Tragopogon dubius Scop.

NOMS: Barbeta. Inflabous. Salsifí.  Cast. Salsifí. Hierba cabruna. Francès: Salsifis douteux.  Italià: Barba-di-becco a tromba. Anglés: Western Salsify. Yellow Salsify. Goat's Beard. Alemany: Großer Bocksbart. Holandés: Bleke Morgenster.

Capítol de barbeta amb les bràctees més llargues que les lígules

SINÒNIMS: Tragopogon pratensis subsp. dubius;   Tragopogon major Jacq.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: (ecozona holàrtica) fa referència als hàbitats que es troben a travès del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis, Dauco-Melilotion. Creix als boscos secs, i comunitats rurals, sobre terrenys assolellats i nitrificats. Fins els 1700 metres d’altitud.

Herba erecta de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit (Hemicriptòfit): planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba erecta de fins 50 cm d’alçada

Fulles que abracen la meitat de la tija (semiamplexicaules)

Fulles alternes, estretes i amb punta llarga, semblant a les fulles de les gramínies, abraça si més no la meitat de la tija (semiamplexicaule).

Flors grogues, ligulades i am l'estil obscur

Flors grogues, ligulades amb l’estil obscur; capítol solitari amb receptacle format per 8-12 bràctees més llargues que les flors, triangulars i amb punta llarga; peduncle fistulós i engrossit a la part superior. Floreix de maig a l’agost.

Si amplieu l'imatge veureu els aquenis muricats (amb puntes amples i curtes)

Fruit en aquenis amb la superfície coberta de puntes curtes i amples a la base (muricats), cilíndrics i amb plomall (papus).

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: de vegades les tiges d’algunes herbes no són massisses sinó que presenten un canal interior, com les canyes, aleshores hom diu que la tija és fistulosa.

USOS I PROPIETATS: No n’he trobat 

Alguns dels noms vulgars fan referència al paregut amb una barba de cabra

SABIES QUE... El nom genèric Tragopogon ve del grec tragos, que significa cabra i de pogon que significa barba, per la forma del  capítol tancat que sembla una barba de cabra. L’epítet específic dubius significa dubtant, i fa referència a la dificultat d’identificació.

Família Compositae (Asteraceae)

Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae

Ballota hirsuta Benth.

NOMS: Barrumbí. Manrubí hirsut. Malrubí hirsut. Castellà: Marrubio. Flor rubí. Manrubio. Marrubio borde. Marrubio rojo. Portuguès: Marroio. Francés: Ballote hirsute

Flors en verticil·lastres globosos

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental (Ibero-magrebí)

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion . Vores de camins, llocs secs, pedregosos i assolellats, garrigues, fins els 800 metres d’altitud

Inflorescències en densos verticils

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne, que pot arribar als 70 cm d’alçada, tota coberta de pèls que li donen un aspecte cendrós; lignificada a la base (sufruticosa) 

Fulles oposades de marge crenat

Fulles oposades en forma de cor i de marge crenat, rugoses per l’anvers, amb els nervis molt marcats pel revers i densament peludes. 

Calze amb 10-20 dents

Flors agrupades en verticil·lastres globosos i densos, amb bràctees similars a les fulles; calze amb forma de cràter i 10 o més dents, en lloc dels 5 de la Ballota nigra. Corol·la color púrpura rogenca amb franges blanques, bilabiada amb el llavi superior bífid i molts pèls, llavi inferior amb tres lòbuls, el central major, combat cap avall i amb un petit entrant a l’àpex (emarginat). Androceu amb quatre estams exserts, els inferiors més curts. Gineceu d’ovari súper i estigma bífid. Floreix de maig a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcula ovoide i llisa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una bràctea és un òrgan que presenta una estructura laminar semblant a la fulla (foliaci), situada vora les flors, d'estructura més simple que la de les fulles normals i de forma, mida, coloració, etc., normalment diferents d'aquestes.

USOS I PROPIETATS: Se li atribueixen les mateixes virtuts que al Marrubium vulgare, al que s’assembla molt: tònic cardíac, contra la tos, depuratiu, per rebaixar la febre i per rentar ferides. En rituals curatius eliminava el mal d’ull. A més a més antigament s’emprava com antiparasitària, contra les puces.  

Flor bilabiada amb pèls al llavi superior bífid

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Ballota, ve del grec "βαλλωτή balloté" que era el nom que donaven al malrubí negre. El grec "βάλλω bállo", d’on deriva, significa llençar, rebutjar, per la repulsió que provoca l’olor fètid, d’algunes espècies com Ballota nigra. El gènere fou establert per Tournefort com “Ballote” però Linné va alterar la grafia i el va denominar Ballota. El nom específic, hirsuta, ve del llatí “hirsutus, -a, -um” que significa eriçat, cobert de pèl rígid i aspre al tacte, en referència als nombrosos pèls que cobreixen tota la planta.

S’ha emprat tradicionalment contra l’aliacrà (icterícia) en una mena de ritu màgic. Es tractava de buscar una planta de malrubí i dir davant la planta: ”Buenos días, manrubio, / que te vengo a visitar / con una poquita de orina / y una poquita de sal”. Altres variants del ritus es limitaven a pixar sobre la planta tots els dies fins que desapareixia el mal

Família Labiatae, (Lamiaceae)