Teucrium pseudochamaepitys L.

NOMS: Iva borda, turmereta, poteta de granota, cresta de gall, herba creu, botja, pinet bord. Castellà: Falso pinillo, hierba de la cruz, pinillo bastardo, orobal, romerillo falso. Francès: Germandrée faux petit-pin, Germandrée à allure de Pin. Anglès: Ground-pine Germander.

Flors en raïm al terç superior

SINÒNIMS: Teucrium nissolianum L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Llocs secs i assolellats, en roques i sobre substrat bàsic, margues o algeps. Fins els 750 metres d’altitud. Aquest exemplar sobre roca calcària al camí entre l'ermita i la font d'Espanya de Vallada (València)

Habita llocs secs i assolellats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne, erecta de tiges lleugerament lignificades a la base i amb pèls, de fins als 40 cm d’alçada. 

Fulles profundament dividides en segments (de 3 a 5) semblants a les de l'herba felera

Fulles enfrontades, dos per verticil, pinnatisectes, dividides en 3-5 segments linears, aguts, amb el marge revolut, disposats segons la nervació palmada i coberts de pèls.

Els estams i l'estil surten per damunt de l'únic llavi de la corol·la

Flors en inflorescències en raïms laxos de fins un pam, amb verticil·lastres biflors axil·lars, disposades en grups de dos per cada nus. Calze vellós amb cinc dents tan llarg com el tub. Corol·la de color blanquinós, amb un sol llavi inferior dividit en cinc lòbuls que deixen els quatre estams corbats i l’estigma al descobert. Floreix de març a juliol

Núcula protegida pel calze persistent

Fruits en núcula indehiscent provinent d’un ovari dividit en quatre compartiments, embolcallats pel calze persistent.

El lòbul del mig és més gran i còncau

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Teucrium tenen flors característiques amb un sol llavi a la part inferior, format per cinc lòbuls dels quals el del mig és més o menys còncau i més gros que els altres quatre.

USOS I PROPIETATS:  En medicina popular s’ha emprat en infusió com depurativa i contra el dolor o ardor d’estomac, còlics i problemes de l’aparell digestiu. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Teucrium se relaciona amb el grec “Teùkros”, el nom del fill de Telamón i germà d’Àjax que, segons Plini, va ser el primer en utilitzar aquesta planta com medicina. Al Dioscòrides ja s’esmenta “τεύκριον teúcrion” com medicinal.

El nom de l’espècie, pseudochamaepitys, fa referencia a que les fulles són semblants a les de l’herba felera (Ajuga chamaepitys). Deriva del grec “ψευδο- pseudo-” pseudo, fals, mentider,  “χαμαι khamái” petit, nano, i “πίτυς pítys” pi, perquè les fulles semblen d’un petit pi.

Teucrium pseudochamaepitys va ser descrita per Carles Linné en Species plantarum. 2: 562 (1753). Com a curiositat direm que Linné va descriure dues vegades aquesta espècie en la mateixa obra, la primera és el que coneguem com Teucrium pseudochamaepitys, amb la tija erecta, i una segona amb la tija reptant que va batejar amb el nom de Teucrium nissolianum que ara utilitzem com sinònim. 

Família Labiatae (Lamiaceae)

Medicago lupulina L.

NOMS: Alfals. Melguelló. Melgó menut. Herba de la desfeta. Fenerola menuda. Trèvol. Castellà: Lupulina, Mielga, Mielga negra, alfalfa lupulina, carretón. Gallego: Lupulina.  Portuguès: Alfalfa lupulina, Luzerna lupulina, Luzerna preta. Francés: Luzerne lupuline, Luzerne-houblon , Minette . Italià: Erba-medica lupulina.  Anglés: Black medick, hopclover, yellow trefoil.  Alemany: Gelbklee, Hopfen-Schneckenklee, Hopfenklee. Neerlandès: Hop Klaver. Grec: Μηδική. 

Inflorescència de Medicago lupulina

SINÒNIMS: Medica lupulina Scop.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Ruderal. Camps, vores de camins, des dels 100 m fins els 1600 metres d’altitud

Herba rastrera que pot arribar als 60 cm de grandària

FORMA VITAL: Hemicriptòfiten la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba rastrera, pubescent, amb tiges reptants de fins 60 cm.

Fulles trifoliades. Poden apreciar-se les estípules

Fulles estipulades, trifoliades amb folíols redons oblongs amb pèls, d’un verd fosc, de marge dentat.

Flor papilionàcia molt petita (2-3 mm)

Flors en inflorescències compactes al cap d’un llarg peduncle axil·lar. Flors també molt menudes, d’uns dos mil·límetres, grogues, pedicel·lades. Calze campanulat amb cinc dents i pèls. Corol·la amb ales i quilla formats per pètals soldats a la part inferior i tan llarga com l’estendard. Estams filiformes. Estil aplanat i corbat en forma de falç i un estigma capitat. Floreix a la primavera

Els fruits no arriben a corbar-se en forma d'hèlix com la resta d'espècies del gènere.

Fruits petits, d’uns dos mil·límetres, corbat en forma de ronyó, amb nervis reticulats i una sola llavor. No arriba a formar hèlix com la resta del gènere.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Medicago es caracteritzen pels fruits, que 

són llegums enrotllats de forma helicoïdal.

USOS I PROPIETATS: Mel·lífera. Millora el sòl gràcies al nòduls de les arrels que fixen al terreny el nitrogen de l’aire.. 

