Stellaria media (L.) Vill.

 NOMS: Morró comú,morrons de canari, borrissol, pica-poll, herba de gallina, saginera, tinya, pica-gallina. Castellà: Pamplina, yerba de los callejones, yerba de los rincones, álsine, hierba gallinera, pajareara. Gallego: Muruxa, herba paxareira, Èuscara: Sapabedarr, sagubedarr, izarrbedarr, txabarkoi, albarraca belarr. Occità: Estafisàgria, Maurelon, Morriaud, Morron. Italià: Budellina. Centocchio comune. Portuguès: Morugem, orelha de rato, Francès: Morgeline. Stellaire intermédiaire. Anglès: Chickweed, Starweed, Star Chickweed, Passerina. Adder's-mouth. Alemany: Vogelmiere. Hühnerdarm. Neerlandès: Vogelmuur.

Flors amb cinc pètals profundament dividits

SINÒNIMS: Alsine media L.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord. És una regió que es subdivideix entre la Paleàrtica, comprèn el Nord d'Àfrica i tota Euràsia, amb l'excepció del Sud-est d'Àsia i el subcontinent Indi, i la Neàrtica, que compren Amèrica del Nord i Mèxic.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Pradells de plantes ruderals anuals, vores de camins i guarets, prop de les vivendes, de preferència sòls bàsics nitrificats;  fins els 2000 m d’altitud. Aquest de la Casa del Fondo del Campello de Vallada.

És una planta ruderal que viu prop dels llocs habitats

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual ascendent o postrada, amb tiges fràgils, arrodonides i molt ramificada; les tiges tenen una línia de pèls que canvia de costat en cada entrenús (de vegades són totes piloses); fins 40 cm de llargària.

Fulles inferiors sèssils

Fulles sense pèls, oposades, de limbe ovat i apiculat, d’un verd clar i alegre, amb pecíol ciliat les de la part inferior, sèssils les superiors, i sense estípules. 

De 3 a 5 estams i estigma trífid

Flors en inflorescència ramosa glandulosa a la part superior de la tija (de vegades axil·lars). Flors hermafrodites i pentàmeres. Pedicels pubescents i més llargs que el calze, que està format per cinc sèpals lliures, oblongs i amb llargs i abundants pèls al dors. Corol·la amb cinc pètals lliures, profundament bipartits, blancs i més curts que els sèpals. De 3 a 5 estams. Ovari súper, ovoide, acabat en estil trífid.

La càpsula sut entre els sèpals del calze persistent

Fruit en càpsula membranosa poc més llarga que el calze amb sis dents a l’àpex.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Ruderal : propi dels indrets pertorbats per l'home o pels animals com són els suburbis, les vores de camins, els voltants de les cases de camp... Freqüentment es caracteritza per tenir un sòl amb una gran concentració de nitrogen.

Tiges amb una línia de pèls que canvia en cada nus

USOS I PROPIETATS: Se li atribueixen propietats expectorants pel seu contingut en saponines. Palau, en el seu llibre “Les plantes medicinals baleàriques “ recomana el suc de la planta en fresc per netejar els pulmons i les vies respiratòries. També és balsàmica i obri l’apetit. Usualment es consumeix en forma d'infusió per al reuma, articulacions rígides i tuberculosis. Com a tòpic serveix per curar ferides, morenes (petits tumors sanguinis del recte) i altres afeccions cutànies com la psoriasis.

La planta fresca s’empra per a l’alimentació de gallines i conills i per obrir l’apetit als pardalets que perden la gana per estar tancats en gàbies.

També es menja en amanides, en sopes i cremes de verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Stellaria deriva del llatí “Stella, -ae” estrella, i la terminació que indica afinitat “-arius, -aria, arium” perquè les seues flors obertes semblen estrelles. El nom de l’espècie, media, ve del llatí “medius, -a, -um” medi intermedi, en referència a la grandària mitjana respecte a altres espècies del gènere.

Família Caryophyllaceae

Vinca difformis Pourr.

NOMS: Vincapervinca, Vinca, Viola de bruixa, Proenga, Donzella. Castellà: Alcadórea, alcandueca, hierba doncella, hierba lechera, vincapervinca, flor de muerto, barredera, jazminicos, flor de los cementerios. Èuscara: Ikonte belarr, vinca.Gallego: Cangroia.  Portuguès: Erva da inveja, Congossa, Pervinca.  Francès: Pervenche difforme.  Anglès: Intermediate Periwinkle, Lesser Periwinkle. Italià: Pervinca ovata. Alemany: Immergrün, Wintergrün, Kleines Immergrün

Flor i poncella de Vinca difformis

SINÒNIMS: Vinca obtusiflora Pau; Vinca media Hoffmanns. & Link

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Populion albae. Llocs ombrívols i humits, vores de camins, vores de rius, fins els mil metres d’altitud.  Aquest exemplar ha sigut fotografiat a la zona dels Alcavins, a la vora del riu Canyoles al seu pas per Vallada (València)

Sèpals del calze linears, llargs i aguts

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne sufruticosa de tiges llargues, de fins dos metres, esteses a ran de terra  formant estores verdes. 

