Reseda phyteuma L.

NOMS: Pebrots de ruc, capironats, gualda, maduixí bord, minyoneta, reseda, gavarró. Occità: Amoureto-fero. Castellà: Farolilla. Gualdilla. Gualdón. Reseda silvestre. Sesamoide menor. Sosieganiño. Gallego: Reseda silvestre. Portuguès: Herva de sesteiras, reseda menor. Francès: Réséda raiponce.  Italià: Reseda selvatica. Anglès: Corn mignonette, Rampion Mignonette. Alemany: Einfachblättrige Resede, Kleine Resede, Rapunzel-Resede.

Una flor diminuta d'increïble bellesa

SINÒNIMS: Reseda aragonensis Loscos & Pardo

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

Inflorescència en raïm de la reseda

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps abandonats, vores de camins, camps de fruiters i vinyes, especialment en zones calcàries, des dels 100 als 1800 metres d’altitud. 

Herba anual petita de secà

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba petita anual que habita en el secà, de fins un pam d’alçada, amb varies tiges que surten des de la base. 

Fulles en roseta basal

Fulles alternes i les basals en roseta, enteres o dividides a la part superior en tres lòbuls.

Pètals superiors molt dividits, els del mig amb menys licínies i els inferios quasi desapareguts

Flors en inflorescències en raïm. Cada flor surt de l’axil·la d’una bràctea. Calze de sis sèpals acrescents. Corol·la de sis pètals blancs amb la característica de tindre els quatre pètals superiors molt dividits. De 17 a 20 estams soldats a la base. Ovari tricarpel·lar. Pot florir al llarg de tot l’any però ho fa especialment a la primavera. 

Fruit en càpsula que sembla un pimentó amb tre puntes

Fruit en càpsula ovoide penjant amb tres dents, coronada pels sèpals persistents i acrescents. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha òrgans vegetals que continuen creixent després d’estar formats, com el calze de la Reseda phyteuma. En aquest cas es diu que és un calze acrescent. 

USOS I PROPIETATS: José Quer y Martinez diu en la “Flora española o Historia de las plantas que se crian en España” que aquesta “yerba se reputa por afrodisiaca: la semilla aplicada con agua en forma de cataplasma, resuelve las hichazones y diviesos. La raiz es detersiva, aperitiva y resolutiva”

L'ovari té tres carpels que corresponen a les tres puntes del fruit

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Reseda ve del llatí “resedo” que significa assossegar, calmar, possiblement per la fama d’alleujar que tenia la reseda blanca (Reseda alba). L’epítet phyteuma és un mot grec derivat de “phyteúo”, que significa plantar, engendrar, però no conec la relació.

Reseda phyteuma va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 449. 1753.

Família Resedaceae

Pinus halepensis Miller

NOMS: Pi blanc, pi bord, pi garriguenc, pi nas, pi melic, pi sapí, sapina.  Cast. Pino albar, pino carrasco, pinarro, pinasa, pino blanco, pino borde, pino de alepo, pino de halepo, pino real. Basc: alepo pinua. Francés: Pin d’Alep, Pin blanc de Provence. Anglés: Aleppo Pine. Alemany: Aleppo-Kiefer

Pinya en formació

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion, Rosmarino-Ericion. Boscs xeròfils clars i brolles; ressiteix molt bé la sequera. Fins els 1200 metre d’altitud

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfits que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura. 

Pi jove amb capçada cònica, a l'esquerra, i exemplar madur de formes arrodonides, a la dreta.

DESCRIPCIÓ:  Arbre monoic (flors masculines i femenines al mateix arbre) d’escorça blanquinosa amb escletxes rogenques. La capçada és cònica als exemplars joves i arrodonida al més vells que poden arribar als 20 metres d’alçada. 

Fulles aciculars i en parelles

Fulles perennes, aciculars, curtes (6-10 cm) i estretes (fins un mil·límetre) flexibles i en fascicles de dos, de color verd clar, unides a l’extrem inferior per una petita beina (braquiblast). 

Estròbil femení amb les escates que formaran la pinya.

Flors masculines agrupades en gran número, en cons allargats portadors dels sacs pol·línics. Les flors femenines s’agrupen en un con violaci del qual sortiran les pinyes. Floreix de febrer a l’abril. 

Estròbils masculins portadors de gran quantital de pol·len

Fruit en pinyes còniques allargades de color rogenc, un poc asimètriques, amb un gros peduncle corbat vers la branca que les sosté; tarda dos anys a madurar i obrir-se per deixar caure dos llavors, amb un ala allargada, per cada escata, que alimenten a petits mamífers. Les pinyes obertes resten a l’arbre durant bastants anys. 

Les pinyes obertes romanen anys a l'arbre.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pins són, de les gimnospermes, un dels gèneres d’organització més primitiva. La pol·linització és anemòfila, és a dir, és el vent qui s’encarrega de disseminar i transportar a grans distàncies les enormes quantitats de pol·len que produeixen els petits, però nombrosos, estròbils masculins.

