Tamus communis L.

NOMS: Corriola de cavall. Gatmaimó. Maimó. Castellà : Brionia negra. Nueza negra. Vid negra. Gallego: Noza. Saltasebes. Èuscara: Asta-matsa. Occità: Cojarassa de bòsc, Sageu de la bona dama, Suage, Tamós. Portuguès: Norça-preta. Baganha. Italià: Tamaro. Cerasiola. Francès: Herbe aux femmes battues, Tamier commun. Anglès: Black bryony. Beadbine. Alemany: Schmerwurz. Neerlandès: Spekwortel. Grec: Τσιμπλακιά. Αδρανιά.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Dioscorea communis (L.) Caddick & Wilkin

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Bardisses, encletxes de penyes i indrets ombrívols, frescs i humits. Fins els 1000 metres d’altitud.

Liana amb tiges de fins 4 metres

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Liana enfiladissa amb tiges de fins quatre metres de llargada (excepcionalment pot arribar als 8 metres) glabres, primes, ramificades, amb estries longitudinals, que giren helicoïdalment. L’arrel fa un tubercle napiforme negre.

Fulles semblants a les del aritjol però sense espines

Fulles esparses, peciolades, en forma de cor i agudes, de textura tendra, sense cap espina i els nervis ben marcats, el que la diferència clarament de l’arítjol (Smilax aspera) al que sembla.

Flor trímera amb sis tèpals

Flors en raïms pènduls axil·lars, els masculins majors. Flors trímeres, amb sis tèpals linears de color groc verdós que fan, en total, 3-6 mm de diàmetre. Flors masculines amb sis estams, flors femenines sense estams o atrofiats, i ovari ínfer amb tres estils d’estigma bifurcat. Floreix a la primavera fins juliol

Fruit en baia roja, i negra quan madura

Fruit en baia de 8-12 mm, subglobosa, de color vermell lluent que es fa negra quan madura. Els fruits presenten substàncies tòxiques i, si són consumits, produeixen una irritació gastrointestinal.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les més de sis-centes especies de la família  de les dioscoreàcies, només hi ha, al nostre territori, tres espècies: dos del gènere Borderea, que viuen als Pirineus, i el nostre gatmaimó (Tamus communis)

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha utilitzat en el tractament de l'alopècia, el reumatisme i contusions, i es van utilitzar les baies en el tractament de penellons o prunyons.
L'arrel, rica en oxalat de potassi, s'utilitza ara per facilitar la reabsorció dels hematomes.

Els brots joves produïts per les plantes masculines, que són més grans, es poden utilitzar com els espàrrecs cuits, en truites i sopes, però el seu sabor és un poc amarg. Els fruits però, acres i càustics, poden causar intoxicació severa, que es produeix amb una forta sensació de cremor a la boca, irritació de la mucosa intestinal, vòmits i diarrea persistent, dificultat per respirar i augment de la temperatura corporal.

Inflorescències

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tamus ve del llatí “thammus, -i” emprat per Plini per designar una planta silvestre usada com alimentària. Tournefort va utilitzar el nom Tammus, i Linné va alterar el nom genèric per les bones, i el va deixar en Tamus. El genèric del sinònim,  Dioscorea, està dedicat a Dioscórides Anazarbeo (Anazarbo d'Àsia Menor), metge de la cultura grega, botànic i químic, que va viure en el segle I dC.

L’epítet específic communis és una paraula llatina que significa comú, corrent, vulgar.

Dioscorea communis va ser descrita per (L.) Caddick & Wilkin i publicada en Taxon 51(1): 112, 109. 2002

Aquesta espècie està inclosa en l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, per la qual s’estableix la llista de plantes la venda al públic de les quals queda prohibida o restringida per la seua toxicitat.

Família Dioscoreaceae

Crocus serotinus Salisb.

NOMS: Safrà bord. Safranera rosa. Castellà: Azafrán montesino. Falso azafrán. Gallego: Tollemerendas. Portuguès: Açafrâo bravo. Cebolinhas. Pé-de-burro. Anglès: Late Crocus. Alemany: Spanische Herbst-Krokus.

SINÒNIMS: Crocus serotinus subsp. salzmannii (J.Gay) B.Mathew

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Ibero-magribí

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Clarianes i pastures en substrats àcids o bàsics. Entre els 500 i els 900 metres d’altitud.

La flor solitària surt directament del bulb

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, bulbosa, acaule, de fins 15 cm d’alçada, amb un involucre de bràctees membranoses que embolcalla la flor i les fulles.

Fulles petites a l'antesi però creixen desprès

Fulles totes basals visibles al temps de la florida, molt curtes, de vegades amagades pels catafil·les. Després poden arribar a fer 40 cm, estretes, amb una banda blanca longitudinal.

Estigma amb tres branques ciliades

Flors una o dues, campanulada, amb sis tèpals de 2-5 cm de color lila suau, amb la gorja pubescent. Androceu amb estams de filament i anteres grogues. Gineceu amb ovari ínfer i estil amb estigma groc o color carbassa amb tres branques laciniades o lobulades. Floreix d’octubre fins desembre.  

