Bupleurum fruticescens Loefl. ex L. subsp. fruticescens

NOMS: Ajocaperdius, Botja groga. Fenoll de rabosa, Fenollet bord, Herba profitosa. Cast. Hinojo de perro, Boja de las calenturas, Cuchilleja, Enerdo, Hierba de los cuarenta nudos.

Flors en umbel·les bracteades menudes

SINÒNIMS: Bupleurum fruticescens var. elatius Lange

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. Endèmica del àrea ibero-magribina

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion   Brolles termòfiles, dels sòls calcaris o margosos. Matolls secs i assolellats, sobre sòl calcari en altituds fins els 1500 metres.

Mata al camp

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Arbust de fins un metre d’alçada, tota glabra, amb les tiges lleugerament lignificades i erectes o postrades,

Fulles sèssils amb els nervis molt marcats

Fulles enteres, linears, rectilínies o un poc corbades en forma de falç, sèssils, de tacte coriaci, distribuïdes al llarg de les tiges

Flors pentàmeres de color groc

Flors en tiges floríferes ramificades, sobre nombroses umbel·les bracteades menudes, de 2-9 radis, poc vistoses, amb pètals d’un groc pàl·lid. Bractèoles petites. Floreix de juny a novembre

Fruits el·lipsoïdals amb costes prominents

Fruits el·lipsoïdal de fins 4 mm amb costes poc prominents.   

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La característica definitòria d'aquesta família és la inflorescència en umbel·la simple o composta. Una umbel·la, en botànica, és el terme utilitzat per un conjunt de flors els pedicels de les quals són iguals i parteixen de l'eix central, amb format de paraigua. És a dir, és una inflorescència en forma de paraigua. Una umbel·la és composta si els radis terminen en umbel·les secundàries o umbèl·lules. Sovint duu a la base un involucre de bràctees.

USOS I PROPIETATS: La part aèria de la planta s’utilitza per fer gargarismes i rentats bucals, per la seua acció antisèptica i contra el mal de queixal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bupleurum ve de les veus gregues “βοῦς bous” bou i “πλευρά pleurá” costella, és a dir, Costella de bou, en referència als nervis o costelles de les fulles que són molt pronunciades. El nom “βούπλευρος Boupleuros”, l’empra Nicandre per referir-se a una planta que desconeguem.

L’epítet específic fruticescens  deriva de "frútex" arbust, per les tiges lignificades a la base.  

Família Umbelliferae (Apiaceae),

Erica terminalis Salisb.

NOMS: Bruc valencià, Cast. Brecina, brezo, Francés. Bruyère cendrée. Bruyère de Corse. Italià Erica tirrenica, Scopa a fiori rosa. Erica siciliana. Anglès: Corsican Heath.

Flors en umbel·les termials

SINÒNIMS: Erica stricta Willd.Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental. En la Península només en Andalusia i País Valencià (província de València).

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Llocs herbosos humits, llocs pedregosos i garrigues. Normalment en terrenys calcaris. Entre els 300 i els 1000 m d’altitud.  Aquest en el camí del castell, per la vesant ombria, de Vallada (València)

Mata amb tiges erectes i blanquinoses

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

Calze amb sèpals lanceolats

DESCRIPCIÓ:  Mata erecta que pot arribar al mig metre d’alçada, amb branques blanquinoses densament poblades de fulles.

Fulles veticilades

 Fulles disposades en verticils  de quatre fulles, linears, revolutes, acabades en punta roma i de color verd grisenc. Pel revés acanalades i un poc blanquinoses. El pecíol curt però ben marcat

Flors urceolades

Flors en umbel·les terminals de 3 a 8 flors, amb corol·la soldada de forma urceolada (en forma de olla) de color rosa acabada en quatre lòbuls curts i corbats cap a fora, pedicels més curts que la corol·la amb tres petites bràctees prop de la meitat. Calze amb sèpals lanceolats. Els estams queden dins la corol·la però l’estigma sobresurt. Floreix de juny a octubre.

Fruits en càpsula

Fruit és una càpsula ovoide coberta de pèls sedosos.
  
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles dels brucs tenen estructura xeromorfa, tot i que algunes viuen en llocs francament humits. És una fulla característica quasi acicular, de pecíol curt, marge enter i revolut, que dona nom a vàries espècies dites “ericoides, ericaceus o ericifolius”, fent referència a la forma de les fulles semblant a les dels brucs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Erica deriva del grec “eréiko”, que significa esmicolar, fer miques.  

L’epítet específic terminalis deriva del llatí “terminus”, que significa termini o final. Salisbury va denominar terminalis a esta espècie perquè treu les flors a l’àpex o terminació de les branquetes.

És, junt a la Erica multiflora, dels pocs brucs que toleren terrenys calcaris.

 

Família Ericaceae 

Asperula cynanchica L.

NOMS: Herba prima, canyeta d’or, herba de pixar, herba del nuset, herba de la grava, serpentina, espartet, Occità: Erbo de l'esquilenço. Cast. Asperilla de flor roja, aspérula, hierba tosquera, hierba de la inflamación, h, de la próstata, varilla de oro. Vasc eskinancia. Italià: Stellina comune. Francés: Aspérule à l’esquinancie, herbe à l’esquinance. Anglés: Squinancywort, squincywort. Alemany: Hügel Meier, Hügel-Waldmeister. Holandés: Kalkbedstro

Flors agrupades en petites cimes

SINÒNIMS: Asperula cauviniae N.H.F.Desp.

 Hi ha moltes subespècies, el que dificulta la identificació. Pel nostre territori: Asperula cynanchica subsp. cynanchica;  Asperula cynanchica subsp. alpina.

 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània.

HÀBITAT: Ononido Rosmarinetea. Creix sobre sols calcaris. 

Tiges molt fines de fins dos pams d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

 DESCRIPCIÓ:  Herba perenne de base llenyosa i tija molt fina d’uns dos pams d’alçada. 

Fulles aciculars

Fulles oposades o verticil·lades, fines, aciculars. 

Corol·la amb quatre lòbuls més curts que el tub

Flors blanquinoses amb corol·la de 2 – 4 mm, de pètals soldats en forma de curt embut que s’obri a l’extrem en quatre lòbuls simètrics més curts que el tub.  El calze és tan petit que quasi no es veu. S’agrupen en petites cimes.

Fruits petits i glabres

Fruits xicotets, secs i sense pèls. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors tenen un nectari, és a dir, un òrgan glandular que secreta nèctar, en forma de disc carnós situat a la base de l’estil, que les fa particularment oloroses, amb olor a vainilla. Aquest olor és un potent atraient per als dípters (Bombylidae) i himenòpters (petits Apidae) i inclús per alguns lepidòpters nocturns.

USOS I PROPIETATS: S’ha utilitzat per al tractament del abscés peritonsillar i les afeccions urinàries, però el nom popular (hierba de la esquinancia) el relaciona amb les afeccions de la gola i les angines. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Asperula ve del llatí asper, -era, -erum, que significa aspre, rude, i del sufix llatí diminutiu –ula, -ulae, segurament en referència a l’aspror de les fines tiges i fulles. 

L’epítet específic, cynanchica, ve del grec kynánche, -es, que deriva en el llatí cynanche, -es, que significa inflamació de la gola.

Família Rubiaceae