Anagallis arvensis L.

NOMS: Anagall. Borrissol. Herba de caderneres. Herba sabonera. Moragues. Morró (blau o vermell). Pic de gallina. Picapoll. Tinya. Cast. Anagálide. Hierba coral. Muraje. Yerba de las güebras. Gall. Herba do garrotillo. Muraxes. Herba da rabia Basc: Amorrubedarr. Pasmo belarra. Izukeslea. Izugesle. Igaberratxa.  Port: Morrido. Francés: Mouron. Fausse morgeline. Italià: Bellichina. Centonchio dei campi. Mordigallina. Anglés: Scarlet pimpernel. Poor man’s weatherglass. Shepherd’s weatherglass. Alemany: Acker Gauchheil. Roter gauchheil.

Flor, molt menuda, d'Anagallis arvensis.

SINÒNIMS: Anagallis carnea Schrank; la varietat amb la flor taronja és la  phoenicea i la de flor blava és la varietat coerulea.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea;   Camps, cultius, vores de camins, fins els 1500 metres d’altitud. 

L'anagall estén les tiges arran de terra

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba petita, entre cinc i trenta cm., tiges quadrangulars, normalment prostrades. És una espècie molt variable.

De l'axil·la de les fulles,sèssils, eixen els peduncles florals

Fulles ovals triangulars i oposades o, rarament, verticil·lades,  sèssils, amb taques obscures pel revers. 

El blau dels pètals contrasta amb el porpra dels pèls dels estams.

Flors blaves o taronja, de vegades vermelles, molt petites, que creixen solitàries d’un llarg peduncle axil·lar. Corol·la amb cinc pètals soldats a la base. Calze persistent amb cinc sèpals també soldats a la base. Estams amb pèls porpra, grocs o blanquinosos.

Pixidis del morró amb el calze persistent

Fruit  en pixidi, una càpsula dehiscent, globosa que s’obri per una tapa que porta l’estil i deixa eixir les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidi és un tipus de càpsula dehiscent (el nom ve del llatí pixidium que era un tipus de capsa) amb la característica de que l’opercle (la tapa de la capsa) s’obri de forma transversal circular, no s’obri de manera longitudinal com les llegums, per exemple.  

USOS I PROPIETATS: Les flors es tanquen quan està núvol i a punt de ploure per la qual cosa en Anglaterra se l’anomena com “poorman’s barometer”, literalment significa el barómetre del home pobre.

Les persones amb pell sensible poden tindre reaccions cutànies simplement per tocar la planta. 

Flor de color taronja, el més comú junt al blau

SABIES QUE... El nom del gènere “Anagallis” prové del grec “anagalein” que vol dir riure amb força, figuradament cantar. Es diu que les gallines que mengen la planta es posen a cantar eufòricament.

Dioscòrides parla de l’anagall blau com de la femella i l’anagall roig l’identifica com el mascle. En realitat no hi ha cap diferència llevat del color de les flors.

La varietat de color vermell és la flor que va prendre per emblema l’heroi de la novel·la “The Scarlet Pimpernel” (La pimpinela escarlata), de 1905, ambientada en la Revolució Francesa, que va servir de base a la pel·lícula, del mateix nom, estrenada en 1935.

Estudis recents de biologia molecular indiquen que tot el gènere Anagallis hauria d’incloure’ls a la família Myrsinaceae

Família Primulaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Citrus limon (L.) Burm. f.

NOMS: Llimonera, llimera. Castellà: Limonero. Gallego: Limoneiro. Èuscara: Limoiaritz, limoiondo. Portuguès: Limoeiro. Francés: Citron. Anglés: Lemon. Italià: Limone.

Flor de Citrus limon

SINÒNIMS: Citrus limonum Risso; Citrus medica

DISTRIBUCIÓ:  Àsia però naturalitzat a tot el litoral mediterrani.

HÀBITAT: Cultivada en horts

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre, de tres a cinc metres d’alçada, verd tot l’any amb branques que tenen espines dures.

Les fulles no tenen ales al pecíol com els tarongers

Fulles d’oblongues a el·líptic-ovades, acuminades i marge serrat o dentat, sense pèls.

La flor de la llimera té nombrosos estams

Flors solitàries o amb raïms; pètals blancs a la part superior i porpres a la part inferior; de vint a quaranta estams.

Hesperidi mucronat de la llimera

Fruit és la llimona, un hesperidi amb escorça rugosa o llisa, de color groc pàl·lid, acabat en mugró (mamellons); el sabor és àcid i agradable.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit de la llimera, com la dels cítrics en general, tenen les llavors dins la polpa, dividida interiorment en gallons sucosos, i l’epicarp (a corfa) amb nombroses glàndules secretores d’olis aromàtics. Aquest tipus de fruit rep el nom d’hesperidi.

 

Els pètals són porpres al principi i després es fan blancs.

USOS I PROPIETATS: De l’escorça del fruit s’obté l’essència de llimona, emprada com aromatitzant i en perfumeria, per a fabricar colònies.

