Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta ullastre. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta ullastre. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dimecres, 3 de juliol del 2013

Phagnalon rupestre (L.) D. C.


NOMS: Botja d’esca. Herba d’esca. Herba de renegat. Ullastre de frare. Fàgnalon rupestre. Castellà: Pelucilla. Yesca. Yesquera. Francès: Phagnalon. Anglès: Western phagnalon. Alemany: Steinimmortelle

Capítol amb bràctees escarioses aplicades
SINÒNIMS: Phagnalon tenorii (Spreng.) C. Presl.; Phagnalon spathulatum Cass.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Llocs pedregosos i assolellats, camps de secà abandonats, i també sobre roques, murs i parets seques. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges tomentoses ascendents
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 40 cm d’alçada de tiges tomentoses, ascendents, lignificades a la base.

Fulles alternes de marge ondulat
Fulles alternes, oblongo-lanceolades, de marge ondulat, i de color verd fosc per l’anvers i blanquinoses al revers. Les inferiors semiamplexicaules.

Són característiques les bràctees amb l'àpex arrodonit i aplicades
Flors grogues en capítols solitaris, a l’àpex d’un llarg pecíol, amb involucre format per vàries capes de bràctees escarioses obtuses, amb l’àpex arrodonit, i aplicades. Floreix durant maig i juny.

Fruit en aqueni amb vil·là
Fruit en aqueni amb vil·là, de dispersió hidrocora.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hidrocora es diu de la planta que dispersa els fruits o llavors mitjançant l’aigua, ja siga per la pluja, per les escorrenties, pels rius o les corrents marines. El Phagnalon rupestre aprofita la força de les gotes de pluja contra els fruits oberts que llança les llavors, aleshores es diu que la planta és ombrohidrocora. 

Capítols solitaris a l'àpex de llargs pecíols
USOS I PROPIETATS: Està en estudi la capacitat antiinflamatòria i antial·lèrgica dels principis químics d’aquesta espècie. 
La planta seca i matxucada s’emprava d’esca per encendre el foc.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies.

L’epítet específic rupestris deriva del llatí “rupes” que significa roca, és a dir, relatiu a les roques, per la tendència a créixer en llocs pedregosos i en les escletxes de les roques.

Família Compositae (Asteraceae)


dimecres, 15 de febrer del 2012

Olea europaea L. ssp. europaea


NOMS: Olivera. Oliu, Oliver, Olivera de cultiu, Olivera d’empelt, Olivera vera. Occità: Oliu, Olivièr.  Cast. Olivo. Aceituno.  Eusk. Olibondoa. Italià: Olivo. Francés: Olivier. Anglés: Olive. Alemany: Olivenbaum. Ölbaum. Holandés: Olijfboom. Grec: Αγριελιά. Ελαίαη ευρωπαϊκή . Ελαία. Λαδολιά.
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario

Flors en panícules axil·lars
SINÒNIMS: l’olivera cultivada és la varietat europaea, i l’ullastre és la varietat sylvestris, que sol tindre forma arbustiva.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Original de la regió mediterrània. Cultivada. La forma silvestre creix en indrets càlids i secs. Fins els mil metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada. 

Hi ha oliveres amb més de mil anys d'antiguitat
DESCRIPCIÓ:  Arbre de fulla perenne que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb el tronc gruixut i tortuós d’escorça amb esquerdes (fissurada) i de color gris. És un arbre andromonoic que pot viure molts anys, fins i tot arribar al mil·lenni. 

Fulles lanceolades i coriàcies
Fulles oposades, enteres, lanceolades i de consistència coriàcia, amb curt pecíol, limbe de color verd per l’anvers i blanquinoses pel revés que està cobert de borra.  

Corol·la amb quatre lòbuls i amb dos estams inserits
Flors en panícules que surten de les axil·les de les fulles. Masculines o hermafrodites, amb quatre peces per verticil (tetràmeres), blanques i molt petites. Calze de sèpals soldats, acabats en quatre lòbuls, igual que la corol·la. Dos estams inserits a la corol·la. Ovari súper amb un estil i un estigma amb dos lòbuls. Floreix d’abril a juny. 

