Ilex aquifolium L.

NOMS: Grèvol. Arbre de mal fruit. Arbre de visc. Coscoll de vesc. Castellà: Acebo. Agrifolio, Cardonera, Gallego: Acibo. Xardón. Èuscara: Gorosti. Gorostiya. Occità: Fouito-pastre, Grefuèlh, Gréfol, Grífol Potuguès: Azevinho. Aquifólio. Francès: Houx. Italià: Agrifoglio. Alboro spinoso. Anglès: Common Holly. Holly Tree. Alemany: Gemeine Stechpalme. Hülsdorn. Hülsstrauch. Waldhülse. Neerlandès: Gewone Hulst. Scherpe Hulst. Grec: Αρκουδοπούρναρο. Ίληξ ο οξύφυλλος. Ληόπρινος.

El principal atractiu són els fruits

SINÒNIMS: Ilex balearica Desf.; Aquifolium ilex Scop.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Creix a les escletxes fresques i humides dels barrancs i roques orientades al nord, entre els 800 i els 1500 metres d’altitud. Sobre substrats descarbonatats o àcids.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust, que de vegades pren l’aspecte d’arbret, dioic, que pot assolir els vuit metres d’alçada, amb el tronc d’escorça grisenca.

Fulla coriàcia amb espines al marge

Fulles de distribució alterna, el·líptiques, amb curt pecíol, coriàcies, de color verd fosc, semblants a les fulles de la carrasca però glabres i un xic més grans, amb petites espines al marge que és ondulat.

Flors petites i blanques

Flors petites, blanques, solitàries o en cimes, unisexuals, tetràmeres. Calze amb les peces unides, acabat en 4-5 lòbuls ovats. Les masculines amb la corol·la rotàcia amb 4-5 lòbuls còncaus amb 4-5 estams soldats a la corol·la. Les flors femenines amb gineceu súper amb un sol estil acabat en 3-4 estigmes. Floreix entre maig, juny i juliol.

Fruit en drupa

Fruit drupa vermella quan madura, de 8-10 mm de diàmetre, amb diverses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies com el grèvol han sigut aprofitades per a usos medicinals, ornamentals, per a la caça i per aprofitar la fusta, i tant d’aprofitament ha dut l’espècie a estar en perill d’extinció. Per aquesta raó és una espècie protegida i està prohibida la seua recol·lecció en tot el territori espanyol.

USOS I PROPIETATS: La fusta és dura i s’empra en ebenisteria. En medicina popular, s'han utilitzat les fulles per les  propietats diürètiques i laxants que suposadament tenen. Els fruits tenen propietats emètiques i purgants. S’han donat casos d’intoxicació en menuts que han menjat els fruits.

Les branques carregades de fruits vermells i lluents s'utilitzen per adornar les cases per Nadal.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Ilex deriva del grec " ὑλήεις hyléeis" que significa selvós, propi de la selva. Plini anomenava Ilex a la coscolla (Quercus coccifera) però també a la carrasca (Quercus ilex) i fins i tot a la surera (Quecus súber). L’epítet específic aquifolia deriva del llatí “acus –acutus” agulla, agut, i de “folium” fulla, és a dir, amb fulles espinoses.  

La fusta és dura i s’empra en ebenisteria. En medicina popular, s'han utilitzat les fulles per les  propietats diürètiques i laxants que suposadament tenen. Els fruits tenen propietats emètiques i purgants. S’han donat casos d’intoxicació en menuts que han menjat els fruits. Quan els fruits acaben de madurar a la tardor són un aliment important pels animals però són tòxics per als humans.

Les branques carregades de fruits vermells i lluents s'utilitzen per adornar les cases per Nadal. El calendari celta, que mesurava el temps per llunes, tenia tretze mesos que rebien el nom d’un arbre que estava en el seu esplendor al mes del seu nom. El mes 8 l’anomenaven “tinne” grèvol, que comprenia des del 8 de juliol fins al 4 d’agost.