El fruit és molt ric en vitamina C i vitamines del grup B. El terpé, al que li s’atribueixen propietats anticancerígenes, és el responsable de l’olor característic de la llima. Conté flavonoides amb propietats antioxidants. Augmenta els glòbuls blancs que combaten les infeccions, fluïdifica la sang i allibera al organisme de toxines.

El suc és antiparasitari i desinfectant i s’empra per tractar afeccions estomacals, intestinals i per a trastorns de gola.

Des d’abans de conèixer-se l’existència de les vitamines, era un aliment comú entre els mariners per a prevenir l’escorbut, una infermetat causada per la falta de vitamina C.

Ha de prendre’s sempre el suc dissolt en aigua, car en cas contrari taca les dents.

L’àcid cítric del seu suc pot servir per potabilitzar aigua i ha donat bons resultats per combatre algunes disenteries.  

La fusta de la llimera és groguenca amb estries ocres, dura i de densitat mitjana, utilitzada en ebenisteria fina i marqueteria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Citrus deriva del nom llatí del poncem i de la llimera, que ve del grec “κέδρος kédros” poncem, i “κίτρον kítron” llima. L’epítet específic limon deriva de l'àrab “ليمون laimún” llima, derivat del persa “laimú o laimún”

És originari d’Ásia, concretament de la Índia, desconegut per als grecs i els romans; la primera referència apareix en un llibre sobre agricultura del segle III o IV, (Nabathae). El seu cultiu pel litoral mediterrani va començar amb l’entrada dels àrabs en la península Ibèrica.

Citrus limon va ser descrita per Nicolaas Laurens Burman i publicada en Flora indica . . . nec non Prodromus Florae Capensis 173. 1768.

 
El llimoner, una cançó de Will Holt, que pots escoltar en Amics arbres . Arbres amics, diu així:
Llimoner tan alegre / dolça flaire / ple de llum / llimoner que enamores / i que ens omples de perfum. / Llimoner tu ens enganyes / el teu fruit no es pot menjar / llimoner de vegades /és millor només mirar.

Família Rutaceae

Fumaria capreolata L.

NOMS: Fumària enfiladissa, gallarets, ferri busterri, colomina, conillets, fum de terra, fumària blanca. Cast. Conejillos, gatitos, palomilla pintada. Gall. Herba dona. Basc Negakina. Port. Catarinas queimadas, fumària maior.  Francés: Fumeterre blanche, fumeterre grimpante. Italià: Fumaria bianca. Anglès: White ramping fumitory. Alemany: rakender Erdrauch.

Flor de Fumaria capreolata

SINÒNIMS (Heterotípics): Fumaria capreolata subsp. speciosa (Jord.) Nyman; Fumaria capreolata var. albiflora Hammar; Fumaria capreolata var. speciosa (Jord.) Hammar;  Fumaria leonardii Sennen; Fumaria queri Sennen & Pau , pro hybrid.; Fumaria speciosa Jord. 

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord

HÀBITAT: (Chenopodietalia, Parietarietalia) Conreus, vores de camins, parets i murs, talussos, fins els mil metres d’altitud.

Inflorescència en raïm de ferri busterri

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors

DESCRIPCIÓ:  Herba enfiladissa que creix arrapada a altres plantes o a les parets, fins a un metre d’alçada, d’un verd clar amb la tija que descriu angles en ziga-zagues. 

Fulles lobulades semblants a les del julivert

Fulles pinnaticompostes, dividides en lòbuls més amples que la majoria d’espècies del gènere, amb els segments oblongs en forma de cunya, que recorden el julivert. Les fulles d’aquesta espècie tenen la característica de que fan d’òrgan prensor, com si fora un circell, d’ací el nom capreolata.

Flor amb esperó nectarífer

Flors en inflorescències en raïm terminal, flors hermafrodites, blanques, de més d’un centímetre, amb l’àpex d’un púrpura negrós. El calze format per dos sèpals dentats, membranosos, semitransparents i caducs, més amples que la corol·la, blanquinosos i deixen veure la nerviació verda. Corol·la de quatre pètals oposats dos a dos, el superior amb esperó basal que conté el nectari. 

Fruit amb el característic pedicel corbat

Fruit és una núcula llisa amb el pedicel recorbat en arc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En aquesta espècie, les que creixen a l’ombra, són cleistògames, és a dir, que en les flors la pol·linització es dóna quan estan tancades, per tant, es fecunden amb el pol·len propi.

USOS I PROPIETATS: A Murcia rep el nom de “hierba gallinera” car les gallines picotegen la planta amb fruïció quan ixen del corral. També com farratge per conills, ases i demés bestiar.

Ací podeu observar els dos sèpals del calze

CURIOSITATS: El nom del gènere, Fumaria¸és degut a que quan abunden en un camp, des de certa distància, sembla que hi ha fum a ran de terra, motiu pel que en altres indrets s’anomena fumdeterra.  El nom de l’espècie, “capreolata”, significa que està proveït de circell, la qual cosa no és certa en aquesta espècie perquè són les fulles les que tenen la funció prensora.

Família Papaveraceae (Fumariaceae)