NOMS: Pi blanc, pi bord, pi garriguenc, pi nas, pi melic, pi sapí, sapina. Cast. Pino albar, pino carrasco, pinarro, pinasa, pino blanco, pino borde, pino de alepo, pino de halepo, pino real. Basc: alepo pinua. Francés: Pin d’Alep, Pin blanc de Provence. Anglés: Aleppo Pine. Alemany: Aleppo-Kiefer
 |
| Pinya en formació |
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània
HÀBITAT: Oleo-Ceratonion, Rosmarino-Ericion. Boscs xeròfils clars i brolles; ressiteix molt bé la sequera. Fins els 1200 metre d’altitud
FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfits que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.
 |
| Pi jove amb capçada cònica, a l'esquerra, i exemplar madur de formes arrodonides, a la dreta. |
DESCRIPCIÓ: Arbre monoic (flors masculines i femenines al mateix arbre) d’escorça blanquinosa amb escletxes rogenques. La capçada és cònica als exemplars joves i arrodonida al més vells que poden arribar als 20 metres d’alçada.
 |
| Fulles aciculars i en parelles |
Fulles perennes, aciculars, curtes (6-10 cm) i estretes (fins un mil·límetre) flexibles i en fascicles de dos, de color verd clar, unides a l’extrem inferior per una petita beina (braquiblast).
 |
| Estròbil femení amb les escates que formaran la pinya. |
Flors masculines agrupades en gran número, en cons allargats portadors dels sacs pol·línics. Les flors femenines s’agrupen en un con violaci del qual sortiran les pinyes. Floreix de febrer a l’abril.
 |
| Estròbils masculins portadors de gran quantital de pol·len |
Fruit en pinyes còniques allargades de color rogenc, un poc asimètriques, amb un gros peduncle corbat vers la branca que les sosté; tarda dos anys a madurar i obrir-se per deixar caure dos llavors, amb un ala allargada, per cada escata, que alimenten a petits mamífers. Les pinyes obertes resten a l’arbre durant bastants anys.
 |
| Les pinyes obertes romanen anys a l'arbre. |
CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pins són, de les gimnospermes, un dels gèneres d’organització més primitiva. La pol·linització és anemòfila, és a dir, és el vent qui s’encarrega de disseminar i transportar a grans distàncies les enormes quantitats de pol·len que produeixen els petits, però nombrosos, estròbils masculins.
USOS I PROPIETATS: anticatarral, antiedematós, antibronquític, expectorant i la resina és antiberrugosa.
De la seua fusta dura i de densitat mitjana es fan caixes d’embalatge, taulers, mobles i s’empra en la construcció i, abans, per a fer les travesses. De l’escorça s’obtenen productes per adobar les pells.
Amb la resina es fa l’oli de trementina. També la resina s’empra per a evitar que el vi es faça agre, empalustrant l’interior de les barriques i els suros de les botelles amb la resina.
Les fulles i l’escorça són tintoreres i tinten de color bru groguenc.
Se li atribueixen propietats afrodisíaques a les llavors mesclades amb mel i preses en dejú.
 |
| Cada una de les escates de la pinya té una llavor alada |
SABIES QUE... El gènere Pinus rep aquest nom perquè ja l’utilitzaven els romans per designar al pi, però pareix que deriva del celta “pyn” que significa cap, o muntanya. L’epítet específic “halepensis” procedeix de la ciutat síria d’Alep, un dels centres comercials més importants de l’antiguitat.
És l’arbre més característic de les terres baixes mediterrànies i pot formar grans masses forestals des del nivell del mar fins els mil metres d’altitud, especialment als terrenys calcaris i secs.
La seua expansió ha sigut afavorida per l’acció de l’home que ha degradat zones d’alzina i ha mamprès repoblacions massives amb aquest pi.
Crema fàcilment, al mateix temps que les llavors resisteixen l’efecte del foc i germinen després de l’incendi, per la qual cosa desplacen altres espècies.
A la mitologia grega el pi s’associa al déu Pan, déu dels pastors, dels ramats i de la fertilitat.
Família Pinaceae