Fruit en drupa amb elevat percentatge d'oli
Fruit en drupa, la oliva, que és verda primer i negra quan madura. Conté una sola llavor (el pinyol). El fruit de la varietat sylvestris és més petit que el de la varietat cultivada (var. europaea). Del fruit s’obté el preat oli d’oliva

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una planta “andromonòica” és una planta que presenta andromonoècia, és a dir, que en la mateixa planta pot haver flors hermafrodites i flors masculines.

El mateix arbre pot tindre flors hermafrodites i masculines
USOS I PROPIETATS: De les olives de les races cultivades se n'extreu l'oli i les olives per adobar. L'oli és ric en àcids grassos insaturats i és molt apreciat en gastronomia, és un dels components essencials de l'anomenada dieta mediterrània. S'utilitza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorbides pel cos humà.
Aquest oli també s'usa en les ferides, les cremades i contra l'estrenyiment. A més a més, la bullida de les fulles té propietats hipotensores i combat el reuma i la gota.
L’oli és un excel·lent conservant alimentari per la quantitat d’antioxidants que té. El formatge amb oli o els productes del porc conservats en l’olla coberts d’oli són exemples d’ús tradicional com a conservant.
Per a jueus i cristians l’oli ha tingut un paper destacat en ritus religiosos. Al bateig, la confirmació o unció de malats s’empra oli d’oliva verge beneit (sants olis). 
La fusta de l'olivera és de les més dures i compactes i s'utilitza en ebenisteria, escultura, torneria, artesania i marqueteria. S'ha emprat també per a fer-ne carbó d'excel·lent qualitat.


SABIES QUE... Olea és el nom llatí clàssic de l’olivera. L’epítet específic europaea fa referència a que és una de les espècies de cultiu més antigues del continent europeu.
Només a Espanya hi ha 272 varietats cultivades. En tres províncies andaluses, Jaen, Córdoba i Granada tenen més de 900.000 hectàrees de la varietat “Picual”. Més de 300 milions d’oliveres es calcula que creixen a la península Ibèrica.
Fa uns 6.000 anys, durant el neolític, a l’actual Palestina, l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris) va ser domesticat per iniciar el seu llarg camí, fins convertir-se en un dels conreus llenyosos més estesos per tota la conca mediter­rània.
A la cultura egípcia les seves branques eren un símbol de benedicció i purificació i les trobem presents a la tomba de Tutankhamon.
Els grecs li atribuïren un origen mitològic, una creació de la deessa Atenea per un oferiment de Zeus com a recompensa per aconseguir la ciutat d’Atenes.
A l'Antiga Grècia l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. A més els guanyadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d’olivera silvestre, equivalent a la medalla d’or actual.
Els mercaders fenicis són els principals responsables de l’extensió del cultiu i de l’arribada a la Península Ibèrica de l’olivera, on les cultures ibèriques s’encarregaren d’empeltar-les en ullastres. El jaciment del Castellet de Castelló, corresponent a l’edat de bronze, alberga els indicis més antics d’olivera al País Valencià.


A Roma hi ha el “Monte Testaccio” que rep aquest nom perquè és un pujol artificial de més de 40 metres d’altura i 20.000 m2, construït amb els restes de més de 26 milions d’àmfores  d’oli d’oliva que els romans importaven de la Bètica (Andalusia), entre els segles I i III d.C.
Diuen els descendents dels moriscs expulsats de València el 1609 que si les famílies dels que van plantar les oliveres cullen tots els anys algunes olives conserven el dret a la propietat. Com que no podien vindré a collir-les, conten que van enviar els estornells, els quals bé que se les mengen, i en anar-se’n cap a l’Àfrica s’emporten tres olives cadascú, una en cada pota i una altra al bec, i moltes d’elles les deixen en arribar a les palmeres africanes i els moros les arrepleguen. 
Podeu veure un excel·lent article de Ferran Zurriaga i Agustí  titulat “Secrets de l’olivera” o un altre de Simón Fos Martín titulat “L’arbre mil·lenari de la Mediterrània”, a la revista Mètode
Conta'm, vella olivera, / mentre sec alenant sobre la roca, / noves del temps enrera / que escrites veig en ta surenca soca. (“L'Olivera Mallorquina” de Josep Lluís Pons i Gallarza, en Amics Arbres. Arbres Amics)