Inflorescència atapeïda

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Medicago, ve del  grec “Medikós” , segons Plinio perquè la alfals (Medicago sativa) va ser introduïda en Grècia durant les guerres “Mèdiques” pels medes de l’actual Iran, i del llatí –ago, -inis que és un sufix que indica paregut o relació. L’epítet específic lupulina deriva del llatí “lupus”, ja emprat per Plini per referir-se al llúpol, perquè recorda un petit llúpol.

Medicago lupulina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 779. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae)

Prunus dulcis (Mill.) D. A. Webb

NOMS: Armeler, ametller, ametler. Occità: Amelé, ametlièr. Cast.  Almendro, alloza, ayosa. Gall: Amendoeiro, almendreiro. Basc: Almendrondoa, arbendolondoa, basarbendola. Port. Amendoeira.  Francés: Amandier, amandier amer. Anglés: Almond

Flor i poncella de Prunus dulcis

SINÒNIMS: Prunus amygdalus Batsch;   Prunus communis L.;   Amygdalus communis L.

DISTRIBUCIÓ:  Irano-turaniana: La regio irano-turaniana abasta uns 2.400.000 km², extenent-se capp l'est des de Anatòlia incloent la major part de Síria, Iran i nord-est d'Afganistan, el nord d'Iraq i parts del Líban, Jordània i Israel. Cap el sud-oest s'estén per Àsia central (incloent la major part de Kazakhstan) Tien Shan i les muntanyes Altai.  La flora irano-turaniana està composada per zones discontínues de terres semiàrides poblades per arbusts i boscos de cedres, pistacia, i pins entre altres. Moltes de les plantes d'aquesta regió es troben també en la regió mediterrània i d'altres regions florístiques.

Ametler florit, anunciant la primavera

HÀBITAT:  Cultivat i naturalitzat a les vores dels camins, ribes, etc., el sòls calcaris, secs i profunds.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ:  Arbre de fins vuit metres, caducifoli, amb tronc tortuós i les branques cobertes d’escorça rugosa. Els brots nous tenen l’escorça llisa i amb pèls. Floreix abans del creixement de les fulles (de febrer a maig)

Les fulles eixen després de la florida

Fulles peciolades, estretament lanceolades, dentades i glabres. Estípules estretament lanceolades i dentades que també són caduques.

La flor té nombrosos estams i un estigma capitat

Flors solitàries, blanques o rosades, hermafrodites i pentàmeres, amb bràctees vermelloses a la base. Cinc sèpals rogencs, enters, acabats en punta i coberts de molts pèls curts. Cinc pètals lliures d’1,5 a 2 cm. Nombrosos estams. Ovari súper, un estil tan llarg com els estams i un estigma capitat. 

Drupa amb l'exocarp ja ressec i l'endocarp lignificat (aquesta de la varietat "marcona")

Fruit en forma de drupa amb epidermis verda i pubescent amb una part interna lignificada (endocarp) que conté la llavor, que és l’ametlla

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit en “drupa” té, normalment, el mesocarp carnós i l’endocarp lignificat i dur, és el pinyol que tanca la llavor. Les prunes, les olives, les nous o les cireres són drupes. En les ametlles el mesocarp es reseca i s’obri, deixant a l’aire l’endocarp lignificat. 

Les abelles reben amb gran activitat les primeres flors primaverals

USOS I PROPIETATS: L'ametlla té molt d’oli i és molt nutritiva, producte alimentari de gran importància. Es menja crua, fregida, torrada, en confits, garrapinyades, etc., utilitzada en moltes salses i en nombrosos  dolços, com tortades, pastissos, panellets, o els torrons. Serveix per a la preparació d'una orxata molt refrescant i d'un oli d'usos medicinals i cosmètics.

La llet d'ametlla és una beguda molt antiga usada també a la cuina medieval substituint la llet animal. En llatí es coneixia com amygdalate (ametlla i llet). Era molt utilitzada tant en la cristiandat, on era emprada al temps de la Quaresma, com en el món de l'Islam perquè no té alcohol. En ser un producte totalment vegetal no conté colesterol ni lactosa és apta per a la dieta vegetariana i, si es pren sense sucre, pot servir per aprimar-se.

L’armela amarga (varietat amara) conté un heteròsid cianogènic (amigdalòsid) que produeix àcid cianhídric capaç de provocar greus intoxicacions, inclús la mort.

La corfa verda secada al sol i cuita és bona per a la tos. Deixant-la a remulla fa un tint.
Les corfes s'usen com a combustible i, l'ametller, com a patró per empeltar arbres fruiters.

L'ametler és l'arbre de l'amor

CURIOSITATS: El nom del gènere, Prunus, ve del llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes; “Dulcis” ve del llatí “dulcis-e” que significa dolç.

La floració de l’ametller anuncia la primavera. És l’arbre de l’amor per la relació amb Sant Valentí: estant pres, va ensinistrar en el cristianisme a Júlia, la filla cega del carceller; al moment de l’execució del sant  Júlia li va donar la mà i un llamp del cel li va tornar la vista; Júlia va plantar un ametller junt a la tomba del sant d’on van brotar les flors rosades de l’amor.

Però hi ha moltes històries de l’antiga mitologia grega, com la de Fil·lis i Demofont que tenen l’ametller com a protagonista.

Es conta que a Santa Maria de Gràcia, en les illes Canàries, hi ha un ametller, conegut des de 1788, i al seu peu un pou, on la senyora Isabel Meade de Murphy va amagar diners i joies quan l’atac de l’almirall Nelson al port de Santa Cruz en 1797. 

...però en tens tota l'alegria

Joan Maragall i Gorina diu en el seu poema L'ametller florit:

A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t'he delit! / Ets la pau que s'anuncia / entre sol, núvols i vents... / no ets encara el millor temps, / però en tens tota l'alegria.

Família Rosaceae