Veronica polita Fries

NOMS: Verònica polida, borrissol pelut. Cast. pamplina basta , verónica de campo , yerba gallinera. Francés: Véronique brillante, Véronique luisante, Véronique polie.  Anglés: Grey Field Speedwell. Alemany: Glänzender Ehrenpreis

Les flors de la Veronica polita són molt menudes ((5-6 mm)

SINÒNIMS: Veronica didyma

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia. Solano-Polygonetalia. Comunitats arvenses, camps, horts,etc.  fins els 1500 m d’altitud.

Planta molt comú en conreus

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual, pètita, postrada, reptant, ramificada i amb pèls de fins 30 cm. 

Fulles dentades i peciolades

Fulles amb pecíol, dentades i ovades, sovint alternes.

Els dos estams es fan patents a la menuda flor

Flors hermafrodites, solitàries, d’un blau intens, molt menudes i amb, pedicels axil·lars que es corben a la fructificació. Calze de 3 a 6 mm amb quatre segments ovats acabats en punta. Corol·la, d’uns 4-6 mm, en tub acabat en quatre lòbuls de color blau viu amb la gola blanca. Dos estams ben patents. Ovari súper, binocular i un estil. 

Càpsula amb pèls i dos lòbuls.

Fruit en càpsula amb molts pèls i un entrant que divideix la càpsula en dos lòbuls paral·lels. L’estil és persistent, entre els lòbuls

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica sovint s’empra la paraula “arvense”, que procedeix del llatí “arva” que significa camp cultivat, per definir les plantes associades a cultius conegudes com “males herbes”. 

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat per aquesta espècie. 

El tub blanc de la flor es torna blau als lòbuls de la corol·la.

CURIOSITATS: Veronica és un nom de dona, d’origen alemany, però altres interpretacions diuen que el nom del gènere prové de la estació VI del Viacrucis on Santa Verònica, es va acostar a Jesús i li va eixugar la cara. Hom diu que aquest mateixa peça de tela va guarir l'emperador romà Tiberius Claudius Nero de les seves nafres.

Les fulles d'algunes espècies, com les de l'herba dels leprosos (Veronica officinalis L.), s'utilitzaven a la medicina tradicional per curar ferides.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Lamium amplexicaule L.

NOMS: Peu de gall. Floruví. Galleret. Ninois. Tinya negra. Flor robí. Ortiga borda. Murró. Sabaters. Castellà: Ortiga muerta. Conejitos. Lamio. Zapatitos. Chupón. Gargantilla. Portuguès: Chuchapitos. Lâmio violeta. Francés: Lamier amplexicaule, Lamier à feuilles embrassantes. Italià: Erba ruota. Falsa-ortica reniforme. Anglés: Henbid deadnettle. Henbit. Alemany: Stengelumfassende Taubnessel. Neerlandès: Hoenderbeet. Grec: Νεροτσουκνίδα. Λάμιο το περίβλαστο. Δωδεκάνθι. Σφυριχτράκι. 

Verticil·lastre le peu de gall

SINÒNIMS Galeobdolon amplexicaule (L.) Moench;   Lamium rumelicum  Velen. ;  Lamium stepposum  Kossko.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Arvense. Creix en camps de conreu, horts, vinyes, etc. fins els 1400 metres d’altitud

Corol·la en tub acabada en dos llavis

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual de fins 25 cm d’alçada, amb tiges erectes i fulles pubescents.

Fulles inferiors peciolades

Fulles oposades, arrodonides, de vegades més amples que llargues, amb el marge lobulat, les inferiors peciolades i les superiors sèssils.

Llavi superior en casc i el inferior dividit

Flors en inflorescències en verticil·lastre, embolcallades per bràctees que envolten la tija com si foren una cassola (d’ací el nom d’amplexicaule). Les flors, hermafrodites, tenen la corol·la en forma d’un tub llarg i acaben en dos llavis molt oberts de color rosat o púrpura, el superior en forma de casc i el inferior amb dos lòbuls . El calze el componen cinc sèpals soldats. Androceu amb quatre estams dins el llavi superior, els dos centrals més curts. Gineceu d’ovari dividit en quatre parts i un estil central amb estigma bífid. Floreix en març, abril i maig. 

Núcules dins del calze persistent

Fruit en tetraqueni amb núcules trígones

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes plantes, que com Lamium amplexicaule floreixen en èpoques de l’any que no hi ha molts pol·linitzadors, tenen les flors tancades de manera que el pol·len arriba a l’estigma de la mateixa flor sense necessitar intermediaris que porten el pol·len d’una flor a altra. Aquestes flors reben el nom de clistògames.  

