Andryala ragusina L.

NOMS: Llonja. Llongera. Jonça. Llonge. Llonguera lirada. Cast. Ajonje. Blanquilla. Ajonjilla. Borraquillas. Enjundia. Mata del visco. Pan de conejo. Francés: Andryale de raguse. Italià: Lanutella perenne

Capítols de llonja

SINÒNIMS: Andryala lyrata Pourret;  Andryala incana DC.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Glaucion flavi. Llocs pedregosos i solejats, fins els 1400 metres d’altitud

 FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable

Planta tomentosa de color grisenc

DESCRIPCIÓ:  Planta de fins 40 cm d’altura, tota coberta de pèls amb forma d’estrella (tomentosa), que li donen un color blanquinós. Diverses tiges surten des de la base.

Fulles cobertes de pèls per les dues cares

Fulles amb pecíol, lanceolades i amplament dentades, totalment cobertes de pèls per les dues cares. 

Flors amb lígules acabades en cinc puntes

Flors en capítols amb involucre grisenc, com tota la planta, i flors amb lígula de color groc. Floreix entre abril i juliol 

Fruit en aqueni amb plomall

Fruit en aqueni amb 8-10 costelles longitudinals i vil·là de pèls simples.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan una planta està coberta de pèls (tricomes) molt atapeïts, formant una espècie de borra, es diu que és tomentosa. Aquests pèls permeten l’estalvi d’aigua, protegeixen de l’atac d’insectes i en ocasions injecten verí, com en el cas de l’ortiga. En altres casos, com en la tomaquera, els tricomes (pèls) al trencar-se pel contacte deixen espargir l’olor característica. 

L'indument tomentós caracteritza la llonja

 USOS I PROPIETATS: El visc fet amb aigua calenta i les arrels alleuja els furóncols.

Amb les arrels i aigua calenta també es fa un visc que s’utilitza per caçar pardalets.

SABIES QUE... El nom genèric de Andryala ve, possiblement, del grec andros que significa mascle, i de hyalos, que significa cristall.

Aquesta planta és endèmica de la Península Ibèrica i el sud-est de França.

Família Compositae (Asteraceae)

Cichorium intybus L.

NOMS: Cama-roja. Mastegueres. Xicòria. Xicòria amarga. Xicòria de cafè. Escarola borda. Màstec bord. Xicoira. Occità: Chicorèia, Cicourèio de la bono, Endévia, Endévia crespada.  Cast. Achicoria. Amargón. Francés: Chicorée amère. Chicorée sauvage. Italià: Cicoria comune. Radicchio . Anglés: Chicory. Hendibeh. Wild Chicory. Alemany: Wurzelzichorie. Salatzichorie. Gewöhnliche Wegwarte. Gemeine Wegwarte. Holandés: Wilde Cichorei

Flor de cama-roja

 DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion, Agropyro-Rumicion. Marges, vores de camins i llocs trepitjats i antropitzats, en terrenys secs i calcàris, fins els 1500 metres d’altitud. 

Aspecte inconfusible de la xicoira

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba que forma una roseta de fulles bassals. Molt ramificada, les tiges, de fins un metre d’alçada, es ramifiquen varies vegades en rames amb fulles molt petites, on s’obrin els capítols blaus.

Les fulles caulinars abracen la tija

 Fulles bassals pinnatipartides amb curt pecíol; les de les tiges (les caulinars) són més menudes i abracen la tija (amplexicaules) i amb el nervi central molt pelut.

Cada flor té una lígula acabada en cinc puntes

Flors en capítols solitaris a les axil·les de les fulles o terminals. Involucre amb dues files de bràctees, 8 externes i cinc internes més curtes. Les flors que componen el capítol (flòsculs) són hermafrodites i amb lígula de color blau. El calze és un papus. La corol·la és una lígula acabada en cinc dents. Cinc estams soldats formant un tub per on passa l’estil. Ovari ínfer. Floreix al començament de l’estiu

Fruits amb el papus d'esquames

Fruit en aqueni en forma d’ou invertit, amb un papus d’esquames curtes de color bru clar.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El papus és un apèndix terminal de certs fruits, provinent del calze d'una flor d'ovari ínfer, format per pèls, setes o esquames o per una coroneta membranosa. Es troba sobretot als fruits de les compostes.

