Prunus armeniaca L.

NOMS: Albercoquer. Ambercoquer.  Albarcoquer. Albracoquer. Cast. Albaricoquero. Damasquillo. Durazno. Damasco. Basc. Abrikotondoa. Tuaxatze. Gall. Albaricoqueiro. Albercoqueiro. Albercheiro. Port. Damasqueiro. Albricoqueiro. Alperceiro. Francés: Abricotier. Italià: Albicocco comune. Armellino. Anglés: Apricot. Alemany: Aprikosenbaum. Marille. Holandés: Abrikoos.

Flors d'albercoquer amb els característics nombrosos estams

SINÒNIMS: Armeniaca vulgaris Lam.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica. L’origen centre d’Àsia i de Xina.

HÀBITAT: Cultivada als horts

És un arbre originari d'Armènia

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli de fins 6 metres d’alçada.

Fulles peciolades amb el marge dentat

Fulles peciolades, ovals cordiformes (en forma de cor), amb l’àpex acuminat i el marge finament dentat, sense pèls a l’anvers i amb pèls als nervis del revers.

Flors pentàmeres, és a dir, amb cinc sèpelas i cinc pètals

Flors que apareixen abans que les fulles, amb curt peduncle, de 2 a 3 cm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals rogencs. Corol·la amb cinc pètals lliures, blancs o rosats. Nombrosos estams.  Floreix de març a maig.

El fruit és una drupa deliciosa de menjar quan madura

Fruit és una drupa, l’albercoc, subglobós, amb tacte de vellut, de color groc ataronjat quan madura, de sabor agradable

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La drupa és una forma de fruit amb un pinyol (l’endocarp) lignificat que conté la llavor, i un mesocarp, que sol ser carnós, com en el cas de l’albercoc. Són drupes les olives, les cireres, la bresquilla, etc. 

USOS I PROPIETATS: El fruit és molt apreciada per al consum de taula i per a elaborar confitures i conserves. També es consumeixen secs

Els albercocs contenen vitamines A, C, E, a més de ferro, potassi, manganès, fluor, cobalt i bor.

L'oli d'albercoc s'utilitza igual que l'oli d'ametlles dolces com demulcent de la pell. És ric en vitamina A, àcids oleics i omega 6, especialment indicat per a pells sensibles. S’empra molt en massatges i  aromateràpia. 

Els sèpals són de color rogenc

SABIES QUE... L’epítet armeniaca vol dir que és originari d’Armènia.

El noms comuns del fruit en català albercoc, castellà albaricoque, francés abricot, anglés apricot o alemany aprikose, deriven del’àrab al-burquk, que deriva del grec prekokia i del llatí praecox, que significa precoç, possiblement perquè és un arbre que floreix prompte en primavera.

Els grecs introduïren la planta, procedent d’Armènia, al voltant de l’any 400 a.C, i els romans la van expandir pel seu imperi cap a l’any 70 a.C.

El gènere Prunus té molta importància econòmica per l’aprofitament dels fruits. Prunes, albercocs, cireres, bresquilles o ametlles són alguns dels fruits, en forma de drupa, aprofitables per nosaltres.  Als països de parla catalana es produeixen vora 80.000 tones d’albercocs

Família Rosaceae 

Oxalis pes-caprae L.

NOMS: Agrets. Agrítol. Fel i vinagre. Flor d’avellana. Vinagrella. Avellanetes. Agre. Magret, Magreta, Pa amb peixet, Pa de cucut.  Castellà: Agrios. Canario. Matacañas. Trebol de huerta. Dormilones. Trevina. Gallego: : alegría, flor do sono, pan d'o cuco, trebo acedo, vinagreta. Port. : azedinha, erva canária, erva pata, trevilho, trevo azedo. Italià: Acetosella gialla. Francés: Oxalide des Bermudes. Oxalide pied-de-chèvre. Anglés: Bermuda Buttercup. Cape cowslip, Cape sorrel, Sour grass, Soursob, Yellow sorrel.  Alemany: Ziegenfuß-Sauerklee. Holandés: knikkende klaverzuring

Inflorescència d'agret en cima umbel·liforme

SINÒNIMS: Oxalis cernua Thunb; Acetosella cernua (Thunb.) Kuntze; Oxalis pes-caprae fo. pleniflora (Lowe) Sunding

DISTRIBUCIÓ: Originària d’ Àfrica meridional: Províncies del Cap, Namíbia. Introduïda a la Mediterrània meridional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps, vores de camins i zones humides. És d’origen sud-africà i ha colonitzat els camps de conreu i fins i tot se la troba dins de les comunitats naturals. Fins els 500 metres d’altitud. 

S’estén amb facilitat formant una estora atapeïda

FORMA VITAL: Geòfit: és una planta amb estructures perdurables que passa l'estació desfavorable sota terra.

DESCRIPCIÓ: Herba ruderal perenne, geòfit bulbós/rizomatós, de fins 30 cm d’alçada, sense tija, amb arrel carnosa, blanca que produeix petits bulbs i d’on surten directament les fulles i les tiges florals. Brota abundantment i s’estén amb facilitat per la multiplicació dels bulbs.

Fulles amb tres folíols en forma de cor

Fulles palmaticompostes amb 3 folíols amb l’àpex profundament emarginat, donant-li forma de cor, i petites taques fosques, al final d’un llarg pecíol (de vora 20 cm) amb estípules, al final del qual hi ha el pulvínul, en el punt d’inserció amb els folíols, que és el responsable dels moviments nictinàstics.

Els cinc pètals donen a la corol·la forma d'embut

La flor té deu estams. Cinc més curts que els altres cinc

Flors en cima umbel·liforme al final d’un llarg peduncle de fins un pam. Flors hermafrodites amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb cinc sèpals lanceolats  lliures. Corol·la amb cinc pètals grocs que formen un embut de 2-3 cm de diàmetre. Deu estams, cinc més curts que els altres cinc. Ovari súper amb cinc estils lliures, més curts que els estams, amb estigma capitat. Floració hivernal,  de setembre a maig.

Fruit en càpsula pubescent

Fruit en càpsula amb pèls curts i suaus (pubescent)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles i les flors són sensibles a la llum. Els folíols estan plegats o estesos segons la intensitat de la llum, pel matí s’obrin i per la nit es pleguen, i el mateix passa amb la corol·la que s’obri o es tanca segons les condicions mediambientals. Aquest fenomen rep  el nom de moviments nictinàstics.

USOS I PROPIETATS: La majoria d'espècies d'Oxalis, especialment O. corniculata i O. pes-caprae, són tòxiques tant per al bestiar com per a les persones, ja que contenen àcid oxàlic que pot causar una sobtada disminució del calci que provoca tremolors i debilitat muscular. Amés a més aquest àcid pot produir càlculs renals.

L’àcid oxàlic s'empra en tintoreria i com a revelador de fotografies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Oxalis ve del grec oxýs, -eîa, que significa agut, penetrant, agre, àcid, pel gust àcid de la planta. L’epítet específic pes-caprae ve del llatí “pes”, que significa peu, i “caprae” que significa cabra, és a dir, peu de cabra, en al·lusió a la forma de les fulles que semblen la petjada d'una cabra

La majoria d'espècies d'Oxalis són tòxiques per al bestiar ja que contenen àcid oxàlic. Aquest àcid pot produir càlculs renals.

Oxalispes-caprae L. var. Pleniflora Lowe

Existeix una varietat amb una flor d’aspecte completament diferent, tant que Richard Thomas Lowe, la va descriure amb el nom de Oxalis cernua var. pleniflora, i Per Sunding, la va publicar a Cuadernos de Botánica Canaria 13: 17. 1971. com Oxalis pes-caprae fo. pleniflora (Lowe) Sunding.

És considerada una mala herba i és molt difícil d’eradicar doncs, els bulbs crien molts petits bulbs a una fondària considerable. Ha estat inclosa al Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial Decret 630/2013, de 2 d'agost, i està prohibida a Espanya la seva introducció al medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç

Oxalis pes-caprae va ser descrita per Carles Linné  publicada a  Species Plantarum 1: 434. 1753.

Família Oxalidaceae

Veronica persica Poiret

NOMS:  Verònica pérsica. Borrisol pelut. Grinxot. Blauets.  Occità: Bourrassou . Cast. Hierba gallinera. Verónica. Azuletes.  Port. Verónica da pérsia. Francés: Véronique commune. Véronique de Perse. Italià: Veronica comune. Anglés: Persian Speedwell. Common field speedwell. Buxbaum’s speedwell. Alemany: Persischer Ehrenpreis. Holandés: Grote Ereprijs

Flors característiques del gènere Veronica

SINÒNIMS: Veronica tournefortii  C.C. Gmel.

DISTRIBUCIÓ:  Subcosmopolita

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia.  Solano-Polygonetalia. Camps, horts, camins, fins els 1300 metres d’altitud.

Les tiges normalment estan esteses per terra

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba petita, anual, que s’estén per terra perquè les tiges no tenen consistència (decumbent), ramificada, amb tiges de 10 a 40 cm de llargària i amb pèls. 

Fulles dentades i peciolades

Fulles  ovades, de marge dentat, les inferiors oposades i les superiors poden ser alternes, amb pecíol. 

Flor amb els estams que semblen dos ulls

Flors hermafrodites, amb quatre peces per verticil (tetràmeres), que surten solitàries a les axil·les de les fulles sobre pedicels majors que les fulles; fins a 1 cm de diàmetre, més grans que altres veròniques, de color blau intens. Calze amb quatre lòbuls ovats. Corol·la també dividida en quatre lòbuls més o menys iguals. Dos estams ben patents. Ovari súper amb un estil, persistent al fruit, acabat en un estigma capitat.

La morfologia de les càpsules identifica les espècies del gènere Veronica

Fruit  en càpsula amb dos lòbuls comprimits i divergents.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les  espècies de la família de les escrofulariàcies solen tindre les corol·les bilabiades però les veròniques la tenen rotàcia, amb el tub molt curt i quatre l’obuls un poc desiguals

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat per aquesta espècie.

Calze i corol·la amb quatre lòbuls

SABIES QUE... El nom del gènere, “Veronica”, és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dos anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. L’epítet específic persica és per l’origen de la planta que es de Pèrsia.

Aquesta planta va ser introduïda  a Europa cap a l’any 1800, procedent de l’Àsia.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)