Fruit és una càpsula d’1,5 cm ovoide, dehiscent per tres valves, que surt sobre el mes de març o abril

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’ovari dels Crocus és subterrani i, a mesura que van madurant, la tija va creixent i empentant el fruit (ovari fecundat i madur) cap amunt. Així les llavors estan protegides dels herbívors fins que estan madures i preparades per a ser disperses.

USOS I PROPIETATS: Es estigmes de les flors s’empren com substitut del safrà per colorar aliments.

Fulles petites durant la floració

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Crocus deriva del gres “krókos, -ou” que era com denominaven el safrà. En la mitologia clàssica, Crocus ( grec : Κρόκος) era un jove mortal que estava enamorat de la nimfa Smilax, però els déus no aprovaven la seua història d’amor i van convertir Crocus en una planta, el safrà, i a la seua enamorada en altra planta, en l’enfiladís arítjol (Smilax aspera)

L’epítet específic serotinus ve del llatí “sero” vesprada, tarda.

El safrà (Crocus sativus) és una espècie d’aquest mateix gènere, molt semblant, i que també floreix a la tardor.

Crocus serotinus va ser descrita per Richard Anthony Salisbury i publicada en Paradisus Londinensis: or Coloured Figures of Plants Cultivated in the vicinity of the Metropolis. London. t. 30 1806.

Família Iridaceae

Smilax aspera L.

NOMS: Aritja, arítjol, eura del diable, matavelles, sarsaparrella, banya de bou. Cast: Zarzaparrilla, zarza morisca, uva de perro. Gall: salsaparrilha, legacao, alagacao, recama. Vasc: Latx, endalarr, endollar, arkasats. Italià: Salsapariglia. Stracciabrache. Francés: Salsepareille. Salsepareille d'Europe. Anglés: Common Smilax. Salsaparilla. Alemany: Rauher Smilax. Stechwinde. Sarsaparilla. Holandés: Steekwinde

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Enfilada per parets, roques, bardisses, arbres i arbusts.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides..

DESCRIPCIÓ: Planta dioica, és a dir, que hi ha peus mascles i peus femelles. És una liana perenne, enfiladissa, que se’n apuja als arbres amb els circells. Té un rizoma subterrani molt potent i ramificat, que pot tindre alguns metres.  Les branques són fines i amb espines.

 Fulles i fruits

Les fulles, alternes, són coriàcies, sense pèls de forma variable però el més corrent és que tinguen forma acorada, de vegades amb espinetes al marge però sempre amb les orelles basals arrodonides. Nerviació reticulada, el que és atípic en les monocotiledònies. El pecíol també té espines i dos circells en la base.

 Fulla i circell

Dels mateixos nusos on naixen les fulles, a la base del pecíol, surten els circells, de dos en dos, amb els quals s’agafa per a trepar. 

 Flor masculina

Les flors són xicotetes, amb sis pètals color crema. S’agrupen en umbel·les que pengen d’un peduncle. Les masculines amb sis estams lliures i les femenines amb un pistil ovoide amb tres estigmes sèssils. Floreix a finals de l’estiu.

 Flor femenina

El fruit és una baia redona de la grandària d’un pèsol, roig obscur o negre, que formen un raïm 

 Fruit

USOS I PROPIETATS: D’Amèrica va vindre la moda de consumir la “zarzaparrila”, que ja utilitzaven els natius, per a sanar la sífilis i purificar la sang. El rizoma, en infusió, és sudorífic i diürètic. Disminueix el nivell de colesterol en sang. El Dioscórides li adjudica propietats contra els verins. Però els experts desaconsellen el seu ús perquè no estan provades les seues indicacions terapèutiques.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Smilax ve del grec σμιλαξ smilax, nom utilitzat pels autors antics per designar plantes molt diferents. En els escriptors llatins Plini i Ovidi el nom s'utilitzava per a diverses plantes enfiladisses espinoses. L’epítet específic aspera ve del llatí “asper-a-um” que fa referència al tacte aspre o rugós.

Els noms catalans d’Arítjol, aritja o arínjol venen de l’àrab “arix” que significa parra. El nom castellà, zarzaparrilla, ve de “zarza” per les espines i “parrilla” per trepar com una parra i tindre els fruits semblants a les parres salvatges.

La “zarzaparrilla” s’anomena a una beguda refrescant que s’obté de les arrels de la planta. És una beguda molt antiga d’origen espanyol i semblant a la Coca-Cola. Abans que arribara la Coca Cola al nostre país, la sarsa triomfava, entre altres, amb la marca coneguda com a Zarzaparrilla 1001, "el cap i cua de la simpatia espanyola".

En les historietes originals dels “Barrufets” la sarsaparrella és el seu menjar preferit. Es mengen les fulles crues a mossos.

Smilax aspera va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1028–1029. 1753

Família: Antigament incloses en la família de les liliàcies, actualment hom separa les esmilacàcies per alguns caràcters foliars i, especialment, per ser plantes dioiques.

Família Smilacaceae, Gènere Smilax