Dittrichia viscosa (L.) Greuter

NOMS: Olivarda, matavinyes, bufarrell, herba mosquitera. Cast. Olivarda, pulguera valenciana, mosquera, coniza macho, matamosquera, atárraga, altabaca. Gall: Olivarda, taveda. Basc: Atarraga. Italià: Enula cepittoni. Prucara. Pruteca. Francès: Inule visqueuse. Anglès: Aromatic inula, Sticky samphire. Woody Fleabane. Alemany: Klebriger Alant. 

tota la planta és glandulosa

SINÒNIMS: Inula viscosa (L.) Ait.; Erigeron viscosus L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: El trobareu per tot arreu, per les vores dels camins, camps abandonats, llits de torrents, llocs de sòl remogut, en zones urbanes i semiurbanes, fins els 1500 m d’altitud. 

Mata d'olivarda

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. Semicaducifoli

DESCRIPCIÓ:  Petit arbust d’1 m d’alçada o poc més, amb la tija erecta i llenyosa, moltes rames i cobert de nombroses flors grogues a la tardor. És perenne i molt resistent a la sequera. Glandulosa tota ella.  Indiferent al terreny, fins i tot creix entre les runes de materials de construcció amb guix, ciment, etc.

Fulles que abracen la tija

Fulles esparses, les superiors amplexicaules (abracen la tija), verdes, amb pèls, lanceolades i amb el marge serrat de forma irregular. A l’hivern mor la part superior de les tiges i s’asseca la majoria de les fulles però no arriben a caure, per la qual cosa es considera “semicaducifòlia”. 

Flors exteriors ligulades i les interiors tubuloses

Flors en raïms o panícules piramidals, amb capítol d’un color groc molt viu. Les flors de la part exterior del capítol amb lígula acabada en tres dentetes són femenines, i les del centre tubuloses amb cinc dentetes al final són hermafrodites. Bràctees involucrals imbricades més curtes que les lígules. Floreix de setembre a novembre, marcant el temps de la verema.

Vil·lans de l'olivarda

Fruit aqueni de fins 2 mm de llarg amb vil·là, formant plomalls.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una manera d’organitzar-se els capítols de les flors compostes és amb flors anomenades flòsculs, actinomorfes, ocupant tot el disc, i a les vores flors zigomorfes més grans anomenades lígules, formades per un tubet bassal i una llengüeta a un costat (lígula) acabada en tres o cinc dentetes.

Ací podeu observar els flòsculs i les lígules del capítol

USOS I PROPIETATS: Té moltes aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, les malalties de les vies urinàries, i com a astringent. L'olivarda és apreciada com a planta medicinal per l'oli essencial extret a partir de la planta sobre tot a la zona oriental del mediterrani.

Indicacions: Trastorns urinaris, cistitis, retenció de líquids, reumatismes, ferides, cremades, nafres, mossegades de serp (tradic.), paludisme (tradic).

En València s’utilitzava la seua cocció per a rentar ferides i contusions.

És una planta hostatjadora de fauna auxiliar per protegir oliveres, cítrics, hortalisses, etc. hostetja al (Nesidiocoris tenuis), enemic natural de la mosca blanca, trips i es menja els ous de la Tuta absoluta de la tomata. També atrau depredadors com Macrolophus i Dicyphus que ataquen l’aranya roja i àcars com el Tetranychus urticae. És especialment recomanada per les oliveres perquè en l’olivarda es reprodueix i hiverna el Eupelmus urozonus, depredador de la mosca de l’olivera (Bactrocera oleae). Potser d’ací el nom popular “d’olivarda”

Inflorescència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom “Dittrichia” és d’un  gènere dedicat a Manfred Dittrich (1934-), botànic alemany. L'epítet específic viscosa procedeix  del llatí “viscum”, que significa apegalós, en referència a una característica de les fulles.

