Erodium cicutarium (L.) L'Hér.

NOMS: Cargola cicutària, rellotges, agulles, agulletes de bruixa, banya de bou, cubripeus, herba d'agulles, herba de rellotge. Occità: Aguhieto, aguïeto, èrba dau javardis. Castellà: Agujetas, alfileres de pastor, pico de cigüeña, relojes, peine de bruja, peine de Venus. Gallego: Alfinetiño do pastor. Èuscara: Moko belarra. Portuguès. Pico de cegonha. Italià: Becco-di-grù comune. Cicutaria.  Francès: Erodium à feuilles de ciguë. Bec-de-grue à feuilles de ciguë. Anglès: Storksbill, redstem filaree. Alemany: gewöhnlicher Reiherschnabel. Neerlandès: Gewone Reigersbeck. Grec: Βελονιά. Περδικονύχι. Καλόγερος.

Flor d'Erodium cicutarium

SINÒNIMS: Geranium cicutarium L.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT:  Thero-Brachypodietea. Ruderali-Secalietea. Pradells terofítics, conreus abandonats i marges de camins, fins els mil metres d’altitud. 

Herba petita que amb bones condicions pot arribar als 60 cm

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual, reptant, sense tija al principi, poc pilosa, de fins 60 cm.

Fulla basal. A la part inferior pot veures el larg peduncle de la umbel·la

Fulles pinnaisectes disposades en roseta basal, amb lòbuls ovats o oblongs pinnatipartits amb o sense pèls. Estípules a la base de les fulles amb forma de membranetes triangulars. 

Flor amb dos pètals diferents

Flors en umbel·la llargament pedunculada de poques flors hermafrodites, pentàmeres. Calze de cinc sèpals lliures, mucronats i pilosos. Cinc pètals lliures, de color porpra o rosa, els dos superiors diferents, el que marca la tendència al canvi de simetria floral. Cinc estams que duen un nectari a la base del filament. Ovari súper i estil persistent acabat en cinc estigmes filiformes. Floreix de febrer fins a l’octubre.  

Fruit en forma de bec de cigonya.

Fruit és un esquizocarp amb cinc mericarps que es separen radialment l’un de l’altre. L’aresta dels mericarps és higroscòpica, és a dir, absorbeix la humitat i es cargola de forma helicoïdal per tal d’endinsar la llavor en terra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un fruit que, com en aquest cas, és indehiscent, prové d'un gineceu amb varis carpels, que a la maduresa es descompon en porcions anomenades mericarps cadascuna de les quals conté una sola llavor, rep el nom d’esquizocarp.

L’aresta higroscòpica dels mericarpis fa que varie amb els canvis d’humitat ambiental donant-li un moviment repetit que ajuda a que la part inferior del mericarp, que és més aguda, s’endinse a terra. A més no pot retrocedir perquè ho impedeixen els pèls curts i rígids que duu.

USOS I PROPIETATS: En alguns indrets, aquest gènere és un remei per aturar hemorràgies menstruals (hemostàtic), ferides amb sang o hemorràgies nasals. Aquesta espècie és bona, a més a més, pel tractament de la gota i el reuma.

Les fulles tendres es mengen com una verdura, bullides junt a altres herbes. Té un sabor semblant al julivert. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Erodium procedeix del grec "ἐρῳδιός eroodios" que significa garsa, en referència a la forma de bec de garsa dels seus fruits. El nom de l’espècie cicutarium fa referència a la similitud de les fulles amb les del gènere Cicuta. Altres autors interpreten que el nom és degut a la forma de les agulles del fruit.

Aprofitant la propietat higroscòpica dels fruits, els xiquets jugaven veient com es cargolaven els mericarps, quan se’ls posava una goteta d’aigua. Aquest joc era més espectacular amb els fruits d’una altra espècie d’agulles, l’anomenat bec de cigonya (Erodium ciconium) que té els fruits més grans (de fins 10 cm.)

Erodium cicutarium va ser descrita per (L.) L'Hér. ex Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London 2: 414. 1789.

Família Geraniaceae

Plantago lagopus L.

NOMS: Herba de cinc nervis. Herba de cinc venes. Peu de llebre. Plantatge. Morro d’ovella. Menjarot. Castellà: Llantén pie de liebre. Lengua de perro. Portuguès: Orelha-de-lebre. Tanchagem-de-pata-de-lebre. Erva-da-mosca. Francès: Platain pied de lièvre. Italià: Piantaggine pié-di-lepre. Anglès: Hare’s foot plantain, Rabbit Foot Plantain. Alemany: hasenfuß Wegerich. Grec: Πεντάνευρο. Τσαλαπετεινός.

Inflorescència de plantatge

SINÒNIMS: Plantago lusitanica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Vegetació ruderal i arvense, marges, descampats, sobre sòls secs feblement nitròfils. Fins els mil metres d’altitud.

