Myrtus communis L.

NOMS: Murta, murtera, murtra, mirter, murtrer. Cast: Arrayán, mirto, murtiñera. Gall: murta Francès: myrte. Anglès: myrtle, common myrtle, European myrtle. Alemany: gemeine Myrte, Brautmyrte. Holandès: myrte, mirt

Flors de murta

 DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Habita en coscollars litorals tèrmics, sobre sòls amb vessament temporal o que mantenen certa hidromorfia al llarg de tot l'any.

La planta desprén un aroma molt agradable

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: les gemmes persistents són a una alçària superior als 2 m respecte del sòl.

DESCRIPCIÓ:  Arbust de fins a 3 metres d’alçada, de fullatge perenne, dens i molt ramificat, amb pèls glandulars en les branques joves. És molt aromàtica. 

Fulles oposades

Fulles  lluentes, coriàcies, lanceolades, enteres, quasi sèssils, disposades per parelles, oposades, àpex acuminat i base atenuada, amb petits punts translúcids al limbe. 

Nombrosos estams caracteritzen la flor de la murta

Flors cícliques, solitàries, actinomorfes, sobre llargs pedicels axials. Corol·la amb cinc pètals blancs i cinc sèpals. Androceu amb nombrosos estams exserts. Ovari ínfer amb un sol estil.

Murtons acabats amb el calze persistent

Fruit en baia d’un centímetre aproximadament, anomenada murtó, de color blau obscur, comestible, cobert d’una capa pruïnosa quan madura i coronat pel calze persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta termòfila, és a dir, està adaptada a medis amb climes temperats i càlids. Podem trobar-la en la franja que va entre el nord d’Àfrica i el sud d’Europa passant per l’Àsia temperada (Israel, Jordània i Síria)

USOS I PROPIETATS: La murta s'utilitza bàsicament en el camp de la perfumeria, més concretament en els perfums masculins.

A Sardenya se'n fa un licor aromàtic anomenat mirto. Igualment, a les zones catalanes on creix en estat salvatge, és típic elaborar el vi de murta.

Té propietats medicinals com a balsàmica, antisèptica i sedant.

La seua fusta és apreciada per l’ebenisteria i és utilitzada com ornamental en jardins d’estil hispano-àrab. 

Flor i poncelles

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Els noms fan referència al seu aroma. Myrtus prové del grec “myrtos” que significa perfum, per ser una planta molt aromàtica I l’epítet específic communis per ser relativament abundant. Linné va mantindre el nom de Myrtus que era el nom que ja donaven els romans a la murta. El nom castellà d’Arrayan ve de l’àrab “ar-Rayhan” o “Rihan” que significa “l’aromàtic”.

Arbust emblemàtic de la cultura mediterrània associat a moltes tradicions i costums. Entre els grecs antics, la murta era la planta consagrada a Afrodita, la deessa de l'amor, i com a tal es considerava símbol de l'amor i la bellesa.

La murta era per als grecs, junt al llorer, un emblema d’honor i autoritat, i els jutges d’Atenes la portaven en l’exercici de les seues funcions. Les corones dels poetes i dels herois, dels campions olímpics, les ofrenes als morts i les garlandes de les núvies també es feien amb les seues fulles.

 Per als musulmans la murta fou un dels elements que Adam va portar del Paradís. El “Patio de los Arrayanes” de la Alhambra de Granada rep el nom de les plantes de murta (arrayanes) que l’adornen. 
Lope de Vega diu en Fuenteovejuna: "Gasté en este mal prolijo, / por que el cuero se me curta, / polvos de arrayán y murta / más que vale mi cortijo."
 

Família Myrtaceae

Euphorbia serrata L.

SINÒNIMS:  Tithymalus serratus (L.) Hill;  Galarhoeus serratus (L.) Haw;  Chylogala serrata (L.) Fourr;  Tithymalus denticulatus Moench;  Euphorbia truncatara (Pers.)

