Foeniculum vulgare Mill.

NOMS: Fenoll, fonoll, fonollera, herba de les vinyes. Occità: Fenolh, Fenoun. Cast. Hierba santa, Hinojo, Hinojo común, Linojo. Gall. Fiollo. Ast. Cenoyu, anisinos, fenoyu. Èuscara: Anis-bedarr, mieloi, pukulli, xarpot. Port. Fiolho. Funcho. Italià: Finocchio comune. Francés: Aneth doux. Fenouil. Anglés: Fennel. Sweet cumin. Wild Fennel. Alemany Fenchel. Gewürzfenchel. Neerlandès: Venkel.

Flors grogues de fenoll

SINÒNIMS: Anethum foeniculum L.; Foeniculum capillaceum Gilib.; Foeniculum officinale All.; Foeniculum piperitum (Ucria) Sweet;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Original de la zona meridional d’Europa però distribuïda per totes les zones temperades del món.

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Camps, camins i prats secs fins els 1200 metres d’altitud.

El pecíol de la fulla embeina la tija

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any.

DESCRIPCIÓ: Una de les umbel·líferes més corrents dels camps abandonats i les vores dels camins. És una herbàcia de tiges, glauques, erectes, que poden arribar fins els dos metres d’alçada; ramificat en la meitat superior.

Fulles molt dividides en fines lacínies

Fulles alternes, 3 – 4 vegades pinnatisectes, dividides en lacínies (segments en forma d’agulla) que en estiu s’endureixen per evitar la pèrdua d’aigua. El pecíol es fa ample fins embeinar la tija. 

Flors pentàmeres

Flors en inflorescències tipus umbel·la composta, sense bràctees; cada umbel·la acaba en una umbel·lula amb els radis més curts; flors de color groc verdós amb calze de cinc sèpals soldats i corol·la de cinc pètals oblongs amb la punta corbada. Cinc estams i l’ovari ínfer amb dos estils molt curts. Floreix de juny a novembre.

Fruits en diaqueni

Fruits són diaquenis sense pèls en forma d’ou comprimit amb cinc costelles marcades  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una umbel·la, en botànica, és un conjunt de flor amb pedicels que surten tots del mateix punt de l’eix central, com les barnilles d’un paraigües. Pot ser simple o composta. En el segon cas cada barnilla porta a l’àpex un altra umbel·la més petita, és a dir, és una umbel·la d’umbel·les.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta desprèn un fort aroma a anís. Té anetol i estragol el que fa que tinga propietats carminatives i diürètiques.

Les llavors i les tiges es masteguen per refrescar l’alè.

Les tiges i les fulles s’utilitzen com herba aromàtica, les llavors com espècia i el bulb com hortalissa. En Andalusia s’utilitza en salmorres, adobs i salses.

Al centre d’Europa són molt populars els bulbs de fenoll conreat. Es preparen bullits amb vinagreta, gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos.   

Umbel·la composta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Foeniculum deriva del llatí “fenum, -i” que significa fenc, farratge.  L’epítet específic, vulgare, ve del llatí “vulgus” que significa vulgar, comú, freqüent.

En Itàlia “finocchio” (fonoll) és un insult que significa efeminat o homosexual. L’origen de l’insult ve de l’Edat Mitjana, quan el Tribunal de la Inquisició cremava en la foguera als homosexuals i cobrien a la víctima amb fenoll fresc perquè el suplici fora més llarg.

A l’Edat Mitjana el fenoll era considerada una planta màgica. Al solstici d’estiu era costum penjar un manoll de fenoll a la porta de la casa per espantar els mals esperits.

El Foeniculum vulgare és la única espècie del gènere Foeniculum.

Eruga de Papilio machaon

INTERACCIONS ECOLÒGIQUES: El fenoll és una planta nutrícia per a les erugues de la Papallona reina (Papilio machaon) i és fàcil trobar-les alimentant-se de les fulles. Els exemplars adults depositen els ous a finals de la primavera i, una vegada complerta la maduració d’aquesta segona generació, tornen a volar a l’estiu, quan depositen de nou els ous per a hivernar en forma de crisàlide. També fan servir la fenollassa (Ferula cummunis) i la pastanaga borda (Daucus carota). Les erugues tenen un sistema de defensa, anomenat osmeteri, mitjançant el qual emeten un líquid pudent per espantar els enemics. Tot i això, la papallona adulta prefereix libar el nèctar d’altres flors.

Papilio machaon

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Origanum vulgare L.

NOMS: Orenga, orega, moraduix. Occità: Majorana, Majourano-fèro, Majurano fèro, Marjolana bastarda, Menugueta. Castellà: Orégano, furiégano, mejorana silvestre, perigüel. Gallego: Oregao, ourégao. Èuscara: Aitz-bedarr, atx-usain, oregaña.  Italià: Acciughero. Arigano. Francès: marjolaine sauvage, origan. Anglès: wild marjoran, european oregano, oregano, pot marjoram. Alemany: Gewöhnlicher Dost. Kostets. Neerlandès: Marjoraan. Wilde Marjolein. Grec: Ορίγανον το κοινόν. Ρίγανη κοινή.

Inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses

SINÒNIMS: Origanum vulgare subsp. virens (Hoffmanns. & Link) Bonnier & Layens;  Origanum vulgare subsp. vulgare L. Origanum virens Hoffmanns & Link;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Creix en zones seques, entre matolls, riberes i garrigues, també a les vores dels camins. En sòls més aviat bàsics, des dels 800 m fins al  nivell del mar. 

