Papaver rhoeas L.

NOMS: Rosella. Puput. Babol. Cacaraquec. Caputxí. Gaigallaret. Gall. Gallaret. Gallet. Màpola. Monges. Paparota. Quicaraquic. Roella. Rovella. Vermelló. Cascall bord. Cast. Amapola. Gall. Papola. Papoileira. Mapoula. Basc: Mitxoleta. Bobelarra. Urdamuturra. Kukubekarra.melingorri.  Port. Papoila ordinaria. Francés: Coquelicot. Italià: Bambagelle. Papavero comune. Rosolaccio. Anglés: Corn-poppy. Field Poppy. Common poppy. Alemany: Klatschmohn. Feuer Mohn. Blutblume. Holandés: Grote klaproos

Flor de rosella amb les característiques taques obscures a la base les pètals

SINÒNIMS: Papaver caudatifolium Timb.-Lagr.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita

HÀBITAT:  Secalietalia. Arvense, és a dir, que apareix espontània a les terres de conreu, en sembrats, vores de camins, erms. Fins els 1900 metres d’altitud.

Poncella tancada pels dos sèpals que cauen en obri-se la flor

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  És la rosella més freqüent de les nostres terres i podem trobar-la florida des de febrer fins l’agost. Tiges erectes, ramificades, amb làtex, entre 20 i 60 cm d’alçada.

Fulla pinnatipartida amb els segments dentats

Fulles pinnatipartides o pinnatisectes amb els segments dentats. Les superiors sense pecíol (Sèssils)i les inferiors peciolades.

Flor amb quatre pètals i nombrosos estams

Flors hermafrodites, solitàries, sobre llargs peduncles amb pèls. Calze format per dos sèpals amb pèls que cauen quan s’obri la flor. Corol·la de 5 a 8 cm de diàmetre, formada per quatre pètals roig escarlata amb una taca obscura a la base. Nombrosos estams filiformes de color púrpura i anteres blavenques. Ovari súper amb disc estigmàtic amb estigmes sèssils de 8 a 12 radis.

Càpsula on poden observar-se els estigmes del disc estigmàtic.

Fruit en la típica càpsula de les roselles, ampla, arrodonida en forma de copa, sense pèls (glabra) que s’obri per diversos porus situats baix del disc per deixar eixir les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Just abans d’obrir-se la poncella, la corol·la passa del color blanc al roig encès, fet que aprofiten els xiquets per a jugar a l’endevinalla.

USOS I PROPIETATS: Afrodisíaca. Comestible o usos alimentaris. Medicinal.

Els pètals i les càpsules tenen propietats sedants, sudorífiques i expectorants; són útils contra la bronquitis i els constipats en forma d'infusió.
Les plantes fresques es consumeixen en amanides.
Diferents parts de la planta tenen usos molt diversos, així, dels pètals se n'obtenen colorants, i les llavors contenen una gran quantitat d'oli i s'adjunten, torrades, als pans integrals.
S'empra en cosmètica i perfumeria per aclarir els cabells i s'ha usat com a repel·lent d'insectes.

També s’utilitzen els pètals per a donar-li color al vi, a certes medicines i per a tenyir llana.

Aquesta rosella és adormidera però no al·lucinant

SABIES QUE... El nom genèric Papaver ve del llatí “papaver” que era el nom que donaven els romans a la rosella. L’epítet específic Rhoeas prové del grec i significa vermell, pel color dels pètals.

La rosella era una de les herbes que figuraven en el papir egipci d'Ebers, datat l’any 1505 abans de Crist i que probablement és el text mèdic més antic que es coneix.

En l'antiga Grècia, Teofrast propiciava el seu consum alimentari en forma d'amanida fresca, mentre que Dioscòrides propiciava un ús hipnòtic: “Faràs coure cinc o sis caps d'aquest papàver en tres ciats de vi, fins que es redueixin a dos, i donaràs de beure aquesta cocció als qui vulguis que s'adormin...”.

L'ús dels pètals de la rosella com a colorant remunta al segle XV.

És adormidera però no al·lucinant.

Quan erem petits no ens deixaven jugar amb ella perquè porta droga.

Si toques la flor després et fan mal els ulls.

És considerada una mala herba dels sembrats.

