Plantago lagopus L.

NOMS: Herba de cinc nervis. Herba de cinc venes. Peu de llebre. Plantatge. Morro d’ovella. Menjarot. Castellà: Llantén pie de liebre. Lengua de perro. Portuguès: Orelha-de-lebre. Tanchagem-de-pata-de-lebre. Erva-da-mosca. Francès: Platain pied de lièvre. Italià: Piantaggine pié-di-lepre. Anglès: Hare’s foot plantain, Rabbit Foot Plantain. Alemany: hasenfuß Wegerich. Grec: Πεντάνευρο. Τσαλαπετεινός.

Inflorescència de plantatge

SINÒNIMS: Plantago lusitanica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Vegetació ruderal i arvense, marges, descampats, sobre sòls secs feblement nitròfils. Fins els mil metres d’altitud.

Herba sense tija (acaule)

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 30 cm d’alçada, anual, aparentment sense tija, amb roseta basal. És una planta de morfologia molt variable que presenta diverses races mal definides.

Fulles de nervació paral·lela

Fulles lanceolades que recorden la forma de l’orella d’un conill, amb pèls de tacte suau, verdes, mucronades, amb pecíol llarg i estret, amb nervis paral·lels, molt patents (de 3 a 5). 

Quatre estams amb el filament molt llarg

Flors en inflorescències en espiga, ovalades i cobertes d’una pilositat que li dona un aspecte suau i blanquinós, sobre un escapus estriat, dret i ascendent, més llarg que les fulles; bràctees brunes i de consistència membranosa i rígida (escarioses) amb pèls blancs a l’àpex. Calze amb quatre sèpals, dos d’ells amb molts pèls a l’àpex. Corol·la bruna amb el pètals soldats en una sola peça amb quatre lòbuls pilosos. Androceu de quatre estams amb el filament molt llarg. Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil. Floreix a la primavera, de març a juny. 

Els pèls llargs i suaus caracteritzen l'espècie.

Fruit en càpsula ovoide amb dues llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un peduncle sense fulles ni bràctees que surt normalment d'un bulb o rizoma i porta, al seu àpex, les flors, com en aquest cas dels plantatges, s’anomena escapus.

Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil

USOS I PROPIETATS: És una planta mel·lífera i les llavors dels plantatges són molt apreciades pels ocells.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plantago deriva de "planta" que en llatí significa "peu" i del verb "ago", que vol dir semblant, és a dir, semblant a un peu, per la semblança de les fulles amb la planta del peu. El nom específic “lagopus” ve del grec “lagos”, que significa llebre, i de “pous, podus” que significa peu.

El nom popular peu de llebre fa referència al fet que les seues inflorescències són piloses i suaus com les potes de les llebres o els conills.

Plantago lagopus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 114 en 1753.

Família Plantaginaceae

Fumana ericoides (Cav.) Gandg.

NOMS: Estepa groga, fumana, herba de setge, heliantem del setge, terretes. Castellà: Jarilla, sillerilla, hierba sillera, zamarilla. Francès: Fumana des montagnes. Fumana fausse bruyère. Alemany: heideröschen, Felsen. Grec: Φουμάνες.

Flor de l'herba del setge

 SINÒNIMS: Cistus ericoides Cav.; Fumana vulgaris Spach

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Garrigues i pinars, en llocs secs i assolellats de preferència calcícola en sòls margosos o guixosos, fins els 1500 metres d’altitud

Mata petita de tiges lignificades a la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Mata xicoteta de branques disperses, lignificades a la base (sufruticós) que no arriba a ser mai compacta, erecta, fins 35 cm d’alçada, amb pèls a les summitats.

Fulles semblants a les del gènere Erica (d'ací "ericoides")

Fulles alternes, linears, cilíndriques, rígides, mucronades, sense estípules i amb pèls curts i suaus (pubescents), molt semblants en forma i mida a les fulles del bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora)

Flors grogues de sèpals lliures

Flors grogues, que destaquen entre els matolls i la pinassa, actinomorfes, hermafrodites, axil·lars, disperses entre les fulles sense formar una inflorescència evident. Peduncles, més llargs que les fulles, que en fructificar es recorben a l’àpex i prenen una coloració vermella. Calze amb dos sèpals petits i tres més grans a l’interior, nervats, de forma ovada i escariosos. Corol·la amb cinc pètals grocs en forma de cor amb la part ampla a l’àpex. Nombrosos estams i un estil amb estigma capitat. Floreix de març a juliol

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves

Fruit és una càpsula glabra amb tres angles aguts, amb dehiscència per tres valves que resten molt obertes després de la dehiscència. Les càpsules tenen entre 8 i 12 llavors.