Ilex aquifolium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 125. 1753.

Família Aquifoliaceae

Byssomerulius corium (Pers.) Parmasto

Forma una membrana adherida a la branca que saprofita

NOMS: Anglès: Netted Crust. Band-aid crust.

SINÒNIMS: Thelephora corium Pers.; Merulius corium (Pers.) Fr.; Auricularia papyrina Bull.

HÀBITAT: Creix tot l’any, especialment a la tardor, en zones humides on saprofita branques mortes de latifolis com el freixe, o Quercus com el roure, o la carrasca.

DESCRIPCIÓ: El cos fructífer té 0,5-1 mm de gros, formant una membrana adherida a les branquetes, en principi resupinat, és a dir, que surt a la part inferior de les branques a les que sapròfita, i després el marge s’alça formant una mena de capell d’1-3 cm, lobulat, tomentós i suau al tacte que va prenent vàries tonalitats.

Els marges s'alcen formant una mena de capell

Himeni llis, blanc o crema de jove però va virant al ocre al mateix temps que va arrugant-se en plecs porosos que acaben berrugosos. Espores blanques.

Carn coriàcia, sense sabor ni olor

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Superfície blanca al principi però va prenent un color ocre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Byssomerulius deriva del grec “βύσσος býssos” una finíssima tela de lli oriental, en referència a la suavitat de la seua superfície, i del gènere Merulius, d’etimologia incerta, potser ve de "meruléntus" borratxo, que deriva de "merus" vi, és a dir, amerat en vi. L’epítet específic corium significa pell o cuir, perquè es desenvolupa com una pel que cobreix les branquetes.

Byssomerulius corium va ser descrit per Erast Parmasto i publicat en Eesti NSV Teaduste Akadeemia Toimetised 16: 383 (1967) 

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs sapròfits tenen un paper importantíssim en els ecosistemes, doncs juntament amb alguns bacteris formen el grup dels descomponedors, bàsics en el reciclatge de la matèria, ja que són els únics organismes capaços de degradar la cel·lulosa. Sense ells, en els boscos s’anirien acumulant les restes vegetals sense remei, i això impediria la reutilització dels elements minerals que hi ha a la fusta, branques, fulles i tota mena de restes vegetals. 

Família Phanerochaetaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Russula galochroides Sarnari

Bolet de fins 15 cm de diàmetre

HÀBITAT: Creix als boscs mixtes mediterranis temperats sota carrasques (Quercus ilex), bruc (Erica sp.),  arbocer (Arbutus unedo), etc.

DESCRIPCIÓ: Capell de color blanc, crema o, de vegades, lleugerament porpra, de 5-15 cm de diàmetre, sec.

Himeni amb làmines blanques

Himeni amb làmines blanques adnates.

Peu blanc, sense anell, ple.

Carn blanca

Peu blanc ple

COMESTIBILITAT:  De gust acre o dolç, agradable al paladar. Sense interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic galochroides  deriva del grec “γἄλα gála” llet, i de “χρόα chróa” pell, és a dir, amb la pell blanca com la llet.

Russula galochroides va ser descrit per Sarnari i publicat en el Bulletin trimestriel de la Société mycologique de France 104(3): 144 (1988)

Cutícula blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs són isògams, i manquen d'especialització en mascle i femella, però sí podem parlar de "positius" i "negatius" doncs s'han de trobar dues espores diferents per a donar resultat. Cosa que passa quan "es busquen" mútuament a partir de les olors feromòniques que emeten.

Família Russulaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tulostoma brumale Pers.

NOMS: Ninet. Castellà: Tulostoma brumal. Tulostoma de invierno. Èuscara: Ankaputz leuna. Francès: Tulostome d'hiver. Tulostome des brumes. Anglès: Winter Stalkball. Alemany: Winter-Stielbovist.

Surt preferentment als boscs mediterranis de pi i carrasca

SINÒNIMS: Lycoperdon pedunculatum L.; Tulostoma pedunculatum (L.) Czern.; Tulostoma mammosum (Mich.) Fr.