Herba un poc tomentosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any.

DESCRIPCIÓ:  herba perenne, erecta i un poc tomentosa. En la part superior es ramifica i la inferior sol perdre les fulles. Tiges quadrangulars, sovint rogenques que surten d’un rizoma subterrani. 

Fulles oposades de marge enter o lleugerament dentat

Fulles peciolades, oposades, de limbe àmpliament ovat, sencer o lleugerament dentat, amb pèls al revés

Flors labiades blanques o rosades

Flors en inflorescències terminals amb bràctees molt vistoses i diferents a les fulles, fortament imbricades de manera que oculten quasi totalment els calzes; les bràctees són membranoses, sense pèls, obovades i allargades, apiculades, d’un verd pàl·lid, quasi el doble de llargues que el calze. Les flors tenen cinc pètals soldats, normalment blancs o rosats. Els estams, dos més llargs, sobreïxen, així com el pistil. Floreix a finals d’estiu i tardor.

Fruit en núcula

Fruits en núcula formada per quatre parts ovades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les labiades són molt homogènies, sovint molt aromàtiques com en aquest cas, de tiges quadrangulars i fulles simples i oposades.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta te glàndules amb una essència aromàtica de color groc llimó, que està composta per un “estearopteno” i dos tipus de fenols: el carvacrol i, en menys quantitat, el timol. Les arrels tenen substàncies tànniques.   

És antioxidant, antimicrobiana i antitumoral (en estudis prou primaris encara), antisèptica, tònica, digestiva i carminativa. La medicina tradicional ha utilitzat el té de orenga com auxiliar en el tractament de la tos per ser expectorant.

Actualment s'està investigant la seva utilitat en el tractament de càncer de còlon, ja que l’orenga pot actuar contra enzims bacterians inductors a aquest tipus de càncer. També s'està valorant la seva capacitat antioxidant en dietes riques en àcids grassos omega3.

Les fulles són molt utilitzades en la cuina mediterrània, tant fresques com seques però seques tenen més sabor i aroma.

Junt a l’alfàbega són les que donen el toc particular a la cuina italiana, però també és important en les cuines espanyoles, franceses, gregues i també en les mexicanes. 

Amb orenga es prepara la carn per fer xoriços, s’adoba la pizza o “l’ossobuco”, en salses o licors digestius, en amanides, amb hortalisses torrades, etc. També s’utilitza per adobar olives junt a altres herbes.

 

Bràctees imbricades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Origanum deriva del grec “ὄρος óros”, que significa mont, muntanya, i de "gános", que significa plaer, alegria, és a dir: l’alegria del mont. L’epítet específic vulgare deriva del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

Segons la mitologia grega, fou Afrodita, la deessa de l’amor i el romanticisme, la primera que plantà orenga i li va donar la fragància que té actualment.

Família Labiatae

Erica multiflora L

NOMS: Bruc d’hivern, Cepell, petorret, peterrell, xipell. Cast. Brezo, bruguera, ucre. Italià: Erica multiflora. Francès: Bruyère à fleurs nombreuses. Anglés. winter heather, mediterranean heather. Alemany. vielblütige Heide

Inflorescència en raïms densos

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània peninsular, nord d’Àfrica, Marroc, Tunísia,  Líbia.  

HÀBITAT: Espècie calcícola, en brolles de terra baixa sobre sòl carbonatat, una excepció a les ericàcies europees. Molt freqüent als nostres pinars

Arbust molt ramificat

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: és a dir, faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust perenne molt ramificat que pot arribar al metre i mig d’alçada. Tiges erectes.

Fulles linears i estretes

Fulles lineals i estretes, petites, agrupades en verticils  que cobreixen tota la branca. El marge revolut. El revés blanc i tomentós però tapat pel marge revolut.

Flors els estams exserts i les característiques anteres fosques

Flors  rosades agrupades en raïms densos de llargs peduncles, situats a la part final de les branques. Anteres color marró fosc exsertes, és a dir, que sobresurten de la corol·la en forma d’olleta. Calze molt més curt que la corol·la, amb pedicels rogencs. Floreix a finals d’agost fins gener.

Fruit en càpsula

Fruit és una càpsula seca, sense pèl, molt xicoteta, que s’obri per quatre valves. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La forma caracterìstica de les fulles  proporciona l'epítet ericoides que designa a varies espècies d'altres gèneres

USOS I PROPIETATS: Diürètica i sedant de les vies urinàries.  Depurativa, astringent i antireumàtica.
Estudis recents mostren que l’extracte d’Erica multiflora afavoreix el creixement de cèl•lules dèrmiques de la papil•la dels pèls, és a dir, afavoreix el creixement del pèl.  
La fusta s’ha emprat en la fabricació d’estris de cuina i eines de la casa, i també per fer punxons per menjar cargols
És una bona planta mel•lífera.
De fusta d’arraïl de cepell feia el llaurador les agulles saqueres i de cosir cuiro, i el pastor duradors i sonors batalls de picots. Segon diu en Joan Pellicer, i afegeix que la seua llenya és la millor per a torrar carn a la brasa, siguen costelletes, botifarres o esclata-sangs amb cebes i alls.

Forma i distribució de les fulles característica

SABIES QUE... Erica ve del grec eríke i del llatí erica, -ae, que era com anomenaven el s brucs en general. L’epítet específic multiflora fa referència al gran nombre de flors que produeix. El nom de “petorret” que li donen en algunes comarques valencianes és degut als esclafits que fa quan es crema al foc de la llar. 

Família Ericaceae