Flors d'Euphoria serrata

NOMS: lleteresa. lletera, lletrera, lleterola, lleterol, lletera bona, lleteresa serrada, llet de bruixa, llet de cabra, herba de llet, lletrera de vinya, lleterons, lletons, lletoses, cagamoix, cagamuixa, escurripa, cataprusa, catapúcia. Castellà. Lechetrezna, asnaballo, cañamones purgantes, catapucia menor, chirigüela, esulas, hierba de la purga, lechetrezna aserrada, tártago. Èuscara: esne-belarra, Katalin-bedar, sator-belar, sator-bedar, tartiku, tartekin, tortiko, ziursa. Gall/Port: Catapúcia-menor, leiteira-dentada, morganheira, tártago. Francès: Euphorbe dentée, Euphorbe à feuilles dentées en scie. Anglès: Serrate spurge

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. Es troba a Europa meridional i l'Àfrica del nord

HÀBITAT: És una planta ruderal, poc exigent que sovint és una de les primeres plantes a colonitzar les seccions nues dels barrancs i altres terrenys alterats, com els abocadors d'escombreries.

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  És una herbàcia anual que creix fins a una alçada entre 20 i 50 cm, glabra, multicaule, rizomatosa. 

Fulles serrades característiques

Fulles, alternes, poden ser de formes diverses però sovint són llargues i estretes amb els marges sempre serrats, d'ací el nom de l'espècie. La fulla serrada fa que aquesta planta es distingeixi fàcilment d'altres lletereses. Les fulles prenen forma oval a les puntes de les tiges on hi han les inflorescències. 

Flors amb bràctees involucrals serrades

Flors d’un verd brillant, hermafrodites, amb bràctees ovades o cordades i també dentades i mucronades. Nectaris orbiculars amb dos apèndix obtusos. La planta floreix de febrer a juliol.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula esfèrica dehiscent d'aproximadament ½ cm de diàmetre que conté unes llavors grises i petites.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La Euphorbia serrata té una gran variabilitat en les formes de les fulles, des de linears i estretes fins ovalades i amples, però totes tenen el marge irregularment serrat, d’ací el nom de l’espècie. 

USOS I PROPIETATS: És una planta d’interès paisatgístic que es fa servir com a planta ornamental als jardins. És ideal quan es pretén un efecte de flora mediterrània i hom vol estalviar aigua, perquè és molt resistent. Les mates d'aquesta lleteresa queden bé entre roques i al peu dels murs dels xalets.

Com totes les plantes del gènere Euphòrbia, la serrada produeix una resina blanca o làtex, conegut vulgarment com a "llet", d’ací els noms relacionats. Aquest líquid es coneix amb el nom d'euforbi i conté l'alcaloide euforbina que és tòxic i pot irritar la pell i els ulls severament.

Aquesta "llet" tenia aplicacions en l'antiga medicina casolana contra les berrugues i durícies aplicada directament amb cura. També es feia servir la pols de les llavors i arrels com a laxant.

El làtex s’ha utilitzat per catalitzador del quallat de la llet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere “Euphorbia” està dedicat a Euphorbos, metge del rei Juba II de Mauritania a l’any 23 A.C. L’epítet específic serrata significa serrat, pel marge de les fulles i les bràctees de la inflorescència.

La papallona Oxicesta serratae Zerny, entre altres, pon els ous en aquesta planta per a que les seues larves s’alimenten d’ella. 

Família Euphorbiaceae

Lippia triphylla (L'Hér.) O. Kuntze

NOMS: Herballuïsa, Marialluïsa.  Castellà: Hierba luisa. Hierbaluisa. Luisa. Marialuisa. Gallego: Herba luisa. Occità: Limoneta. Portuguès: Bela aloísia, Verbena cidrada. Pessegueiro-inglés. Francés: Verbaine odorante, citronelle. Anglès: Vervain, lemon vervain, herb louisa

Inflorescència d'Herba Lluïsa

SINÒNIMS: Aloysia citriodora Palau;  Lippia citriodora Kunth.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: El Neotròpic o regió neotropical inclou boscos tropicals (selva humida tropical i subtropical) més grans que qualsevol altra zona. S’estén des del sud de Mèxic, per Amèrica Central, nord d?Amèrica del sud, fins a Brasil, amb la immensa selva del Amazones. 

