Bellis annua L.

NOMS: Margalideta, Margaridoia anual, Primavera. Castellà: Margarita, Bellorita. Margaritilla. Portuguès: Bonina-dos-campos. Margarita menor. Francès: Pâquerette annuelle. Anglès: Annual daisy.  Italià: Pratolina annuale. Alemany: Einjähriges Gänseblümchen, Einjähriges Maßliebchen

Flors en capítols solitàris

SINÒNIMS: Bellium dentatum (DC.) Viv.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Stipion capensis. Vores de carreteres i camins, pradells terofítics, sovint sobre sòls arenosos. Fins els 700 metres d’altitud.

Planteta molt menuda

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita gràcil, pubescent, que rarament sobrepassa els 10 cm d’alçada

Fulles basals

Fulles en roseta basal, simples, espatulades, dentades al marge i amb pèls, atenuades en pecíol.

Ací podem observar les flors ligulades i les tubulars del botó central

Flors en capítols solitaris de 7-23 mm de diàmetre, de receptacle cònic amb llarg peduncle. Les flors perifèriques són femenines i acabades en una lígula blanca, o sovint tenyides de púrpura, i les del botó central són hermafrodites i tubuloses, grogues i acabades en cinc lòbuls. Androceu amb cinc estams. Gineceu d’ovari ínfer i un sol estil amb dos estigmes. Floreix des de gener fins juny.

Capitol ja sense lígules amb els fruits

Fruit en aqueni sense papus (sense vil·là)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les compostes són, des del punt de vista evolutiu, el grup més avançat dins de les dicotiledònies. Per alguns autor l’èxit evolutiu és degut a la facultat de sintetitzar determinades combinacions de substàncies químiques tòxiques o desagradables per als herbívors

Els aquenis no tenen vil·là

USOS I PROPIETATS: És molt semblant a Bellis perennis i li s’atribueixen les mateixes propietats: Les flors tenen propietats medicinals i s'empren en infusió, contra la grip i els refredats. Aquesta mateixa infusió aplicada amb compreses serveix com a cicatritzant i antiinflamatori de ferides, llagues o furóncols, especialment per combatre l’acne.

Les fulles tenen un sabor lleugerament dolç de manera que poden ser consumides en amanides barrejades amb dent de lleó i fenoll, o cuites com a verdura.

També es cultiva com a ornamental en rocalles i en la gespa perquè resisteix be el trepig  i per la vistositat dels capítols.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Bellis és d’origen incert. Alguns diuen que el nom prové de “Bellide”, una de les filles bàrbares i cruels de Dànau , rei d' Argos; altres el deriven del llatí “bellum”, guerra, en referència a la seva suposada capacitat de curar les ferides. Però el més probable, segons els filòlegs moderns, és que el seu nom deriva de “Bellus” bonic, bell, amb referència a la delicada frescor d'aquesta flor. L’epítet específic annua fa referència al seu cicle anual.

Bellis annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Scrophularia sciophila Willk.

NOMS: Conillets rojos, boqueta roja, boquetes de pedrera, escrofulària d’ombra, pa de mula, herba serrada, setge verd 

Flor de Scrophularia sciophila

SINÒNIMS: Scrophularia tanacetifolia Willd.;  Scrophularia grenieri  Reut. Ex Lange

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Creix en coscollars, pedregars calcaris, fissures i forats en roques calcàries. Aquest del camí entre el camí de l’ermita i la Font d’Espanya de Vallada, València.  

  

Inflorescència en raïm lax i allargat

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta sufruticosa, ramificada, glabra, amb tiges quadrangulars

Fulles opostes i tija quadrada

Fulles oposades, peciolades, 1-2 pinnatisectes amb bràctees linears.

Flor en fase masculina. Observeu les anteres i baix l'estil

Flors en inflorescències laxes i allargades, bràctees linears, pedicels més llargs que el calze. Les flors són proterògines, pentàmeres amb les peces solades, rogenques; calze amb sèpals ovals amb marge escariós; La corol·la forma un tub molt obert per deixar pas a les vespes que busquen el nèctar de la base de la corol·la globosa i bilabiada, el llavi superior d’un roig vinós, amb dos lòbuls que semblen orelletes i el inferior, més curt, sobre el que estan els estams i l’estigma.

Càpsules ja obertes per expulsar les llavors

Fruit en càpsula dehiscent, ovoide i acabada en una punta que punxa.