Les fulles tenen un color verd lluent, sense pèls

Fulles amb pecíol, oposades, amb limbe ovat arrodonit a la base, sense pèls.

la forma dels pètals, tallats obliquament la fan fàcilment identificable

Flors de color blau molt clar, quasi blanc, a l’àpex de llargs peduncles axil·lars, pentàmeres amb calze de cinc sèpals linears, llargs i aguts, units a la base. Corol·la en tub d’1 a 2 cm que s’obri en cinc lòbuls que formen el limbe, de 3 a 5 cm de diàmetre, amb els cinc segments de la corol·la ostensiblement truncats obliquament que recorden una hèlix. Floreix des de mitjan hivern a quasi l’estiu. 

Fruit amb dos fol·licles amb els sèpals linears dels calze persistent

Fruits en doble fol·licle dehiscent, és a dir, que s'obren espontàniament per deixar caure les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La prefloració de la Vinca és contorta, és a dir, abans d’obrir-se la flor cada pètal  està muntat sobre el següent i queda per baix de l’anterior, de manera que sembla que l’han retorçut. Aquesta característica ha donat nom a un Orde de dicotiledònies que comprèn les famílies de les apocinàcies, les asclepiadàcies, les gencianàcies i les loganiàcies.

A la poncella que està obrint-se, a l'esquerra, pot veures la disposició contorta del pètals

USOS I PROPIETATS: : Com la seua parent, la Vinca major, té aplicacions antitumorals en endocrinologia però sols ha d’utilitzar-se amb prescripció mèdica perquè són tòxiques. S’empra en jardineria com planta ornamental.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vinca pot derivar del llatí "pervincio" que aferro, per la facilitat dels estolons en aferrar-se al terra. L’epítet específic difformis està format per la preposició adversativa “dis” i de “forma” aspecte, forma, és a dir, de diferent aspecte

En la Toscana italiana les dones teixien garlandes amb les llargues tiges en flor per les xiquetes i verges que morien.

Vinca difformis va ser descrita per Pierre Andrè Pourret i publicada en Mem. Acad. Toul. 3: 333. 1788.

Família Apocynaceae

Veronica hederifolia L.

NOMS: Morró negre, borrisol, borrisol pelut, herba de sínia, grinxot, verònica.  Cast. Té de Europa, verónica de hojas de hiedra, hiedrezuela terrestre, hierba gallinera, oreja de ratón. Port. Verónica de folha de hera. Francés: Véronique à feuilles de lierre. Italià: Veronica a foglie d'edera . Anglés: Ivy-leaf Speedwell, Alemany: Efeu-Ehrenpreis, Efeublättriger Ehrenpreis.

Petita flor de Verònica

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional. Subcosmopolita

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Erms, camps de cultius, vores de camins, fins els 1400 metres d’altitud.

Planta amb nombreses tiges a ran de terra

FORMA VITAL: Teròfit: planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. 

Tota la planta està coberta de pèls

DESCRIPCIÓ:  Herba amb moltes tiges pubescents i postrades de fins 30 cm de llargària.

Fulles carnoses amb lòbuls de distribució palmada.

Fulles inferiors oposades, les demés alternes, carnoses, palmatilobades, de marge lobulat amb el lòbul central més gran que la resta i pecíol més curt que el limbe.

Els dos estams ben patents són carasterístics

Flors axil·lars i solitàries de color blau cel. Calze quadrangular amb lòbuls ovats i aguts, allargats en forma de cor i ciliats. Corol·la rotàcia amb tub curt i quatre pètals arrodonits, blaus, amb la gola del tub blanca. Ovari súper, dos estams ben patents i un estil persistent.  En llocs frescs i humits pot florir tot l’any, però floreix preferentment al final de l’hivern. 

Càpsula embolicada pels sèpals ciliats dels calze.

Fruit en càpsula globosa dividida en quatre lòbuls glabres, sense pèls.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan en una flor, amb el pètals units per la base (gamopètala), el tub de la corol·la és molt curt i el limbe patent, com en aquest cas, la corol·la s’anomena rotàcia. 

Podeu comparar la petita poncella amb les diminutes gotetes de la rosada

USOS I PROPIETATS:  És alterativa, diürètica i antiescorbútica.

CURIOSITATS: El nom del gènere, “Veronica”, és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dos anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la Verònica que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari. El nom de l’espècie,” hederifolia”, es deu a la semblança de la forma de les fulles amb les fulles de l’hedra (de “hedera” = hedra + “folia”= fulla). 

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)