Menuda Natura

dissabte, 18 de febrer del 2012

Helichrysum stoechas (L.) Moench

NOMS: Botges. Sempreviva de muntanya. Herba capçotera. Flor de mort. Flor de Sant Joan. Flors de tot l'any. Ramell de Sant Ponç. Ramell de tot l'any. Sempreviva borda. Perpetuïna. Maçanelles. Guirnalda. Occità: Flor del bon dieu, Immortala jauna, Inmourtalo, Saureta, Èrba de catarri. Cast. Manzanilla bastarda. Perpetuas de monte o silvestres. Siempreviva. Jabatera. Gall. Carrasca de san Xoan. Eusk. Betibizi. Dolda belarr. Loreche bat. Port. Crisanto. Perpétua. Rosmarinho bravo. Italià: Perpetuini profumato. Francés: Immortelle commune. Anglés: Golden Cassidony. Common shrubby Everlasting. Alemany: Gewöhnliches Sonnengold. Immortelle. Holandés: Gele Strobloem. Grec: Ελίχρυσο η στοιχάς. Αμάραντο. Ελίχρυσον.

Capítols de sempreviva

SINÒNIMS: Helichrysum decumbens Cambess.; Helichrysum bitterrense H. J.Coste ; Helichrysum citrinum Ces.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Thero-Brachypodietea. Coscollars oberts i assolellats, vores de camins i erms, en terrenys pobres i pedregosos. Des del nivell del mar fins els 1300-1600 metres d’altitud.

Mata petita de tiges erectes

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals amb les parts aèries persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 50 cm d’alçada, amb les tiges lignificades a la base (sufruticosa) i erectes.

Fulles alternes, linears, tomentoses

Fulles linears i blanquinoses pel toment que les cobreix, marge enrotllat (revolut), amb olor que recorda el curri

Flors tubulars grogues

Flors en inflorescències en corimbes de capítols globosos rodejats per bràctees imbricades, coriàcies, del color de la palla. Flors tubulars, daurades, les internes hermafrodites i les externes femenines. Floreix en primavera i estiu.

Fruit en aqueni amb plomall curt

Fruit en aqueni obscur amb glàndules blanquinoses i brillants, amb curt vil·là.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:Un corimbe és una inflorescència en què els peduncles naixen de punts diferents de la tija i s'eleven fins a un mateix nivell, a diferència de la umbel·la en la què els pedicels arranquen radialment d’un mateix punt i tenen, sovint, la mateixa longitud.

Capítols amb les flors seques

USOS I PROPIETATS: Antigament s’empraven les flors en medicina natural com espectorant i febrífug, per calmar catarros. Actualment sembla que no fa cap efecte real.

És molt apreciada en decoració per fer centres de taula, quadres, etc. doncs els capítols daurats es conserven bé secs.

Per a prevenir i curar les hemorroides, deien que era suficient amb posar uns manolls de sota el matalàs.

Bràctees imbricades, coriàcies, de color daurat

SABIES QUE... el nom genèric, Helichrysum, per a uns autors deriva del grec “helios”, que significa sol, i “chrysos” que significa or, pel color de les flors, i per a altres autors ve del grec “helix”, que significa espiral, sinuós, per la forma retorçuda de les tiges, i “chrysos”, pel color de les flors.

El nom específic de stoechas ve de les illes que els grecs antics denominaven Stoichades i ara coneguem per les illes Hieres. Aquest apel·latiu el reben varies plantes que, sembla, creixien en aquesta illa.

Pel seu color i durabilitat s’empraven per fer corones per als difunts pel que un dels noms populars és flor de mort. En altres llocs, com Catalunya, diu Laguna que s’anomena guirnalda, perquè les donzelles confeccionaven garlandes amb aquestes flors.

El Dioscórides diu que és una planta amb la que solien coronar-se els ídols.

Encara s’utilitzen per a la confecció del mant floral del Corpus.

Família Compositae (Asteraceae)

dimecres, 15 de febrer del 2012

Olea europaea L. ssp. europaea

NOMS: Olivera. Oliu, Oliver, Olivera de cultiu, Olivera d’empelt, Olivera vera. Occità: Oliu, Olivièr. Cast. Olivo. Aceituno. Eusk. Olibondoa. Italià: Olivo. Francés: Olivier. Anglés: Olive. Alemany: Olivenbaum. Ölbaum. Holandés: Olijfboom. Grec: Αγριελιά. Ελαίαη ευρωπαϊκή . Ελαία. Λαδολιά.

Flors en panícules axil·lars

SINÒNIMS: l’olivera cultivada és la varietat europaea, i l’ullastre és la varietat sylvestris, que sol tindre forma arbustiva.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Original de la regió mediterrània. Cultivada. La forma silvestre creix en indrets càlids i secs. Fins els mil metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

Hi ha oliveres amb més de mil anys d'antiguitat

DESCRIPCIÓ: Arbre de fulla perenne que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb el tronc gruixut i tortuós d’escorça amb esquerdes (fissurada) i de color gris. És un arbre andromonoic que pot viure molts anys, fins i tot arribar al mil·lenni.

Fulles lanceolades i coriàcies

Fulles oposades, enteres, lanceolades i de consistència coriàcia, amb curt pecíol, limbe de color verd per l’anvers i blanquinoses pel revés que està cobert de borra.

Corol·la amb quatre lòbuls i amb dos estams inserits

Flors en panícules que surten de les axil·les de les fulles. Masculines o hermafrodites, amb quatre peces per verticil (tetràmeres), blanques i molt petites. Calze de sèpals soldats, acabats en quatre lòbuls, igual que la corol·la. Dos estams inserits a la corol·la. Ovari súper amb un estil i un estigma amb dos lòbuls. Floreix d’abril a juny.

Fruit en drupa amb elevat percentatge d'oli

Fruit en drupa, la oliva, que és verda primer i negra quan madura. Conté una sola llavor (el pinyol). El fruit de la varietat sylvestris és més petit que el de la varietat cultivada (var. europaea). Del fruit s’obté el preat oli d’oliva

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una planta “andromonòica” és una planta que presenta andromonoècia, és a dir, que en la mateixa planta pot haver flors hermafrodites i flors masculines.

El mateix arbre pot tindre flors hermafrodites i masculines

USOS I PROPIETATS: De les olives de les races cultivades se n'extreu l'oli i les olives per adobar. L'oli és ric en àcids grassos insaturats i és molt apreciat en gastronomia, és un dels components essencials de l'anomenada dieta mediterrània. S'utilitza tant per amanir com per fregir aliments. La seva composició lipídica aporta certs àcids grassos que són essencials pel nostre organisme i ajuda a algunes vitamines a ser absorbides pel cos humà.

Aquest oli també s'usa en les ferides, les cremades i contra l'estrenyiment. A més a més, la bullida de les fulles té propietats hipotensores i combat el reuma i la gota.

L’oli és un excel·lent conservant alimentari per la quantitat d’antioxidants que té. El formatge amb oli o els productes del porc conservats en l’olla coberts d’oli són exemples d’ús tradicional com a conservant.

Per a jueus i cristians l’oli ha tingut un paper destacat en ritus religiosos. Al bateig, la confirmació o unció de malats s’empra oli d’oliva verge beneit (sants olis).

La fusta de l'olivera és de les més dures i compactes i s'utilitza en ebenisteria, escultura, torneria, artesania i marqueteria. S'ha emprat també per a fer-ne carbó d'excel·lent qualitat.

SABIES QUE... Olea és el nom llatí clàssic de l’olivera. L’epítet específic europaea fa referència a que és una de les espècies de cultiu més antigues del continent europeu.

Només a Espanya hi ha 272 varietats cultivades. En tres províncies andaluses, Jaen, Córdoba i Granada tenen més de 900.000 hectàrees de la varietat “Picual”. Més de 300 milions d’oliveres es calcula que creixen a la península Ibèrica.