Família Oleaceae

dilluns, 6 de febrer del 2012

Phagnalon saxatile (L.) Cass.

NOMS: Mançanilla vera. Herba morenera. Ullastre de frare. Botgeta. Camamilla d’esca. Herba del reuma. Mançanilla. Herba santa. Castellà: Yesca. Manzanilla yesquera. Coronilla real. Hierba de la yesca. Yerba morenera.  Portugués : Alecrim das paredes, Alecrim-das-paredes, Alecrim-dos-muros, Erva do isco, Irós do sol, Macella da isca. Italià: Scuderi angustifoglio.  Francés: Phagnalon des rochers.  Anglès: Rock phagnalon. Alemany: Gewöhnliche Steinimmortelle

Capítols terminals solitaris
SINÒNIMS: Conyza saxatilis L.; Phagnalon annoticum Burnat. ; Phagnalon methanaeum Hausskn.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Saturejo-Hyparrhenion hirtae. Indrets rocosos o pedregosos i margosos assolellats, vores de camins, camps abandonats, fins els 800 metres d’altitud.
Tiges erectes i tomentoses
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata petita de fins 40 cm d’alçada, lignificada, ramificada i amb tiges erectes i tomentoses
Fulles linears verdes per l'anvers i tomentoses pel revers
Fulles alternes, linears, enteres, més o menys revolutes,  amb l’anvers verd i el revers tomentós, el que li dona un aspecte blanquinós.

Involucre amb bràctees escarioses
Flors en capítols solitaris al final de les tiges. Involucre de bràctees escarioses, lluentes i les mitjanes de marge ondulat; les externes reflexes. Flors totes tubulars i pentàmeres; les exteriors femenines i les interiors hermafrodites. Calze format per una corona de pèls. Corol·la groga formada per cinc pètals soldats en tub que en les femenines s’allarga en una lígula. Cinc estams. Ovari ínfer. Floreix de maig a juliol 

Fruit en aqueni amb papus
Fruit en aqueni cilíndric i llis amb papus de pèls lliures.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una bràctea és un òrgan foliaci, situat vora les flors, d'estructura més simple que la de les fulles normals i de forma, mida, coloració, etc., diferents d'aquestes. Un involucre és la reunió de bràctees en un verticil. Les famílies apiàcies i compostes (asteràcies) acostumen a tenir involucres. De vegades, aquestes bràctees prenen aspectes vistosos i acolorits per substituir funcionalment als pètals per atraure els insectes pol·linitzadors.
Involucre de bràctees escarioses i lluents

USOS I PROPIETATS: Digestiu. Antisèptic ocular. S'usa en tractaments capil·lars per enfortir i aclarir els cabells.
La planta seca és molt inflamable, raó per la qual s’emprava com a esca per encendre foc.

Flors exteriors femenines i les interiors hermafrodites
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies. L’epítet específic, saxatile, procedeix del llatí “saxum”, que significa pedra o roca, perquè aquesta espècie habita en llocs pedregosos o cingles. En llatí saxatilis, -e, vol dir que viu entre les penyes.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 2: 1206. 1763. com Conyza saxatilis. Amb el nom actualment acceptat de Phagnalon saxatile va ser publicada per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass.) en el Bulletin de la Societe Philomatique de Paris 1819: 174. 1819.
Família Compositae (Asteraceae)
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...