Ací podeu veure l'involucre amb les dues files de bràctees

USOS I PROPIETATS: Antigament era cultivada com a planta medicinal. Té propietats tòniques, aperitives, estomacals, diürètiques i purifica la sang.
Les arrels torrades s’han emprat com succedani del cafè o per adulterar-lo.
Les fulles són consumibles com a verdura en amanides, però pel seu sabor amarg sols s’utilitzen els brots tendres d’hivern si s’han protegit del sol.

També s’utilitza com a planta ornamental

SABIES QUE... Carlomagne  ja el citava en les lleis agràries com planta medicinal i Paracels recomanava els emplastres de xicoira per les irritacions de la pell i, en infusió, per tractar les malalties de l’estómac i del fetge.

Els capítols s'obren al matí, es tanquen al migdia a l'estiu o a la vesprada si és tardor, i ja no es tornen a obrir més. Duren tan sols unes hores, però van naixent des del juny fins a l'octubre o el novembre.

El pigment blau de les flors és fàcilment soluble en aigua.

No són corrents les compostes de flor blava pel nostre territori.

Família Compositae (Asteraceae)

Cistus monspeliensis L.

NOMS: Estepa negra. Ajoca-sapes. Estepa llimonenca. Estepa morisca. Estepa mosquera. Mòdega. Moixera. Occità: Couquin, Massuga negra, Moge, Moja negra, Mucha negra, Muga Cast. Estepa morisca. Jara negra. Estepa mosquera. Estepa negra. Jaguarzo negro. Port. Sagarço. Francès: Ciste de montpellier. Italià: Cisto di Montpellier . Rembrottine . Anglès: Cistus narrow leaf, Montpellier rock-rose. Alemany: Montpellier-Zistrose. Holandés: Smalbladige Cistus.
 

Flor d'estepa negra

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis. Coscollars oberts, brolles, erms. Prefereix sòls descarbonatats però també creix sobre terrenys calcaris. És poc exigent doncs creix en els llocs més pobres i descarnats. Fins els 1200 metres d’altitud.

És un arbust molt ramificat de fulla perenne

 FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40 cm de terra i amb menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust entre un i dos metres d’alçada, erecte ramificat i viscós al tacte. Les branques noves amb pèls.

Les fulles d'un verd fosc li donen el nom d'estepa negra

Fulles subsèssils, oposades amb els marges revoluts, allargades, amb tres nervis principals, limbe de color verd fosc i amb glàndules que li donen un aroma característic i les fan apegaloses. Sense estípules.

Els pètals blancs tenen la base (ungla) groga

Flors en inflorescències en cima, hermafrodites, pentàmeres, de 2-3 cm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals lliures amb pèls. Pètals blancs tacats de groc a la base. Nombrosos estams grocs, més llargs que l’estil, al voltant d’un disc nectarífer anul·lar. Ovari súper. Floreix d’abril a juny.

Les càpsules estan envoltades pel calze acrescent

 Fruit en càpsula globulosa dins del calze acrescent que s’obri per cinc valves per disseminar les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha calzes que continuen creixent, després d’haver finalitzat el seu desenvolupament normal, i roman envoltant el fruit. Aquest tipus de calze s’anomena acrescent.

USOS I PROPIETATS: En Canàries s’empra per fumar el formatge, al qual li dona un sabor característic i el conserva en bones condicions.

Abans s’utilitzava per combatre la tos i l’ansietat, en infusió, i per a curar ferides i ossos trencats aplicant emplastres, tant per als humans com per als animals.

També s’utilitza en jardineria com planta ornamental. 

Els nombrosos estams grocs caracteritzen el gènere Cistus

SABIES QUE... el nom del gènere Cistus ve del grec kísthos que els autors relaciones amb la paraula grega kíste que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. El nom específic monspeliensis fa referència als botànics de Montpellier ciutat del sud de França.

És un piròfit que forma part de les etapes regressives d'alzinars, suredes, etc.
Les llavors són projectades de manera activa a petita distància durant la disseminació.

Les estepes estan molt adaptades al clima mediterrani d'estiu eixut, ja que presenten les rels superficials i les fulles blanes que es poden marcir reversiblement (malacofil·les).

Les hibridacions són molt freqüents entre les diferents espècies.

Família Cistaceae