Es pot confondre amb altres espècies de Fumana , especialment amb Fumana thymifolia, però aquesta darrera té les fulles amb estípules, donant la imatge de que les fulles apareixen en grups de tres (una fulla i dos estípules una mica més petites)

Calze amb tres sèpals interiors i dos més petits exteriors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les cistàcies és que els pètals de les flors es disposen arrugats dins la poncella, el que es fa força evident en la flor de l’estepa blanca (Cistus albidus).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s'utilitza com a diürètica, per a provocar l'expulsió d'orina.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Fumana deriva del llatí “fumus” fum, possiblement pel color difús, grisenc, de les plantes d’aquest gènere. deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L.

El nom de l’espècie ericoides ve del gènere Erica amb la terminació del grec “εἷδος eidos” que vol dir paregut, per la forma de les fulles paregudes a les del gènere Erica.

Fumana ericoides va ser descrita per (Cav.) Gand. in Magnier i publicada en Flora Selecta Exsiccatan. 201 (1883)

Família Cistaceae

Fumaria officinalis L. subsp. officinalis

NOMS:  Fumisterra, fumusterra, fumària, peuets de nostre senyor, colomina, herba de fum, fumdeterra, herba de colom, gallerets, peuets, julivert bord, herba dels innocents. Castellà: Cantagallicos, clavelinas, fumaria, lila, manetas de dios, ubeta, palomilla, piececitos, sangre de cristo, zapaticos, gitanilla. Occità: La fuma-terra. Gallego: Herba do fogo, mata fogo, herba dona, prixel de can. Èuscara: Negakin. Portuguès: Fumaria, moleirinha, erva pombinha, molarinha. Francés:  Fumeterre. Italià: Fumaria. Anglés Common fumitory, earth smoke. Alemany: Ackerraute, gebräuchlicher erdrauch. 

Inflorescència de Fumaria officinalis

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT:  Polygono-Chenopodietalia. Camps de conreu, vores de camins, marges i erms fins els 1700 metres d’altitud.

Flor zigomorfa

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors

DESCRIPCIÓ:  Herba erecta anual d’un verd glauc (blanquinós) amb tiges de 10 a 50 cm que tenen un gust amarg i persistent.

Fulles pinnaticompostes amb folíols molt dividits

Fulles pinnaticompostes, alternes, amb els folíols estrets.

Flor de color vinos amb l'àpex purpuri

Flors en inflorescències en raïm lateral, amb un curt peduncle, densament poblades de flors hermafrodites d’un color vinós aiguat que caracteritza l’espècie, amb l’àpex purpuri; calze amb dos sèpals molt petits i profundament dentats, més estrets  que la corol·la; 4 pètals oposats dos a dos, el superior amb un esperó bassal i ales a la punta; sis estams soldats a la base en dos grups de tres, el grup superior té un nectari bassal que s’encontra a l’esperó; un estil amb dos estigmes.

Fruit amb el dos sèpals del calze de la flor

Fruits en núcula arrodonida un poc truncada a l’àpex amb la superfície rugosa, sobre peduncles fructífers més llargs que les bràctees florals.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Molts autors separen de la família papaveràcies els gèneres amb flors d’un sol eix longitudinal de simetria (zigomorfes), tipificats per Fumaria, per definir la família Fumariaceae on s'inclourien també Hypecoum, Sarcocapnos o Platycapnos.

USOS I PROPIETATS: Com totes les papaveràcies conté alcaloides. És utilitzada en medicina popular per les seves propietats diürètiques, laxants i depuratives. Es considera molt útil contra l'escorbut, l'escrofulisme, la hidropesia i la icterícia. En dosis elevades és tòxica i pot rebaixar el to muscular (hipotonia). És beneficiós en rentats de cabell, contra la caspa i l'excés de greix. Galé, el metge grec, ja recomanava la fumaria com remei per a les afeccions hepàtiques en general.

En la industria s’utilitza en alimentació com agent acidificant, aromatitzant i conservant, així com colorant en la fabricació de resines sintètiques. 

D’antic s’emprava per a menjar el bestiar (herba de conills) i per a tenyir de groc la llana. 

La fumaria té propietats diürètiques, laxants i depuratives

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom de l’espècie “Fumaria” ve del llatí fumus que significa fum. Segon els autors és per una qüestió o per altra, però. Per a Plinio es perquè el suc de la planta provoca llagrimeig i fa el mateix olor que el fum . El nom “officinalis” s’aplica a moltes de les plantes que tenen aplicacions i propietats medicinals.

Els exorcistes cremaven Fumaria perquè creien que el seu fum espantava els esperits dolents. També s’ha dit que la planta no creixia de llavors sinó que sortia del fum que emanava de dins la terra.

Se li suposa la virtut d’atraure els diners. Si s’esguita la infusió de Fumaria per tota la casa una vegada per setmana atrau els diners a la casa.

Fumaria officinalis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 700. 1753. (1 May 1753) 

Família Papaveraceae (Fumariaceae)