Salvia officinalis L.

NOMS: Sàlvia. Sàlvia bona. Sàlvia d'Aragó. Sàlvia del remei. Sàuvia. Occità: Saùvi, Sàlvia. Cast. Salvia. Selima. Gall. Sarxa. Xarxa. Basc: Sobe. Port. Salva. Salva da catalunha. Erva sacra. Francés: Herbe sacrée. Sauge de Dalmatie. Sauge officinale. Anglés: Broadleaf Sage. Common sage. Garden sage. Italià: Salvia domestica. Alemany: Echter salbei. Garten salbei. Holandés: Blauwe salie. Echte salie. 

Flors de sàlvia

SINÒNIMS: És una planta molt polimorfa amb nombroses subespècies. Poden haver diverses varietats i subvarietats dins d’una mateixa població.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Cultivada i subespontània. En vessants pedregosos, vores dels camins, prats secs poc adobats i fèrtils. Prefereix els terrenys calcaris. Fins els 1700 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta d'una fina borra

FORMA VITAL: Camèfit o Nanofaneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als dos metres (no sol passar dels 60 cm).

DESCRIPCIÓ:  Mata amb varies tiges llenyoses, ramificada i olorosa, coberta d’una fina borra (tomentosa)

Fulles oposades i lanceolades

Fulles oposades, lanceolades, gruixudes i amb els nervis molt marcats, cobertes de curts pèls (pubescent) i amb pecíol. 

Corol·la bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i l'inferior amb tres lòbuls

Flors en inflorescències allargades amb les flors reunides en verticils (verticil·lastres). Les flors, de color blau,  són hermafrodites amb el calze bilabiat amb pèls i glàndules; el llavi superior amb tres lòbuls i el inferior amb dos. Corol·la també bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i el inferior dividit en tres lòbuls amb el central  més ample.  Quatre anteres, dues fèrtils i dues estèrils. Ovari súper amb un estigma. Floreix del maig fins a l’agost.

El fruit és un tetraqueni, típic de les lamiàcies, dfins del calze persistent

Fruit en tetraclusa, que és un tetraqueni  típic de les lamiàcies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les anteres estan inserides al tub de la corol·la de manera que funcionen com una palanca. Quan un insecte es fica dins la flor buscant el nèctar, topa amb dues teques estèrils que fan palanca per a que les fèrtils li toquen el dors i l’impregnen de pol·len. L’estigma, quan és madur, sobresurt fora del llavi superior de la corol·la per a que els insectes, al entrar a la flor, fregue el pol·len que du a l’esquena. 

Insecte pol·linitzador libant el nèctar del fons de la flor

USOS I PROPIETATS: Popularment, se li atribueixen propietats tòniques, cordials i desinfectants. Presa en infusió, afavoreix les funcions digestives, activa la circulació de la sang, calma els nervis i modera les suors fredes. Tot i les seves virtuts, el seu ús ha de ser moderat ja que és tòxica a altes dosis.
En forma de gàrgares,és útil per les infeccions de la gola, les amígdales, la laringe i la faringe.
Macerada en aiguardent, s'empra, mitjançant friccions, pel reuma.

La tuiona, principi actiu principal, bloqueja les terminacions nervioses de les glàndules sudorípares.

Les parts utilitzades d’aquesta planta, són les flors i les fulles. Per obtenir herba seca s'utilitzen les fulles; mentre que per produir olis essencials, s'empra la part aèria florida.

Ací podem veure les teques estèrils que fan de palanca

Per contindre una gran concentració de principis actius, cal utilitzar-la exclusivament en les dosis adequades i en ús extern, ja que, si se supera la quantitat permesa, resulta extremadament verinosa. Pot afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i sobretot, quan s'utilitzen en dones embarassades, perquè pot produir avortaments.

L’essència de sàlvia s’empra per formular cosmètics bioactivants i en pasta dentífrica.

Es cultivada com a planta ornamental. També s’utilitza en la cuina per aromar guisats, carns, embotis i  licors.

La sàlvia ha tingut, des d'antic, fama com planta sanadora

SABIES QUE... hom relaciona el nom genèric Salvia amb el llatí salvus, -a, -um, que significa sencer, sa, que està bé de salut. L'epítet officinalis significa medicinal, i s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat emprades pels metges per a curar.

Al segle XIII en l’Escola de Salerno hom deia de la Salvia:”De què pot morir l’home que tinga sàlvia a l’hort?” en referència a les nombroses virtuts medicinals. I entre els anglosaxons se li atribuïa el poder de la immortalitat.

El general Agrippa la va anomenar “l’herba sagrada” perquè feia les dones fecundes. Així, en la ciutat egípcia de Copto, les dones foren obligades a prendre sàlvia, després d’una gran pestilència que va quasi acabar amb tots els habitants, per restablir prompte el nombre de ciutadans.

Segons els antics, els gripaus tenen predilecció per la sàlvia a l’hora de buscar recer, igual que les serps, per la qual cosa Diego de Torres, catedràtic de Salamanca, aconsellava, en 1727, que“conviene plantarla junto a la ruda, para defenderla de las serpientes, que frecuentan mucho junto a ella...” 

Família Labiatae (Lamiaceae)

Viola alba Bess

NOMS: Viola. Viola boscana. Viola d'olor. Violeta. Violeta de la Mare de Déu. Violeta salvatge.  Castellà : Violeta. Francés: Violette blanche. Italià: Viola bianca. Anglés: parma violet. White violet. Alemany: WeißesVeilchen. 

