Erica scoparia L.

NOMS: Bruc d'escombres. Bruc femella.  Occità: Bruga blanca, Brusc, Brusc d'escoubo . Cast. Berozo. Brezo blanquillo. Brezo de escobas. Grecina.  Basc. Erratz-txilarra. Brana. Chilarra. Ilharka. Port. Urze das vassouras. Francès: Bruyère à balais. Brande. Italià: Erica da scope. Scopa gentile. Scopiglio.  Anglès: Besom heath . Green Heather. Alemany: Grünblütige Heide. Besenheide. 

Flors del bruc d'escombres

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis; Quercetum rotundifoliae . Brolles, màquies i matollars sobre sòls silícics o descarbonatats. Aquest exemplar de la partida de les Fontanelles de Vallada (València)

Creix sobre sòls silícics o descarbonatats, com els de les Fontanelles de Vallada.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 50 cm i a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust que pot arribar als tres metres d’alçada, molt ramificat, branquillons erectes i llargs.

Fulles característiques del gènere Erica, amb tres o quatres fulles per verticil

Fulles menudes, linears, d’un verd clar lluent, amb el marge revolut, en verticils de tres o quatre fulles cadascun.

Flor tetràmera, glabra, de color verdós

Flors petites de color verd groguenc, disperses per les branques superiors en inflorescències racemoses; pedicels gruixuts. Flors hermafrodites, tetràmeres amb el calze de quatre sèpals ovats, sense pèls (glabres) i soldats de color verdós. Corol·la en forma de campana, també verdosa, dividida en quatre lòbuls. Vuit estams lliures. Ovari súper amb un estil acabat en un estigma simple. Floreix a la primavera, entre maig i juny.

El fruit és una càpsula amb quatre valves

Fruit en càpsula ovoide que s’obri per quatre valves per deixar eixir les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Erica tenen la particularitat de tindre forma urceolada, és a dir, en forma d’olla o de gerro panxut. Altres gèneres de la família també tenen aquesta forma, com l’arbocer (Arbutus unedo L.) 

Corol·la acampanada acabada en quatre lòbuls

USOS I PROPIETATS: S'usa per obtenir llenya per a fer foc i per la fabricació d'escombres.

La fusta és apreciada per obres petites com per exemple les pipes de fumador, que es fan de la fusta dura de la rel,  o útils de cuina.
De les seues tiges es fan els carbonets de dibuix

SABIES QUE... Erica ve del grec eríke i del llatí erica, -ae, que era com anomenaven el s brucs en general. L’epítet scoparia ve del llatí scopa que significa escombra, granera, i fa referència a la utilització d’aquesta planta per a fabricar escombres. 

Família Ericaceae

Tragopogon dubius Scop.

NOMS: Barbeta. Inflabous. Salsifí.  Cast. Salsifí. Hierba cabruna. Francès: Salsifis douteux.  Italià: Barba-di-becco a tromba. Anglés: Western Salsify. Yellow Salsify. Goat's Beard. Alemany: Großer Bocksbart. Holandés: Bleke Morgenster.

Capítol de barbeta amb les bràctees més llargues que les lígules

SINÒNIMS: Tragopogon pratensis subsp. dubius;   Tragopogon major Jacq.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: (ecozona holàrtica) fa referència als hàbitats que es troben a travès del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis, Dauco-Melilotion. Creix als boscos secs, i comunitats rurals, sobre terrenys assolellats i nitrificats. Fins els 1700 metres d’altitud.

Herba erecta de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit (Hemicriptòfit): planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba erecta de fins 50 cm d’alçada

Fulles que abracen la meitat de la tija (semiamplexicaules)

Fulles alternes, estretes i amb punta llarga, semblant a les fulles de les gramínies, abraça si més no la meitat de la tija (semiamplexicaule).

Flors grogues, ligulades i am l'estil obscur

Flors grogues, ligulades amb l’estil obscur; capítol solitari amb receptacle format per 8-12 bràctees més llargues que les flors, triangulars i amb punta llarga; peduncle fistulós i engrossit a la part superior. Floreix de maig a l’agost.

Si amplieu l'imatge veureu els aquenis muricats (amb puntes amples i curtes)

Fruit en aquenis amb la superfície coberta de puntes curtes i amples a la base (muricats), cilíndrics i amb plomall (papus).

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: de vegades les tiges d’algunes herbes no són massisses sinó que presenten un canal interior, com les canyes, aleshores hom diu que la tija és fistulosa.

USOS I PROPIETATS: No n’he trobat 

Alguns dels noms vulgars fan referència al paregut amb una barba de cabra

SABIES QUE... El nom genèric Tragopogon ve del grec tragos, que significa cabra i de pogon que significa barba, per la forma del  capítol tancat que sembla una barba de cabra. L’epítet específic dubius significa dubtant, i fa referència a la dificultat d’identificació.

Família Compositae (Asteraceae)

Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae