Origanum vulgare L.

NOMS: Orenga, orega, moraduix. Occità: Majorana, Majourano-fèro, Majurano fèro, Marjolana bastarda, Menugueta. Castellà: Orégano, furiégano, mejorana silvestre, perigüel. Gallego: Oregao, ourégao. Èuscara: Aitz-bedarr, atx-usain, oregaña.  Italià: Acciughero. Arigano. Francès: marjolaine sauvage, origan. Anglès: wild marjoran, european oregano, oregano, pot marjoram. Alemany: Gewöhnlicher Dost. Kostets. Neerlandès: Marjoraan. Wilde Marjolein. Grec: Ορίγανον το κοινόν. Ρίγανη κοινή.

Inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses

SINÒNIMS: Origanum vulgare subsp. virens (Hoffmanns. & Link) Bonnier & Layens;  Origanum vulgare subsp. vulgare L. Origanum virens Hoffmanns & Link;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Creix en zones seques, entre matolls, riberes i garrigues, també a les vores dels camins. En sòls més aviat bàsics, des dels 800 m fins al  nivell del mar. 

Herba un poc tomentosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any.

DESCRIPCIÓ:  herba perenne, erecta i un poc tomentosa. En la part superior es ramifica i la inferior sol perdre les fulles. Tiges quadrangulars, sovint rogenques que surten d’un rizoma subterrani. 

Fulles oposades de marge enter o lleugerament dentat

Fulles peciolades, oposades, de limbe àmpliament ovat, sencer o lleugerament dentat, amb pèls al revés

Flors labiades blanques o rosades

Flors en inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses i diferents a les fulles, fortament imbricades de manera que oculten quasi totalment els calzes; les bràctees són membranoses, sense pèls, obovades i allargades, apiculades, d’un verd pàl·lid, quasi el doble de llargues que el calze. Les flors tenen cinc pètals soldats, normalment blancs o rosats. Els estams, dos més llargs, sobreïxen, així com el pistil. Floreix a finals d’estiu i tardor.

Fruit en núcula

Fruits en núcula formada per quatre parts ovades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les labiades són molt homogènies, sovint molt aromàtiques com en aquest cas, de tiges quadrangulars i fulles simples i oposades.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta te glàndules amb una essència aromàtica de color groc llimó, que està composta per un “estearopteno” i dos tipus de fenols: el carvacrol i, en menys quantitat, el timol. Les arrels tenen substàncies tànniques.   

És antioxidant, antimicrobiana i antitumoral (en estudis prou primaris encara), antisèptica, tònica, digestiva i carminativa. La medicina tradicional ha utilitzat el té de orenga com auxiliar en el tractament de la tos per ser expectorant.

Actualment s'està investigant la seva utilitat en el tractament de càncer de còlon, ja que l’orenga pot actuar contra enzims bacterians inductors a aquest tipus de càncer. També s'està valorant la seva capacitat antioxidant en dietes riques en àcids grassos omega3.

Les fulles són molt utilitzades en la cuina mediterrània, tant fresques com seques però seques tenen més sabor i aroma.

Junt a l’alfàbega són les que donen el toc particular a la cuina italiana, però també és important en les cuines espanyoles, franceses, gregues i també en les mexicanes. 

Amb orenga es prepara la carn per fer xoriços, s’adoba la pizza o “l’ossobuco”, en salses o licors digestius, en amanides, amb hortalisses torrades, etc. També s’utilitza per adobar olives junt a altres herbes.

 

Bràctees imbricades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Origanum deriva del grec “ὄρος óros”, que significa mont, muntanya, i de "gános", que significa plaer, alegria, és a dir: l’alegria del mont. L’epítet específic vulgare deriva del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

Segons la mitologia grega, fou Afrodita, la deessa de l’amor i el romanticisme, la primera que plantà orenga i li va donar la fragància que té actualment.

Família Labiatae

Erica multiflora L

NOMS: Bruc d’hivern, Cepell, petorret, peterrell, xipell. Cast. Brezo, bruguera, ucre. Italià: Erica multiflora. Francès: Bruyère à fleurs nombreuses. Anglés. winter heather, mediterranean heather. Alemany. vielblütige Heide

Inflorescència en raïms densos

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània peninsular, nord d’Àfrica, Marroc, Tunísia,  Líbia.  

HÀBITAT: Espècie calcícola, en brolles de terra baixa sobre sòl carbonatat, una excepció a les ericàcies europees. Molt freqüent als nostres pinars

Arbust molt ramificat

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: és a dir, faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust perenne molt ramificat que pot arribar al metre i mig d’alçada. Tiges erectes.

Fulles linears i estretes

Fulles lineals i estretes, petites, agrupades en verticils  que cobreixen tota la branca. El marge revolut. El revés blanc i tomentós però tapat pel marge revolut.

Flors els estams exserts i les característiques anteres fosques

Flors  rosades agrupades en raïms densos de llargs peduncles, situats a la part final de les branques. Anteres color marró fosc exsertes, és a dir, que sobresurten de la corol·la en forma d’olleta. Calze molt més curt que la corol·la, amb pedicels rogencs. Floreix a finals d’agost fins gener.

Fruit en càpsula

Fruit és una càpsula seca, sense pèl, molt xicoteta, que s’obri per quatre valves. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La forma caracterìstica de les fulles  proporciona l'epítet ericoides que designa a varies espècies d'altres gèneres

USOS I PROPIETATS: Diürètica i sedant de les vies urinàries.  Depurativa, astringent i antireumàtica.
Estudis recents mostren que l’extracte d’Erica multiflora afavoreix el creixement de cèl•lules dèrmiques de la papil•la dels pèls, és a dir, afavoreix el creixement del pèl.  
La fusta s’ha emprat en la fabricació d’estris de cuina i eines de la casa, i també per fer punxons per menjar cargols
És una bona planta mel•lífera.
De fusta d’arraïl de cepell feia el llaurador les agulles saqueres i de cosir cuiro, i el pastor duradors i sonors batalls de picots. Segon diu en Joan Pellicer, i afegeix que la seua llenya és la millor per a torrar carn a la brasa, siguen costelletes, botifarres o esclata-sangs amb cebes i alls.

Forma i distribució de les fulles característica

SABIES QUE... Erica ve del grec eríke i del llatí erica, -ae, que era com anomenaven el s brucs en general. L’epítet específic multiflora fa referència al gran nombre de flors que produeix. El nom de “petorret” que li donen en algunes comarques valencianes és degut als esclafits que fa quan es crema al foc de la llar. 

Família Ericaceae

Daphne gnidium L.

NOMS: Matapoll, tell, astruc, herba de poll, matagallina, tintorell. Baladre bord. Castellà: Torvisco, bufalaga, matapollo. Gallego: Trovisco, trovisco-femea, gorreiro, matapulgas. Èuscara: Torbisko. Occità:  Cantaperditz, Erbo dóu cauteri, Garon, Trentaneta. Portuguès: Erva-de-joão-pires. Gorreiro. Lauréola-macha. Trovisco. Francès: Daphné garou, Garou. Italià: Dafne Gnidio. Anglès: Flax-leaved daphne. Spurge Flax. Mediterranean Mezereon. Alemany: Italienischer Seidelbast. Rispenblütiger Seidelbast. Südlicher Seidelbast

Flors de matapoll

SINÒNIMS: Mistralia gnidium (L.) Fourr. ;   Thymelaea gnidium (L.) All.;   Laureola gnidium (L.) Samp. exPereira ;  Daphne paniculata Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Quercetum cocciferae. Garrigues, pinars, marges i terres no cultivades de tota la península, fins als mil metres d’altitud. 

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40cm de terra i a menys de 2 m d'alçada.

Arbust molt ramificat

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que pot assolir els metres d’alçada, molt ramificat, amb moltes fulles dirigides cap amunt, com espases per dalt i ben pelat per baix, mostrant les cicatrius de les fulles caigudes. Pot confondre’s amb una Euphorbia (lleterola), però no té làtex.

Les fulles s'amuntonen a la part superior de les tiges

Fulles esparses, un poc coriàcies, entre lineals i lanceolades de marges sencers, mucronades i sense pèls, atenuades amb un curt pecíol.

Floreix a l'estiu i la tardor

Flors en panícules terminals que surten de l’axil·la de les fulles de l’extrem de les branquetes. La flor només té un calze tubulós amb quatre lòbuls petaloides de color crema; no té corol·la. Tetràmeres i hermafrodites. Androceu amb vuit estams. Gineceu amb ovari súper. Floreix d’agost fins l’octubre

El fruit és de la grandària d'un pèsol

Fruit és una xicoteta drupa, roja quan està madura, de la grandària d’un pèsol, amb un pinyolet dins. Les flors i els fruits poden estar presents al mateix temps.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes tòxiques o plantes verinoses són les espècies que contenen en tots els seus òrgans o en algun d’ells, substàncies tòxiques principalment les que afecten els humans o els animals domèstics. Les substàncies tòxiques que contenen les plantes són generalment compostos orgànics o més rarament minerals. La toxicitat es manifesta sovint per la ingestió dels òrgans tòxics de les plantes, però també pot ser per simple contacte. El matapoll és considerat verinós perquè pot produir bombolles en la pell per contacte prolongat.

USOS I PROPIETATS: És tòxica i irritant. L’escorça té un glucòsid, la dafnina i una resina, la mezerina; és inflamatòria, vesicant i porgant dràstic. L’aigua de matapoll s’ha utilitzat per matar polls, formigues, xinxes, etc.

En cosmètica amb les fulles es produeix un ungüent que tinta el pèl de negre i elimina la caspa. Però cal tindre en compte l’efecte irritant i tòxic, per la qual cosa està prohibida la venda de productes derivats. TÒXICA  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Daphne és l’antic nom del llorer; ve de la nimfa Dafne (Δάφνη Dáphne) que perseguida per Apol·lo va acabar convertida en llorer, pel paregut de les fulles amb les del llorer (Laurus nobilis). El nom de l’espècie, gnidium, al·ludeix a “Gnidus” (en grec antic Κνίδος Knídos), una ciutat de  Creta.

Té una notable capacitat per rebrotar ràpidament després d'un foc.

Des de la prehistòria s’ha emprat com amulet per allunyar els espirits dolents. En el sud de la península s’utilitza contra els conjurs i en Galicia es creu que protegeix contra les bruixes.

Daphne gnidium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 357–358. 1753.

Família Thymelaeaceae