És una planta que emet una olor característica que recorda a la càmfora, degut a una resina que fa que tota la planta siga apegalosa al tacte, per això el nom llatí "viscosa" de l'olivarda. Algunes persones consideren desagradables tant l'olor com la viscositat d'aquesta planta. Hi ha una dita quefa referència a l'olor que diu així: No vos “nemoreu”, amor, / de cap fadrina gallarda / que és com la flor d'olivarda / molt guapa, i dolenta d'olor.

Tradicionalment hom deia que "els raïms són madurs quan floreixen les olivardes."

Algunes espècies de papallones conegudes com a blavetes (Polyommatus bellargus) tenen preferència per xuclar les flors de l'olivarda.

Als Estats Units s'ha declarat com una plaga perquè constitueix una amenaça causant perjudici a la biodiversitat autòctona.

Família Compositae (Asteraceae)

Rosmarinus officinalis L.

NOMS: Romaní, romer, romanill. Cast: Romero.  Èusc: Erromero, erremule,. Port: Alecrim, alecrinzeiro, romeo.  Francés: Romarin, Rose marine. Italià: Rosmarino. Osmarino.  Anglés: Rosemary. Alemany: Rosmarin. Neerlandès: Rozemarijn. Grec: Δενδρολίβανο. Ροσμαρίνι. Ροσμαρίνος ο φαρμακευτικός.

Flors hermafrodites en conjunts racemosos

SINÒNIMS: Rosmarinus angustifolius Mill.,  Rosmarinus flexuosus Jord. & Fourr.,  Rosmarinus laxiflorus De Noé in Balansa,   Rosmarinus latifolius Mill.,  Rosmarinus officinalis var. laxiflorus De Noé,  Rosmarinus officinalis var. laxiflorus f. reptans (Debeaux) Maire, Rosmarinus officinalis var. prostrates,  Rosmarinus officinalis var. typicus Batt.,  Rosmarinus rigidus Jord. & Fourr. , Salvia rosmarinus Schleiden

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Brolles termòfiles dels sòls calcaris o margosos. Pot trobar-se des del nivell del mar fins als 1500 metres d’altitud. És molt molt comú en ambients d’ametllers i, com és una espècie termòfila, no tolera gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques sobre qualsevol terreny però prefereix els calcaris.

Arbust molt ramificat

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust molt conegut i popular d’un metre d’alçada o més, amb tiges molt ramificades i llenyoses, quadrades i tomentoses quan són joves.

Fulles revolutes i tomentoses pel revés.

Fulles oposades, lineals lanceolades, revolutes dures i verdes per davant amb el revés blanquinós cobert per pilositat, acuminades, amb glàndules que tenen olis essencials que li donen la fragància característica.  

Flor labiada amb els estams corbats i l'estil per sobre.

Flors blavenques en conjunts racemosos curts. Les flors són hermafrodites zigomorfes i pentàmeres. Calze bilabiat, com la corol·la d’una sola peça amb dos llavis ben marcats. Androceu amb dos estams encorbats exserts, units per les anteres. Gineceu amb un estil terminal. Pot florir tot l’any, “de flors de romaní i noies per casar, tot l’any n’hi ha”, diu l’adagi,  però sol tindre una florida a la tardor i altra a la primavera.

Fruit en tetraqueni dins el calze persistent

Fruits són tetraquenis, amb quatre llavors petites, que apareixen al fons del calze. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La simetria pentàmera de les flors labiades falla a l’androceu del romer. Si mirem amb una bona lent l’interior del tub de la corol·la es veu que, a més dels dos estams ben desenvolupats, hi ha un altre parell quasi invisibles i estèrils. 

USOS I PROPIETATS: Diu un refrany que “de les virtuts del romer pot escriure’s un llibre sencer”. I és veritat. Ací farem un breu resum.

El romer s’utilitza freqüentment a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d’aliments. És especialment apreciat com a condiment de la carn de corder perquè li dona un sabor especial.  Una rameta de romer fresc aromatitza olis i vinagres.

És una planta mel·lífera. El nèctar de les seves flors és excel·lent i atreu les abelles. És molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat.