L’himenòpter  Aylax rhoedis forma cecidis a les càpsules d’aquesta rosella però sense arribar a deformar-les

Família Papaveraceae

Salvia officinalis L.

NOMS: Sàlvia. Sàlvia bona. Sàlvia d'Aragó. Sàlvia del remei. Sàuvia. Occità: Saùvi, Sàlvia. Cast. Salvia. Selima. Gall. Sarxa. Xarxa. Basc: Sobe. Port. Salva. Salva da catalunha. Erva sacra. Francés: Herbe sacrée. Sauge de Dalmatie. Sauge officinale. Anglés: Broadleaf Sage. Common sage. Garden sage. Italià: Salvia domestica. Alemany: Echter salbei. Garten salbei. Holandés: Blauwe salie. Echte salie. 

Flors de sàlvia

SINÒNIMS: És una planta molt polimorfa amb nombroses subespècies. Poden haver diverses varietats i subvarietats dins d’una mateixa població.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Cultivada i subespontània. En vessants pedregosos, vores dels camins, prats secs poc adobats i fèrtils. Prefereix els terrenys calcaris. Fins els 1700 metres d’altitud.

Tota la planta està coberta d'una fina borra

FORMA VITAL: Camèfit o Nanofaneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als dos metres (no sol passar dels 60 cm).

DESCRIPCIÓ:  Mata amb varies tiges llenyoses, ramificada i olorosa, coberta d’una fina borra (tomentosa)

Fulles oposades i lanceolades

Fulles oposades, lanceolades, gruixudes i amb els nervis molt marcats, cobertes de curts pèls (pubescent) i amb pecíol. 

Corol·la bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i l'inferior amb tres lòbuls

Flors en inflorescències allargades amb les flors reunides en verticils (verticil·lastres). Les flors, de color blau,  són hermafrodites amb el calze bilabiat amb pèls i glàndules; el llavi superior amb tres lòbuls i el inferior amb dos. Corol·la també bilabiada amb el llavi superior en forma de casc i el inferior dividit en tres lòbuls amb el central  més ample.  Quatre anteres, dues fèrtils i dues estèrils. Ovari súper amb un estigma. Floreix del maig fins a l’agost.

El fruit és un tetraqueni, típic de les lamiàcies, dfins del calze persistent

Fruit en tetraclusa, que és un tetraqueni  típic de les lamiàcies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les anteres estan inserides al tub de la corol·la de manera que funcionen com una palanca. Quan un insecte es fica dins la flor buscant el nèctar, topa amb dues teques estèrils que fan palanca per a que les fèrtils li toquen el dors i l’impregnen de pol·len. L’estigma, quan és madur, sobresurt fora del llavi superior de la corol·la per a que els insectes, al entrar a la flor, fregue el pol·len que du a l’esquena. 

Insecte pol·linitzador libant el nèctar del fons de la flor

USOS I PROPIETATS: Popularment, se li atribueixen propietats tòniques, cordials i desinfectants. Presa en infusió, afavoreix les funcions digestives, activa la circulació de la sang, calma els nervis i modera les suors fredes. Tot i les seves virtuts, el seu ús ha de ser moderat ja que és tòxica a altes dosis.
En forma de gàrgares,és útil per les infeccions de la gola, les amígdales, la laringe i la faringe.
Macerada en aiguardent, s'empra, mitjançant friccions, pel reuma.

La tuiona, principi actiu principal, bloqueja les terminacions nervioses de les glàndules sudorípares.

Les parts utilitzades d’aquesta planta, són les flors i les fulles. Per obtenir herba seca s'utilitzen les fulles; mentre que per produir olis essencials, s'empra la part aèria florida.

Ací podem veure les teques estèrils que fan de palanca

Per contindre una gran concentració de principis actius, cal utilitzar-la exclusivament en les dosis adequades i en ús extern, ja que, si se supera la quantitat permesa, resulta extremadament verinosa. Pot afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i sobretot, quan s'utilitzen en dones embarassades, perquè pot produir avortaments.

L’essència de sàlvia s’empra per formular cosmètics bioactivants i en pasta dentífrica.

Es cultivada com a planta ornamental. També s’utilitza en la cuina per aromar guisats, carns, embotis i  licors.