                                                                                                                                           

Violeta on pot apreciar-se l'estil acabat en un estigma recorbat

SINÒNIMS: Es distingeixen tres subespècies, tot i que als Països Catalans només n'apareixen dues, la subsp. dehnhardtii, present als alzinars i llocs ombrívols (Quercion ilicis), i la subsp. scotophylla de vores de boscs més o menys humits (Querco-Fagetea). La primera es caracteritza per tenir els estolons curts i molt lignificats i les flors de color violeta. La segona, en canvi, presenta els estolons llargs i prims i les flors de color blanc principalment.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Llocs ombrívols de preferència calcaris. Fins els mil metres d’altitud

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne d’alçada entre cinc i quinze centímetres, que té un rizoma subterrani llenyós.  

Fulles en forma de cor amb el marge dentat

Fulles en forma de cor amb el marge dentat i dues orelles quasi tancades sobre el pecíol llarg. Totes les fulles són basals, en roseta. Sovint els nervis foliars tenen taques violàcies, degut a pigments antocians. A la base del pecíol de 4 a 8 estípules linears.  

El pètal inferior té un esperó nectarífer

Flors de color violeta, blaves o blanques, solitàries, hermafrodites i flairoses, sobre peduncles amb bràctees. Cinc sèpals més llargs que amples. Corol·la amb cinc pètals desiguals amb l’àpex arrodonit; el pètal inferior amb esperó on es dipositen els dos estams inferiors, dels cinc que té; ovari súper, un estil acabat en un estigma recorbat. Floreix a finals de l’hivern i durant la primavera.

Càpsula sobre un llarg peduncle recorbat

Fruit en càpsula subglobosa sobre un peduncle recorbat que s’obri per tres valves deixant eixir les llavors amb una excrescència tegumentosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cada llavor conté abundant teixit nutritiu de reserva (endosperma) oleaginós. A més, presenta una excrescència tegumentosa rica en substàncies oleaginoses molt apreciada per les formigues, les quals transporten les granes als formiguers, ajudant així a la seva dispersió (dispersió mirmecòcora).

Els pètals del mig estan proveïts de pèls a la cara interior (barbats)

USOS I PROPIETATS: El rizoma reduït a pols i barrejat amb aigua produeix vòmits. Les fulles tenen propietats emol·lients. La infusió de les flors és sudorífica, calmant, antiespasmòdica i útil contra les infeccions de la gola i l'aparell respiratori.

Emprada en jardineria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Viola ve del llatí viola -ae, el nom que donaven des d’antic a la violeta d’olor (Viola odorata L.). l’epítet alba significa blanca, pel color blanc de les flors de la subespècie scotophylla.

Viola alba va ser descrita per Wilibert Swibert Joseph Gottlieb von Besser,

Família Violaceae

Coris monspeliensis L.

NOMS: Pinell. Pinzell. Farigola mascle. Farigola borda. Perico. Herba soldadora. Sivineta. Xipell bord. Cast. Hierba pincel. Yerba de las úlceras. Consuelda de peñas. Coris. Pelosilla púrpura. Soldadora. Francés: Coris de Montpellier. Italià: Coris di Montpellier. Anglés: Coris. Male thyme. Alemany: Violette Erdkiefer. Stachelträubchen. 

Flors de pinell

SINÒNIMS: Coris hispanica Lange.

Es tracta d'una espècie força variable, amb dues subespècies: subsp. syrtica i subsp. monspeliensis. La primera només es fa a les timonedes calcícoles del País Valencià, i la segona, arreu. Es diferencien perquè la subsp. syrtica té les fulles petites i pubescents i la subsp. monspeliensis, grans i glabres.

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia officinalis. Rosmarino-Ericion, Thymo-Siderition. Garrigues, romerals i timonedes, vores de camins, prats secs i pedregosos, sobre sòl bàsic; fins els mil metres d’altitud

Les plantes fan poc més d'un pam d'alçada

FORMA VITAL: Caméfit: Planta que durant el període desfavorable conserva les gemmes perdurants aèries a menys de 30 centímetres del sòl.

DESCRIPCIÓ:  Petita mata vivaç que no passa del pam d’alçada, molt ramificada des de la base amb tiges llenyoses (sufruticosa) i erectes.

Les fulles recorden les del gènere Erica

Fulles lineals, esparses, de marge enter o sinuat, que cobreixen tota la tija, sense pèls (glabres) que recorden les Erica (petorrets) en xicotet.

Corol·la bilabiada. El llavi superior tripartit i el inferior bipartit

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga (espiciforme). Flors pentàmeres, hermafrodites. Calze campanulat, membranós, amb dues fileres de dents, les dents exteriors espinoses i de llargària similar al tub de la corol·la; i les interiors triangulars amb taques rogenques o negres. Corol·la rosa i bilabiada, amb el llavi superior tripartit i el inferior bipartit. Cinc estams desiguals que surten del tub (exserts). Ovari súper amb un estil d’estigma en forma de cap (capitat). Floreix entre abril i juliol.

El calze persistent és l'element característic del pinzell.

Fruit en càpsula globosa que s’obri de manera espontània (dehiscent) per cinc valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades, com en aquest cas, les plantes herbàcies perennes tenen la part inferior (basal) més endurida, lignificada. Aleshores hom diu que és una planta sufruticosa. 

Observeu els punts rogencs de les dents interiors del calze

USOS I PROPIETATS: antigament s’utilitzava contra la sífilis, i la rel com a vomitiva. Aplicada en verd o seca, en pols, cura les ferides.

SABIES QUE... Linneo relaciona el genèric Coris amb la paraula grega kóris, -ios, que significa xinxa (Cimex lectularius). L’epítet monspeliensis fa referència als botànics de Montpeller. 

Família Primulaceae (Myrsinaceae)