Flor en fase femenina. Observeu l'estil i les anteres encara no apareixen

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Flors proterògines: són flors hermafrodites en les quals el gineceu, o part femenina, arriba a la maduresa sexual abans que els estams, per evitar la autopol·linització. La flor està en fase femenina un parell de dies, mentre els estams estan mig cargolats, i quan es redrecen i alliberen el pol·len l’estigma ja s’ha semat.

Baix de les anteres apareix l'àpex de l'estil ja semat

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

CURIOSITATS: Scrophularia ve del llatí “scrophularia- ae” segons alguns perquè  les arrels servien per combatre les galteres (paperes) que s’anomenaven “escròfules” (aquestes propietats no pertanyen a aquesta espècie, es refereix a la Scrophularia nodosa). Altres diuen que és perquè els agrada molt als porcs, o perquè es multipliquen com els porcs (en llatí scrofa)

Família Scrophulariaceae

Asphodelus fistulosus L.

NOMS: Caramuixa, cebollí, gamonet, gamó, cibolla, porrassí,marranet. Occità: Alapeda, asfodèl.  Cast. Gamoncillo, gamonita, varita de San José. Port. Abrótea fistulosa, gamâo fistuloso. Francés: Asphodèle fistuleux. Anglés: Asphodel, Onion weed, pink asphodel, hollowleaved asphodel. Alemany: röhriger Affodil

Flors homoclamídies de Asphodelus fistulosus

SINÒNIMS: Inclou dues subespècies: la subsp. fistulosus i la subsp. tenuifolius. Aquesta darrera és una planta anual i només es troba al País Valencià. 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Hordeion leporini. Camps, erms, marges  i vores de camins, cunetes i zones alterades, adornant amb les seues flors els camins i les carreteres. Fins els 600 metres d’altitud.

Tiges erctes, fistuloses com les fulles

FORMA VITAL: Geòfit: és una planta amb estructures perdurables que passa l'estació desfavorable sota terra, mitjançant bulbs, rizoma o tubercle.

DESCRIPCIÓ:  Planta vivaç perenne amb rels gruixudes sense arribar a ser tuberoses i tiges fistuloses de fins setanta cm d’alçada.

Les fulles estan buides er dins, d'ací el nom de "fistulosus"

Fulles totes basals, linears, semicilíndriques, buides a dins (fistuloses)i molt nombroses. 

El nervi rogenc dels tèpals i els estams la fan inconfusible

Flors en raïm; bràctees florals en forma de membrana; pedicels articulats. Flors hermafrodites homoclamídies, trímeres; els sis tèpals són el·líptics, blancs amb el nervi del mig rogenc. Sis estams amb els filaments amples a la base i fusiformes a l’àpex. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma trífid. Floreix a principi de la primavera (febrer, març, abril)

Ací pot apreciar-se la bràctea i la línea del pedicel articulat

Fruit en càpsula globulosa de 4-5 mm de diàmetre que s’obri per tres valves per lliurar sis llavors per fruit.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: homoclamidi : dit de la planta, flor, etc. amb els verticils periàntics iguals. En el cas del Asphodelus les flors tenen el calze i la corol·la format per tres peces cadascú que són morfològicament iguals. Les peces s’anomenen tèpals.

USOS I PROPIETATS: Emprada en jardineria

Tota la planta és tòxica i cap animal se la menja.

SABIES QUE... El nom del gènere Asphodelus, ve del grec “a” = no, “spodos” = cendres i “edos”= vall, és a dir, més o menys significa “ vall de les restes que no han estat reduïts a cendres”. El nom estaria associat al fet que els rizomes subterranis d'aquesta planta poden tornar a créixer  després d'un incendi. De fet és de les primeres plantes en brotar després d’un incendi. Altres autors deriven el gènere Asphodelus  d’ una paraula presa del grec, la versió original de la qual és "ἀσφόδελος", que podem traduir per ceptre.

 El nom “fistulosus” ve del llatí “fistulam” que defineix un canó o conducte per l’aigua o altre líquid, en referència a les tiges i les fulles d’aquesta espècie que estan buits per dins.

 És una planta molt tòxica i cap animal se la menja. Els pastors de Castelló l’anomenen “argènit”, segurament una corrupció d’arsènic, perquè diuen que porta molt de verí i cap animal se les menja.

En l’antiga Grècia s’utilitzaven en les cerimònies fúnebres perquè tenien la creença que aquesta planta facilitava el trànsit dels difunts als Camps Elisis que estaven plens d’Asphodelus.

Les flors, com en altres espècies, són diürnes, el que vol dir que per la nit i el dies nuvolats resten tancades.

Família Liliaceae