blancs que poden ser tòxics. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Al capell de la dreta es veu l'esporada rosada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Clitopilus deriva del grec “κλῑτύς clitús” pendent, inclinat, i de “πῖλος pílos” capell, és a dir, capell inclinat. L’epítet específic prunulus deriva del llatí “prunulus, a, um” un diminutiu de “prunus” pruna, tot i que altres autors afirmen que no es refereix a pruna sinó a “pruïnós” perquè una de les seues característiques és que està cobert d’una fina capa pruïnosa.

El naturalista tirolès Giovanni Antonio Scopoli va descriure la farineta com Agaricus prunulus en 1772. Amb el nom actual, Clitopilus prunulus, va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 96 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs no només són els bolets, aquesta és la seua part més exterior i patent, també són milers d'altres formes menys aparents però molt més importants. Pensem que els fongs són els responsables de moltes malalties i plagues de cultius però també que sense els fongs no hi hauria vi, ni formatge, ni cervesa, ni penicil·lina.

Família Entolomataceae

                                

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Solanum lycopersicum L.

NOMS: Tomaquera. Tomatera. Tomatiguera. Castellà: Tomatera. Tomate. Gallego: Tomateira. Èuscara: Tomatea. Occità: Tomata. Portuguès: Tomateiro. Italià: Pomodoro. Tomatica. Francès: Tomate. Anglès: Tomato. Alemany: Tomate. Neerlandès: Tomaat. Grec: Ντομάτα. Τομάτα.

Flors hermafrodites i actinomorfes

SINÒNIMS: Lycopersicon esculentum Mill.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada i naturalitzada als herbassars ruderals

Planta herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta enfiladissa de fins dos metres, amb tiges ramificades glanduloses pubescents

Fulles imparipinnades de folíols irregulars

Fulles compostes, imparipinnades, que alternen folíols grans amb altres de petits, tots amb el marge dentat, que poden arribar a fer un pam de llargues, amb pèls glandulosos.

Corol·la de color groc

Flors en inflorescències en cimes amb peduncle. Flors actinomorfes, hermafrodites. Calze amb 5-7 sèpals soldats a la base, també glandulós pubescents, linear-lanceolats i persistents en la fructificació. Corol·la igual o poc majors que els sèpals, amb 5-8 pètals grogs i pubescents. Estams units a la part inferior. Androceu d’ovari súper amb estil cilíndric acabat en estigma capitat, deprimit al centre. Floreix a la primavera i l’estiu, des de maig fins octubre

Fruits en baia

Fruit en baia globosa vermella quan madura: la tomaca, amb llavors ovoides i vellutades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una baia és un fruit indehiscent, d'epicarpi prim i membranós i mesocarpi i endocarpi carnós. És el tipus més comú de fruita carnosa simple, en la qual la paret sencera de l'ovari madura, generalment, en un pericarpi comestible. 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la part aèria tendra com litotríptic renal; les fulles com hepatoprotector, i el fruit com antiinflamatori, callicida i antiberrugós. El licopè que posseeix el fruit té propietats antioxidants i actua protegint les cèl·lules humanes de l’estrès oxidatiu, produït per l'acció dels radicals lliures, que són un dels principals responsables de les malalties cardiovasculars, del càncer i de l’envelliment

Les tomaqueres es conreen massivament pels seus fruits que tenen alt valor comercial com producte alimentari. Es mengen en amanida, cuits o fregits, en sucs i en salses, en melmelades, confitats i fins i tot deshidratats.

Calze de sèpals linear-lanceolats amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.

L’epítet específic lycopersicum ve del grec "lýkos" llop, i de "persica" per la bresquillera (Prunus persica) és a dir, bresquilla de llop, doncs es considerava verinós, com altres espècies del gènere. El nom comú té el seu origen en el nom en la llengua mexica Nàhuatl “tomatl”

La tomaquera és originària d’Amèrica Central i d’Amèrica del Sud. Al sud de Mèxic es conreava i es consumia des de 500 anys abans de Crist. Els espanyols varen distribuir la tomaca per les seus colònies caribenyes i a les colònies de Filipines, per on es van introduir al continent asiàtic.

Baia vermella quan madura

El metge i botànic Pietro Andrea Mattioli va ser el primer en publicar una referència de la tomaquera anomenant-la “Pomi d’oro”, doncs les primeres tomaques conreades a Itàlia eren de color groc. A Gran Bretanya va tardar en conrear-se degut a que el llibre botànic de major difusió "Herball, or Generall Historie of Plantes", de John Gerard, afirmava que el tomàquet era tòxic.

Actualment existeixen milers de conreessis que varien la grandària i el color, que pot ser vermell, groc, taronja, verd o blanc, però també poden ser multicolors i ratllats. La tomaca més gran es va aconseguir en Oklahoma, en 1986, i va pesar 3,51 kg.