Té olis essencials, Diterpens, Àcids triterpènics, Àcids fenòlics derivats de l’àcid cinàmic, Flavonoides, Alcohols triterpènics i Elements minerals.

Pius Font i Quer diu que “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l’exterior s’utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com para tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa”

La seua fragància fa que s’utilitze en perfumeria. Al segle XVI començà a preparar-se l’Aigua de la Reina d’Hongria destil·lant amb alcohol les summitats florides del romer, per conservar la pell fresca i jove.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El seu nom ve de "ros", de la veu grega "rhops" que vol dir "arbust" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".

Officinalis prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l’ús habitual que se’n feia i actualment se’n fa a les oficines de farmàcia.

S’acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant o es cremava per purificar l’aire.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Els monjos cristians l’introduïren cap al nord d’Europa.

Gràcies a les investigacions d’Arnau de Vilanova va ser obtingut per destil·lació l’oli de romer vers 1330.

Amb fulles de romer mastegades i mesclades amb sal li van curar els cabrers a don Quixot la ferida que el biscaí li feu a l’orella.

Avicena, Hipòcrates, Galeno i altres mestres de la medicina utilitzaven un ungüent fet amb oli d’oliva i romer macerat per curar les nafres. 

Ha sigut una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com símbol d’amor etern els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona matrimonial. En alguns països es col·loca una rameta de romer entre les mans dels difunts.

En Anglaterra tots els 11 de novembre es fan corones de romer per condecorar als ex combatents de les guerres mundials.

Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans de veure terra, reben la seva olor”.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Viola arborescens L.

NOMS: Rabassa llenyosa. Viola de tardor. Violeta llenyosa. Cast: Violeta. Violeta de la sierra. Italià:  Viola cespugliosa. Francès: Violette ligneuse, Violette sous-arbustive. Anglès: Tree violet

SINÒNIMS: Viola frutescens Dum. Cours.; Viola fruticans Bubani; Viola saxicola Schult.

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion Brolles termòfiles, dels sòls calcaris o margosos, marges boscosos i matollars secs, des del nivell del mar fins als 800 metres d’altitud. Aquests exemplars del camí de la Penya l'Àguila de Vallada (València)

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Mata menuda, d’uns deu centímetres (rarament passa del pam d’alçada),  de rabassa llenyosa i ramificada des de la base

Fulles quasi enteres, sinuades o lleugerament serrades , lanceolades però allargades i atenuades en pecíol, corbades cap a l’interior, pubescents, amb estípules linears.

Flors axil·lars, amb llarg peduncle major que la fulla axil·lant, de color violeta pàl·lid amb estries obscures. Flor zigomorfa. Calze amb cinc sèpals lanceolats, aguts. Corol·la amb cinc pètals, dos plantats cap amunt i  el pètal anterior esperonat amb un petit esperó corbat. Androceu format per cinc estams amb les anteres formant un apèndix apical membranaci. Floració des d’octubre a març.

 

Fruit en càpsula dehiscent que s’obri en tres valves que expulsen amb força les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dos dels cinc estams destil·len nèctar a l’esperó per a que els insectes entren a buscar-lo i així pol·linitzen i fecunden la flor.  Amb els fruits madurs, les llavors de la Viola arborencens és apreciada per les formigues que se l’emporten baix terra on germinen amb més facilitat. 

USOS I PROPIETATS: Modesto Laza Palacios en la seua “Flórula farmacéutica malacitana” diu que les flors i les fulles s’utilitzen com pectorals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Viola ve del grec "ἴον íon" viola, violeta. L’equivalent llatí del nom grec “Iole”, la mitològica filla d’Èurit rei d’Ecàlia, és Viola.  En llatí “viola, -ae”  era el nom de les violetes d’olor com la Viola odorata

El nom específic arborescens, és un epítet llatí que deriva de “arbor” i significa que esdevé en arbre. En una mateta tan xicoteta és perquè la tija és llenyosa i no herbàcia com la resta de les seues germanes de gènere.

Viola arborescens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 935. 1753.

Família Violaceae