HÀBITAT: Creix en vores de camins i preferentment en clarianes de boscs mediterranis de carrasca (Quercus ilex) i pi (Pinus halepensis)

Carpòfor esfèric i peu prim

DESCRIPCIÓ: Carpòfor esfèric de 0,5-1,5 cm de diàmetre marró clar o blanquinós, amb un petit orifici (ostíol) cònic i regular, envoltat per un petit peristoma de 0,5 mm i color ocre rovell. El carpòfor està sostingut per un peu de 2-4 cm d’alçada i prim, de 2-3 mm de diàmetre, de color marró clar, dur, fibrós i buit. El himeni és interior i forma la gleva, de color rovell clar, amb espores de color groguenc, globoses i berrugoses. Pot sortir a la primavera però, com el seu nom indica, surt preferentment a la tardor.

Petit peristoma cònic, regular i de color bru

COMESTIBILITAT: Indiferent, sense valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tulostoma deriva del grec "tùlos" callositat, protuberància, i de "stoma" orifici, per l’aspecte exterior del carpòfor de les espècies del gènere. L’epítet específic brumale ve del llatí “brumalis, e” hivernal, propi de l’hivern, tot i que la seua preferència és sortir a la tardor. L’epítet del sinònim pedunculatum, deriva del llatí “pedunculus” peduncle, pedicel, en al·lusió al llarg peduncle que sosté el carpòfor.

Tulostoma brumale va ser descrit per Persoon en Neues Magazin für die Botanik. 1: 86 (1794). Abans Carles Linné l’havia descrit i publicat en Species Plantarum 2: 1184 (1753) amb el nom de Lycoperdon pedunculatum.

Peu buit, dur i fibrós

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són un grup de fongs amb la particularitat de que la part fèrtil, en algun moment, es troba tancada en una espècie de recipient, més o menys esfèric. La part fèrtil s’anomena gleva, rodejada per una o més capes estèrils que presenten una obertura per on surten les espores quan estan madures.

Família Tulostomataceae

                                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe gibba (Pers.) P. Kumm.

NOMS: Tassa de bruc. Orella de conill. Castellà: Clitocibe embudado. Candela. Platera menor. Èuscara: Inbutu. Italià: Imbutino. Cimballina. Francès: Clitocybe en entonnoir. Coupe bocagère.  Anglès: Forest funnelcap. Common Funnel. Alemany: Ockerbrauner Trichterling.

Clitocybe gibba

SINÒNIMS: Agaricus gibbus Pers.; Infundibulicybe gibba (Pers.) Harmaja; Clitocybe infundibuliformis (Schaeff.) Quélet

HÀBITAT: Surt a la tardor sota les coníferes i planifolis de les zones temprades, i al bosc mixt mediterrani format per carrasca (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis).

DESCRIPCIÓ: Capell de forma plana amb mamelló central quan és jove però que esdevé en forma d’embut i desapareix el mamelló. Arriba als 8 cm de diàmetre com a màxim. La cutícula és de color crema, seca, amb el marge corbat, poc ondulat i fi.

Himeni format per làmines atapeïdes i decurrents pel peu, de color blanc.

Peu central, cilíndric, esvelt, de concolor amb el barret o més clar. De vegades amb la base recoberta de toment blanquinós.

Carn minsa, consistent, corretjosa la del capell i esponjosa la del peu. Sabor suau i olor agradable.

Es pot confondre amb altres Clitocybe com C. meridionalis o C. mediterranea però en cap d’aquests casos hi ha perill, altre cas és la confusió amb els clitocybes blancs que són tòxics.

COMESTIBILITAT: No té interès culinari perquè és dura l’escassa carn, a més a més el exemplars adults poden provocar el síndrome muscarínic. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma del capell inclinat per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic gibba ve del llatí “gibbus, a, um” convex, per la presència d’algun òrgan que presenta una mena de gepa. En aquest cas pel mamelló que presenta quan és jove. 