HÀBITAT:  Cultivada com a medicinal i ornamental en horts i jardins.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit:  Tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de entre 3 i 7 metres d’alçada, tot i que a les nostres terres no sol passar dels 2,5 metres, de tiges llenyoses, ramificades i amb pèls simples. El seu aroma intens, paregut a la llimona, és inconfusible

Verticils de tres fulles

Fulles lanceolades d’uns 8 cm de llargària, agrupades en verticils de tres fulles (de vegades quatre), amb el marge enter o poc dentat i pecíol molt curt. Pel revers poden veure’s les glàndules oloroses que desprenen un fort olor a llimona.  

  

Flors tetràmeres

Flors petites de color lila suau per fora i blanques per dins, agrupades en inflorescències en panícules laxes a les summitats de les tiges. Calze tubular, amb la gola lleugerament inclinada, amb quatre dents triangulars pubescents. Corol·la formada per un tub acabat en quatre lòbuls formant dos llavis, els inferiors majors, amb glàndules. Androceu didínam, amb estams inserits al tub de la corol·la, dos més llargs amb les anteres un poc exsertes. Gineceu pilós amb curt estil i estigma bífid. Floreix a finals de primavera i l’estiu.

Dins el calze persistent es gesta el fruit

Fruit en esquizocarp que es divideix en dos núcules amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes necessiten, en general, llum per realitzar la fotosíntesi i poder viure, però hi ha algunes que, com l’herballuïsa, tenen aquest requeriment més elevat, i aleshores diguem que és una planta fotòfila, és a dir, que viu amb condicions d’elevada lluminositat

USOS I PROPIETATS: És una excel·lent planta digestiva, molt apreciada en els casos de digestions pesades, ja que tonifica l’aparell digestiu i disminueix les flatulències. També és tranquil·litzant, bona en casos d’estrès, d’hipocondria i d’insomni. Fins i tot és adequada en bronquitis i en alguns tipus de tos, per les seves propietats analgèsiques i desinfectants.

Les fulles seques i picades s’utilitzen per marinar, per amanir i en salses, per a donar un toc aromàtic de cítric. També serveix la infusió, a l’estiu, per a preparar sorbets, o també, a la infusió freda se li pot afegir un rajolí de ginebra o d’un altre licor.

Se n’ha extret una essència de virtuts terapèutiques i les parts florides s’han utilitzat en perfumeria i cosmètica. També en jardineria com ornamental.

Inflorescències en panícules laxes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lippia fa honor a Auguste Lippi, metge francès que va estudiar la flora de l’Alt Egipte i del Sudan, per encàrrec de Lluís XIV, on va descobrir varies espècies, entre elles algunes Lippia.

El nom específic triphylla deriva del grec “τρεις treis” tres, i de “φύλλον phýllon” fulla, en referència a que les fulles s’apleguen de tres en tres.

El nom Lluïsa o Maria Lluïsa, li ve perquè la planta va ser introduïda a Espanya durant el regnat de Carles IV, i la seua esposa, Maria Lluïsa de Parma, estava de moda. El nom del gènere Aloysia, també és en honor a l'esposa del rei Carles IV d'Espanya.

Va ser introduïda a Europa des d’Amèrica del Sud a finals del segle XVIII per exploradors espanyols. A l’Anglaterra victoriana va tindre un gran èxit pel persistent perfum fresc a llimona.

Als horts de la il·lustració valenciana es van implantar també moltes espècies vingudes d’Amèrica, Sud-àfrica, el sud-est asiàtic i d’altres nous territoris d’ultramar. Així, les fulles bullides de la marialluïsa eren emprades per combatre el mal de panxa, al temps que s’aprofitaven les seves propietats tranquil·litzants i es gaudia del seu aroma inconfusible.

Aloysia citriodora va ser descrita per Antonio Palau y Verdera i publicada en Parte práctica de Botánica 1: 768. 1784.

Família Verbenaceae