Solanum lycopersicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 185. 1753. En 1768, Philip Miller la va traslladar al seu propi gènere, donant-li el nom de Lycopersicon esculentum. Aquest nom va ser molt emprat però violava les regles de nomenclatura de les plantes. L’evidència genètica ha demostrat que Linné va encertar posant el tomàquet en el gènere Solanum, fent de Solanum lycopersicum el nom correcte. Els dos noms, però, és probable que es troben a la literatura des de fa algun temps. 

Família Solanaceae

Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae

Persicaria maculosa Gray

NOMS: Herba presseguera. Herba felera. Herba de la mala bua. Castellà: Persicaria. Duraznillo. Hierba pejiguera. Occità: Camba-roja, Erbo de sant cristòu, Mèca de piòt. Èuscara: Astapiperra. Txiñurri-belarr. Gallego: Herba pulgueira. Cristas. Portuguès: Persicária. Cristas. Erva-pulgueira. Italià: Persicaria. Francès: Persicaire, Renouée persicaire. Anglès: Persicaria. Lady's-thumb Smartweed. Red leg, Red shank. Alemany: Floh Knöterich. Pfirsichblättriger Knöterich. Neerlandès: Perzikkruid. Smerte. Grec: Πιπεριά άγρια. Rus: Горе́ц почечу́йный. Ucraïnès: Гірчак почечуйний. Xinès: 春蓼

Flors en espigues denses terminals o axil·lars

SINÒNIMS: Polygonum persicaria L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Bidention. Polygono-Chenopodion. Ruderal i arvense. Torrents, rius, basses, albuferes i vores de llocs amb aigua. Fins els 1400 metres d’altitud.

Tiges vermelloses de nusos inflats

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa, de fins 80 cm d’alçada, que creix sobre terres humides i sòls alterats, i als torrents d’aigua dolça. Manté els rizomes dins l’aigua i les tiges, erectes o ascendents, a fora. Les tiges són vermelloses i llises, amb els nusos inflats.

Les fulles tenen una taca obscura a l'anvers

Fulles de distribució alterna, llargament lanceolades amb el marge enter, sèssils o subsèssils, de vegades presenten una taca negrosa a l’anvers, amb ocrea pubescent i ciliada al nus d’on surten les fulles.

Flors menudes de periant petaloide

Flors en espigues denses terminals o axil·lars, amb flors menudes, blanques o de color de rosa, que tenen a la base bràctees escarioses. Són trímeres i hermafrodites, amb un periant petaloide de 2-3 mm format per dos verticils de tres peces, tot i que dos tèpals estan soldats i sembla que sols hi ha cinc peces. Androceu amb sis estams d’anteres incluses i petites. Gineceu súper amb 2-3 estils soldats amb 2-3 estigmes capitats. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en aqueni, aquest encara tendre

Fruit en aqueni lenticular o trígon, negre i lluent quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica distintiva de les poligonàcies és l’òcrea, una estructura formada per les estípules axil·lars membranoses soldades formant una peça, una coberta que envolta la tija com un cucurutxo. Les plantes que tenen òcrea s'anomenen ocreades.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular se li atribueixen propietats astringents, antipútrides i vulneràries. Les parts aèries i les arrels es fa servir per curar úlceres i ferides, i el seu suc s’empra per calmar el mal de queixal.

Les fulles i brots tendres es poden menjar com un saborós i nutritiu aliment vegetal en amanida.

Òcrea pubescent i ciliada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Persicaria ve de “(Prunus) persica” el préssec o bresquilla, pel paregut de les fulles amb les del presseguer. L’epítet específic maculosa deriva del llatí “macula” que significa taca, és a dir, tacat, per la taca negrosa que apareix a l’anvers d’algunes fulles.

El genèric del sinònim, Polygonum, deriva, segons la Flora ibèrica, del grec “polýs”, moltes, i de “gónos” fèrtil, llavor, per les moltes llavors que produeix. Tot i això, Andrés Laguna, a la seua traducció de Dioscòrides, comenta que “Llámase Polygonon, en griego, que quiere decir llena de muchas rodillas, por cuanto los dichos nudos se asemejan a rodilluelas”.

Persicaria maculosa és l’espècie tipus del gènere “Persicaria” que abans estava inclòs en el gènere Polygonum.

Aquesta planta pot ser un problema per als cultius de cereals, fruiters i cítrics, per la qual cosa és considerada una mala herba. En alguns llocs és considerada una planta invasora, com a Amèrica del Nord, on s’ha estès des de que es va observar per primera vegada a la regió dels Grans Llacs en 1843.

Família Polygonaceae