USOS I PROPIETATS: anticatarral, antiedematós, antibronquític, expectorant i la resina és antiberrugosa.

De la seua fusta dura i de densitat mitjana es fan caixes d’embalatge, taulers, mobles i s’empra en la construcció i, abans, per a fer les travesses. De l’escorça s’obtenen productes per adobar les pells.

Amb la resina es fa l’oli de trementina. També la resina s’empra per a evitar que el vi es faça agre, empalustrant l’interior de les barriques i els suros de les botelles amb la resina.

Les fulles i l’escorça són tintoreres i tinten de color bru groguenc.

Se li atribueixen propietats afrodisíaques a les llavors mesclades amb mel i preses en dejú. 

Cada una de les escates de la pinya té una llavor alada

SABIES QUE... El gènere Pinus rep aquest nom perquè ja l’utilitzaven els romans per designar al pi, però pareix que deriva del celta “pyn” que significa cap, o muntanya. L’epítet específic “halepensis” procedeix de la ciutat síria d’Alep, un dels centres comercials més importants de l’antiguitat.

És l’arbre més característic de les terres baixes mediterrànies i pot formar grans masses forestals des del nivell del mar fins els mil metres d’altitud, especialment als terrenys calcaris i secs.

La seua expansió ha sigut afavorida per l’acció de l’home que ha degradat zones d’alzina i ha mamprès repoblacions massives amb aquest pi.

Crema fàcilment, al mateix temps que les llavors resisteixen l’efecte del foc i germinen després de l’incendi, per la qual cosa desplacen altres espècies.

A la mitologia grega el pi s’associa al déu Pan, déu dels pastors, dels ramats i de la fertilitat.

Família Pinaceae

Cistus salviifolius L.

NOMS: Estepa borrera. Estepa negra. Estepera. Ajocasapes. Botja negra. Estepa borda. Occità: Majorada, Massugo negro, Modre. Castellà: Chocasapos. Jaguarzo morisco. Jaguarzo vaquero. Jara estepa. Jara negra. Juagarza. Tomillo blanco. Jarilla. Hierba lobera. Gallego: Carpaza. Portuguès: Saganho mouro. Francés: Ciste à feuilles de sauge, Ciste femelle, Mondré. Italià: Brentina, Cisto femmina. Anglés: Sage-leaved rock rose. Sage-leaved Cistus. Alemany: Salbeiblättrige Zistrose. albeiblättriges Ciströschen

Flor de la estepa negra

SINÒNIMS: Cistus cupanianus C.Presl ex Spreng.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis. Rosmarino-Ericion. Pinars, alzinars i brolles, preferentment sobre sòls de terra rossa descalcificada. Fins els 1500 m d’altitud. Aquest exemplar del camí de la Salaella Llarga de Vallada (València)

Prefereix els terrenys descalcificats

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Mata de 50 a 70 cm d’alçària, molt ramificat amb les tiges cobertes de pèls fins i estrellats. 

Les fulles no són viscoses, com altres estepes, però estan cobertes de pèls

Fulles molt rugoses, ovades i arrodonides, amb pecíol i sense estípules, oposades, no viscoses però cobertes de pèls per l’endret i pel revés, d’un verd obscur i amb marge rugós.

Nombrosos estams grocs i un estigma en forma de disc

Flors en cimes terminals, amb cinc pètals blancs, amb una taca groga a la base, que formen una corol·la d’uns 4-5 cm de diàmetre; calze amb cinc sèpals peluts en forma de cor, acuminats, els exteriors majors que els interiors. Nombrosos estams, un estil amb un estigma en forma de disc. Floreix de març a maig. 

Fruit en càpsula globosa dividida en cinc valves

Fruit en càpsula pubescent, globosa, amb cinc valves que s’obrin per deixar eixir les llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estepes són plantes adaptades al clima mediterrani d’estius eixuts. Entre les diverses estratègies que utilitzen està la de tindre fulles que s’arruguen i perden turgència durant el període àrid i tornen a recobrar el millor estat en haver-hi aigua disponible. Aquestes plantes de fulles reversibles se les anomena  malacofil·les.

Els sèpals exteriors sóm més grans que els interiors

USOS I PROPIETATS: En medicina populars s’empra com antibronquitic, expectorant i antitussigen.

S’empra en jardineria com ornamental. L’estepa borrera, com quasi totes les estepes, té la qualitat de ser de les primeres en brotar després d’un incendi, protegint el terreny i evitant l’erosió.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom genèric Cistus ve del grec Kísthos (llatí: cisthos) que designava a diverses espècies del gènere Cistus. Hi ha autors que relacionen el nom amb la paraula grega kíste que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. L’epítet salviifolius fa referència al paregut de les fulles amb les fulles de la sàlvia (salvii=sàlvia + folius= fulla)

Cistus salviifolius va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 524. 1753.

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Família Cistaceae