USOS I PROPIETATS: Té importància mel·lífera, doncs abunden en camps cultivats en hivern, quan escassegen les flors.

Les fulles i l’arrel són comestibles en amanida o cuits, i en certs dolços. 

La flor sembla una bruixa (làmia)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lamium ve del llatí “lamia” que significa bruixa. Hom diu que Làmia era una espècie de “donyet” que espantava als xiquets i tenia una cara semblant a la flor del Lamium. El nom específic amplexicaule ve del llatí “amplector” que significa abraçar, rodejar, i del grec “kaulós” que significa tija, perquè les fulles abracen la tija.

Lamium amplexicaule va ser descrit per Carles Linne i publicat en Species Plantarum 2: 579. 1753.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Ulex parviflorus Pourr.

NOMS: Aliaga, argelaga, gatosa, argilaga, anfilaga. Occità: Argelat, gadós. Cast.  Aliaga morisca, tojo, árgoma. Francés: Ajonc. Anglés Gorse, Small flowered. Alemany: südliche Stechginster.

Flors papilionàcies d'argelaga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia, Lavanduletalia stoechadis. És un arbust termòfil de garrigues, pinars  i llocs oberts, de preferència calcària. Fins els mil metres d’altitud.

Les flors grogues donen color a la muntanya a l'hivern

FORMA VITAL: Nanofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, és un faneròfit (planta amb les gemmes perdurants sempre a més de 40 cm del sòl) amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. És a dir, les gemmes entre 40 cm i 2 m.

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt espinós que dona color a l’hivern amb les seues flors grogues. Densament ramificat, de color verd viu, amb espines que neixen de les axil·les de les fulles però que cobreixen fins la base del tronc. Por arribar als dos metres d’alçada.

Fil·lodis espinosos característics de l'argelaga

Fulles petites i acabades en una punta fina, sovint transformades en fil·lodis espinosos. 

Flor papilionàcia. Vegeu un sèpal ala part inferior

Flors hermafrodites, amb cinc peces, zigomorfes. Calze amb pèls, de color groc, format per dos segments persistents separats fins la base. Corol·la papilionàcia de color groc. Deu estams soldats formant un tub. Ovari súper amb un  sol estil acabat en un estigma.

Llegum semicoberta pels sèpals persistents

 Fruits en forma de llegum amb pèls que conté d’una a tres llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un fil·lodi és un pecíol dilatat en forma de làmina (en aquest cas en forma d’espina) que substitueix el limbe de la fulla.

Vista lateral de la flor

USOS I PROPIETATS:  D’antic es lligaven argilagues fent un feix compacte i es desplaçava amunt i avall per la xemeneia per llevar el sollim, la sutja, del fumeral. 

L’argelaga seca és estimada per a encendre foc, perquè tenen gran combustibilitat (foc d’argelaga, foc de rialla), així com per alimentar els forns de pa i els teulars; recorda Manuel Vicent en Contra Paradís ”… l’aroma de muntanya que en el forn s’establia quan cremaven les argelagues.”

També era útil per a la matança del porc, al qual socarraven la pell i els pèls amb argelagues seques enceses.
Amb argelagues es formaven barreres per protegir cultius i es posaven damunt de les parets dels corrals per evitar que entraren les raboses.  

Té propietats com tònic cardíac, expectorant, antiinflamatori, analgèsic, antimigranyós, protector hepàtic . Està indicat en congestions respiratòries, migranyes, dolors musculars, trastorns hepàtics i intoxicacions.

Branqueta densament florida

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Plini emprava el nom “ulex, –icis” per designar arbusts del gènere Erica, els brucs. Però Linné va  donar aquest nom a l’actual gènere d’una família diferent, per algun motiu que desconeguem. L’epítet específic parviflorus deriva de "párvus"  petit, i de "flos” flor, és a dir, flor petita.  
Aquesta planta té a les arrels uns bacteris amb la capacitat de fixar el nitrogen de l’atmosfera al terra, per la qual cosa s’utilitza per recuperar llocs degradats, especialment, per la seua rusticitat, en pendents pronunciades amb molta exposició al sol. A  la seua ombra es desenvolupen les carrasques.

Hi ha un àcar, Eriophyes genistae, que cobreix els borrons i les fulles de les argelagues d’una pilositat blanquinosa.

Família Leguminosae (Fabaceae)

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A