La sàlvia ha tingut, des d'antic, fama com planta sanadora

SABIES QUE... hom relaciona el nom genèric Salvia amb el llatí salvus, -a, -um, que significa sencer, sa, que està bé de salut. L'epítet officinalis significa medicinal, i s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat emprades pels metges per a curar.

Al segle XIII en l’Escola de Salerno hom deia de la Salvia:”De què pot morir l’home que tinga sàlvia a l’hort?” en referència a les nombroses virtuts medicinals. I entre els anglosaxons se li atribuïa el poder de la immortalitat.

El general Agrippa la va anomenar “l’herba sagrada” perquè feia les dones fecundes. Així, en la ciutat egípcia de Copto, les dones foren obligades a prendre sàlvia, després d’una gran pestilència que va quasi acabar amb tots els habitants, per restablir prompte el nombre de ciutadans.

Segons els antics, els gripaus tenen predilecció per la sàlvia a l’hora de buscar recer, igual que les serps, per la qual cosa Diego de Torres, catedràtic de Salamanca, aconsellava, en 1727, que“conviene plantarla junto a la ruda, para defenderla de las serpientes, que frecuentan mucho junto a ella...” 

Família Labiatae (Lamiaceae)

Viola alba Bess

NOMS: Viola. Viola boscana. Viola d'olor. Violeta. Violeta de la Mare de Déu. Violeta salvatge.  Castellà : Violeta. Francés: Violette blanche. Italià: Viola bianca. Anglés: parma violet. White violet. Alemany: WeißesVeilchen. 

                                                                                                                                           

Violeta on pot apreciar-se l'estil acabat en un estigma recorbat

SINÒNIMS: Es distingeixen tres subespècies, tot i que als Països Catalans només n'apareixen dues, la subsp. dehnhardtii, present als alzinars i llocs ombrívols (Quercion ilicis), i la subsp. scotophylla de vores de boscs més o menys humits (Querco-Fagetea). La primera es caracteritza per tenir els estolons curts i molt lignificats i les flors de color violeta. La segona, en canvi, presenta els estolons llargs i prims i les flors de color blanc principalment.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Llocs ombrívols de preferència calcaris. Fins els mil metres d’altitud

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne d’alçada entre cinc i quinze centímetres, que té un rizoma subterrani llenyós.  

Fulles en forma de cor amb el marge dentat

Fulles en forma de cor amb el marge dentat i dues orelles quasi tancades sobre el pecíol llarg. Totes les fulles són basals, en roseta. Sovint els nervis foliars tenen taques violàcies, degut a pigments antocians. A la base del pecíol de 4 a 8 estípules linears.  

El pètal inferior té un esperó nectarífer

Flors de color violeta, blaves o blanques, solitàries, hermafrodites i flairoses, sobre peduncles amb bràctees. Cinc sèpals més llargs que amples. Corol·la amb cinc pètals desiguals amb l’àpex arrodonit; el pètal inferior amb esperó on es dipositen els dos estams inferiors, dels cinc que té; ovari súper, un estil acabat en un estigma recorbat. Floreix a finals de l’hivern i durant la primavera.

Càpsula sobre un llarg peduncle recorbat

Fruit en càpsula subglobosa sobre un peduncle recorbat que s’obri per tres valves deixant eixir les llavors amb una excrescència tegumentosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cada llavor conté abundant teixit nutritiu de reserva (endosperma) oleaginós. A més, presenta una excrescència tegumentosa rica en substàncies oleaginoses molt apreciada per les formigues, les quals transporten les granes als formiguers, ajudant així a la seva dispersió (dispersió mirmecòcora).

Els pètals del mig estan proveïts de pèls a la cara interior (barbats)

USOS I PROPIETATS: El rizoma reduït a pols i barrejat amb aigua produeix vòmits. Les fulles tenen propietats emol·lients. La infusió de les flors és sudorífica, calmant, antiespasmòdica i útil contra les infeccions de la gola i l'aparell respiratori.

Emprada en jardineria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Viola ve del llatí viola -ae, el nom que donaven des d’antic a la violeta d’olor (Viola odorata L.). l’epítet alba significa blanca, pel color blanc de les flors de la subespècie scotophylla.

Viola alba va ser descrita per Wilibert Swibert Joseph Gottlieb von Besser,

Família Violaceae