Herba sense tija (acaule)

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 30 cm d’alçada, anual, aparentment sense tija, amb roseta basal. És una planta de morfologia molt variable que presenta diverses races mal definides.

Fulles de nervació paral·lela

Fulles lanceolades que recorden la forma de l’orella d’un conill, amb pèls de tacte suau, verdes, mucronades, amb pecíol llarg i estret, amb nervis paral·lels, molt patents (de 3 a 5). 

Quatre estams amb el filament molt llarg

Flors en inflorescències en espiga, ovalades i cobertes d’una pilositat que li dona un aspecte suau i blanquinós, sobre un escapus estriat, dret i ascendent, més llarg que les fulles; bràctees brunes i de consistència membranosa i rígida (escarioses) amb pèls blancs a l’àpex. Calze amb quatre sèpals, dos d’ells amb molts pèls a l’àpex. Corol·la bruna amb el pètals soldats en una sola peça amb quatre lòbuls pilosos. Androceu de quatre estams amb el filament molt llarg. Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil. Floreix a la primavera, de març a juny. 

Els pèls llargs i suaus caracteritzen l'espècie.

Fruit en càpsula ovoide amb dues llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un peduncle sense fulles ni bràctees que surt normalment d'un bulb o rizoma i porta, al seu àpex, les flors, com en aquest cas dels plantatges, s’anomena escapus.

Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil

USOS I PROPIETATS: És una planta mel·lífera i les llavors dels plantatges són molt apreciades pels ocells.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plantago deriva de "planta" que en llatí significa "peu" i del verb "ago", que vol dir semblant, és a dir, semblant a un peu, per la semblança de les fulles amb la planta del peu. El nom específic “lagopus” ve del grec “lagos”, que significa llebre, i de “pous, podus” que significa peu.

El nom popular peu de llebre fa referència al fet que les seues inflorescències són piloses i suaus com les potes de les llebres o els conills.

Plantago lagopus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 114 en 1753.

Família Plantaginaceae

Fumana ericoides (Cav.) Gandg.

NOMS: Estepa groga, fumana, herba de setge, heliantem del setge, terretes. Castellà: Jarilla, sillerilla, hierba sillera, zamarilla. Francès: Fumana des montagnes. Fumana fausse bruyère. Alemany: heideröschen, Felsen. Grec: Φουμάνες.

Flor de l'herba del setge

 SINÒNIMS: Cistus ericoides Cav.; Fumana vulgaris Spach

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Garrigues i pinars, en llocs secs i assolellats de preferència calcícola en sòls margosos o guixosos, fins els 1500 metres d’altitud

Mata petita de tiges lignificades a la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Mata xicoteta de branques disperses, lignificades a la base (sufruticós) que no arriba a ser mai compacta, erecta, fins 35 cm d’alçada, amb pèls a les summitats.

Fulles semblants a les del gènere Erica (d'ací "ericoides")

Fulles alternes, linears, cilíndriques, rígides, mucronades, sense estípules i amb pèls curts i suaus (pubescents), molt semblants en forma i mida a les fulles del bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora)

Flors grogues de sèpals lliures

Flors grogues, que destaquen entre els matolls i la pinassa, actinomorfes, hermafrodites, axil·lars, disperses entre les fulles sense formar una inflorescència evident. Peduncles, més llargs que les fulles, que en fructificar es recorben a l’àpex i prenen una coloració vermella. Calze amb dos sèpals petits i tres més grans a l’interior, nervats, de forma ovada i escariosos. Corol·la amb cinc pètals grocs en forma de cor amb la part ampla a l’àpex. Nombrosos estams i un estil amb estigma capitat. Floreix de març a juliol

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves

Fruit és una càpsula glabra amb tres angles aguts, amb dehiscència per tres valves que resten molt obertes després de la dehiscència. Les càpsules tenen entre 8 i 12 llavors.

Es pot confondre amb altres espècies de Fumana , especialment amb Fumana thymifolia, però aquesta darrera té les fulles amb estípules, donant la imatge de que les fulles apareixen en grups de tres (una fulla i dos estípules una mica més petites)

Calze amb tres sèpals interiors i dos més petits exteriors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les cistàcies és que els pètals de les flors es disposen arrugats dins la poncella, el que es fa força evident en la flor de l’estepa blanca (Cistus albidus).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s'utilitza com a diürètica, per a provocar l'expulsió d'orina.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Fumana deriva del llatí “fumus” fum, possiblement pel color difús, grisenc, de les plantes d’aquest gènere. deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L.

El nom de l’espècie ericoides ve del gènere Erica amb la terminació del grec “εἷδος eidos” que vol dir paregut, per la forma de les fulles paregudes a les del gènere Erica.

Fumana ericoides va ser descrita per (Cav.) Gand. in Magnier i publicada en Flora Selecta Exsiccatan. 201 (1883)

Família Cistaceae