Clitocybe gibba va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 123 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El síndrome muscarínic el produeix la muscarina que contenen alguns bolets, com nombrosos Inocybe i alguns Clitocybe. La simptomatologia es desenvolupa en tan sols 15-30 minuts després de la ingesta, i està produïda per l’estimulació colinèrgica (síndrome mico-colinergic), i consisteix en la presència de sudoració, salivació, llagrimeig (síndrome SSL), miosi, visió borrosa, augment de la secreció bronquial, còlics abdominals, diarrea aquosa, hipotensió i bradicàrdia. La sudoració és abundant, i arriba a amerar la roba. En general les molèsties cedeixen en el curs d’algunes hores, inclús sense tractament.

Família Tricholomataceae

                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars

SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis) o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre

DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort

Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell. 

L’epítet específic lituus és el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes. 

Himeni amb làmines decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepiota pseudolilacea Huijsman.

NOMS: Castellà: Galanperna mortal. Èuscara: Galanperna hiltzaile. Neerlandès: manchetparasolzwam.

Lepiota pseudohelveola surt a la tardor en pinars

SINÒNIMS: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora.

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars i boscos amb Quercus i altres coníferes.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 4 cm de diàmetre, en principi convex però va fent-se pla, amb ample mamelló; cutícula de color marró més obscur al centre i va trencant-se en esquames eriçades més claretes deixant veure el fons blanquinós.

Himeni de làmines lliures, lleugerament ventrudes i blanquinoses

Làmines lliures i ventrudes

Peu o estípit més llarg de el diàmetre del capell i un poc més gruixut a la base i buit (fistulós). Té anell membranós, fràgil, amb esquames com les del capell

Carn minsa, esblanqueïda, amb olor i lleuger sabor de canyella.

COMESTIBILITAT: És una espècie molt perillosa, verinosa i mortal. Conté el mateix verí que la Amanita phalloides.

Pot confondre’s amb altres Lepiota com L. sublaevigata, L. lilacea o L. cristata però són totes tòxiques mortals, raó per la qual cal rebutjar-les totes. Més perillós és la confusió amb alguna espècie de Tricholoma però aquests no tenen anell i el peu no es separa amb facilitat del capell.

Capell cobert d'esquames eriçades brunenques

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie conté amatoxines, les rresponsables de provocar l’anomenat síndrome fal·loïdià (que rep aquest nom per l’Amanita phalloides, la major responsable de morts per intoxicació de bolets). L’emmetzinament sol ser greu perquè els símptomes tarden en aparèixer, la qual cosa facilita que la toxina haja passat totalment a la sang quan es manifesten els primers efectes.

Peu amb anell membranós amb esquames concolores amb el capell

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic pseudolilacea, ve del del grec "pseúdos" fals, aparent, i del persa “lilák” color lila, violeta clar. L’epítet del sinònim pseudohelveola ve "pseúdos" fals, aparent, i “helveolus, -a, um” diminutiu de "hélvus" que significa groguenc o ros, perquè és molt pareguda a Lepiota helveola

Hi ha la var. sabulosa que surt a les dunes dels pinars pròxims al litoral.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma gausapatum (Fr.) Quél.

NOMS: Fredolics. Fredolís. Gírgola d’estepa. Grisets. Negrets. Palometes. Brunets. Esteperol. Castellà : Ratón. Ratona. Negrilla. Italià: Moretta. Anglès: Grey knight. Alemany: Gemeiner Erd-Ritterling.

Clarianes i llindars de boscos i pinars

SINÒNIMS: Tricholoma terreum  var. gausapatum (Fr.) Blanco-Dios.; Agaricus gausapatus Fr.

HÀBITAT: Apareix a les zones herboses properes a boscos de coníferes i planifolis, preferiblement sobre sòls bàsics, a finals de la tardor i principis de l’hivern. Normalment surten a prop de l’estepa blanca (Cistus albidus). Aquests exemplars vorejant un pinar de pi blanc ( Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp rotundifolia) del Campello de Vallada.

Cutícula amb fibres llanoses

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 7 cm de diàmetre, primer acampanat i després va fent-se pla però mantenint un mamelló central; la cutícula és separable, de color gris fosc pel centre i més clar al marge, amb pèls que formen una coberta llanosa.

Himeni de làmines escotades amb lamel·les, amples, ventrudes, atapeïdes a prop del peu, de color blanc grisenc amb tendència a puntejar de negre l’aresta de les làmines.

Làmines amb tendència a puntejar de negre l'aresta

Peu o estípit blanc, cilíndric, llis, de 4-8 cm d’alçada que es trenca amb facilitat, amb un anell, a penes perceptible, a la zona alta. Als exemplars adults no s’aprecia l’anell.

Carn minsa però consistent, de gust dolç i olor farinós

Peu cilíndric i carn minsa

Es confon amb Tricholoma terreum  del qual es considerava una varietat, com indica el sinònim, però aquest no punteja de negre les làmines i la cutícula està coberta de petites esquames. També es pot confondre amb  i amb Tricholoma scalpturatum, però aquesta té esquames a la part superior del peu i les làmines prenen una coloració grogosa amb el temps.

COMESTIBILITAT: És un bon comestible similar al fredolic (tant que hom no els diferencia) i es molt apreciat per guisats, arrossos, truites, etc.   

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El suec Elias Magnus Fries (1794-1878) és un dels pares de la Micologia. És el creador de la taxonomia i sistemàtica actual dels fongs. Les seues publicacions Systema mycologicum (1821-1832) i Elenchus fungorum (1828), han servit per a establir una classificació pel color de les espores, conjuntament amb la classificació d'acord al tipus de himenòfor: làmines, porus, plecs i agullons, principals caràcters taxonòmics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic gausapatum ve del grec "gausápes" que defineix una tela gruixuda i peluda, per la coberta de la cutícula del capell.

Tricholoma gausapatum va ser publicada per (Fr.) Quél., en Mém. Soc. Émul. Montbéliard, Sér. 2 5: 211 (1872)

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Leucoagaricus melanotrichus (Malç. & Bert.) T rimbach

NOMS: No hem trobat cap nom popular per aquest bolet

SINÒNIMS: Lepiota melanotricha Melençon & Bertault.

HÀBITAT: És un bolet saprofític que creix a la tardor en les pinedes les brolles de boscos degradats. Aquests exemplars sota pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia)

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu petit (1,5-3 cm de diàmetre) en principi globós però després s’obri com una campana i acaba pla convex, amb un mamelló central. El capell està cobert per una cutícula amb esquames de color grisós, més obscur al centre, sobre fons blanquinós.  

Himeni amb làmines lliures, ventrudes, atapeïdes,  blanques de joves que van fent-se de color crema quan són adults.

Peu o estípit cilíndric, prim, sinuós, de color blanc grisós, amb un petit anell blanc amb el marge obscur, fràgil.

Carn blanca, prima, d’olor a fong i sabor dolç.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Es pot confondre amb la Lepiota forquignonii però esta té tons olivacis en la cutícula i no té anell. Leucoagaricus melanotrichus és una espècie que es caracteritza pel seu xicotet port (uns 4 cm), la seua cutícula escatosa gris-negra i l'anell amb el marge típicament negre.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La micologia és una ciència molt jove. La primera classificació va ser publicada per l’humanista italià Hermolaus en 1526 i no va ser fins una dada tan recent com 1969 que, R.H. Whittaker, va separar els fongs en un regne diferent a altres formes de tipus vegetal, doncs els fongs no podien ser considerats vegetals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Leucoagaricus deriva del grec "λευκός leukós" blanc, i de "Agaricus" un gènere de fong. L’epítet específic melanotrichus ve del grec “μἐλἄν, -ανος mélan, -anos” negre, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, cabells, pel capell obscur.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.