Fa uns 6.000 anys, durant el neolític, a l’actual Palestina, l’ullastre (Olea europaea subsp. sylvestris) va ser domesticat per iniciar el seu llarg camí, fins convertir-se en un dels conreus llenyosos més estesos per tota la conca mediterrània.

A la cultura egípcia les seves branques eren un símbol de benedicció i purificació i les trobem presents a la tomba de Tutankhamon.

Els grecs li atribuïren un origen mitològic, una creació de la deessa Atenea per un oferiment de Zeus com a recompensa per aconseguir la ciutat d’Atenes.

A l'Antiga Grècia l'oli d'oliva era considerat sagrat i era usat per ungir reis i atletes. A més els guanyadors dels Jocs Olímpics eren coronats amb branques d’olivera silvestre, equivalent a la medalla d’or actual.

Els mercaders fenicis són els principals responsables de l’extensió del cultiu i de l’arribada a la Península Ibèrica de l’olivera, on les cultures ibèriques s’encarregaren d’empeltar-les en ullastres. El jaciment del Castellet de Castelló, corresponent a l’edat de bronze, alberga els indicis més antics d’olivera al País Valencià.

A Roma hi ha el “Monte Testaccio” que rep aquest nom perquè és un pujol artificial de més de 40 metres d’altura i 20.000 m², construït amb els restes de més de 26 milions d’àmfores d’oli d’oliva que els romans importaven de la Bètica (Andalusia), entre els segles I i III d.C.

Diuen els descendents dels moriscs expulsats de València el 1609 que si les famílies dels que van plantar les oliveres cullen tots els anys algunes olives conserven el dret a la propietat. Com que no podien vindré a collir-les, conten que van enviar els estornells, els quals bé que se les mengen, i en anar-se’n cap a l’Àfrica s’emporten tres olives cadascú, una en cada pota i una altra al bec, i moltes d’elles les deixen en arribar a les palmeres africanes i els moros les arrepleguen.

Podeu veure un excel·lent article de Ferran Zurriaga i Agustí titulat “Secrets de l’olivera” o un altre de Simón Fos Martín titulat “L’arbre mil·lenari de la Mediterrània”, a la revista Mètode

Conta'm, vella olivera, / mentre sec alenant sobre la roca, / noves del temps enrera / que escrites veig en ta surenca soca. (“L'Olivera Mallorquina” de Josep Lluís Pons i Gallarza, en Amics Arbres. Arbres Amics)

Família Oleaceae

diumenge, 12 de febrer del 2012

Salvia verbenaca L.

NOMS: Tàrrec. Herba de santa Llúcia. Tàrrega. Tarrons. Herba del mal d’ulls. Occità: Erbo dóu prudome. Castellà: Gallocresta. Hierba de ciego. Hierba de Santa Lucía. Bálsamo. Hierba de los ojos. Tabaco domingo. Balsamina. Èuscara: Gandollar. Zauri-belar. Gallego: Crista de galina. Galocrista. Herba da cruz. Herba dos ollos. Portuguès: Erva crista. Galocrista. Jarvão. Salva dos caminos. Italià: Salvia minore . Francès: sauge verveine. Sauge à feuilles de verveine. Anglès: Vervain Sage. Wild Clary. Alemany: Eisenkraut-Salbei. Neerlandès: Kleine Salie.

Verticil·lastre amb flors de tàrrec

SINÒNIMS: Salvia pyrenaica L. ; Salvia clandestina L.; Salvia verbenacoides Brot.; Salvia multifida Sibth. & SM.; Salvia lanigera Poir.; Salvia ochroleuca Coss. & Balansa; Salvia sabulicola Pomel.
Trobem tres subespècies als Països Catalans: la subsp. controversa, la subsp. verbenaca i la subsp. hominoides. La primera es troba a les contrades mediterrànies seques i presenta les fulles dividides en lacínies. Les altres dues tenen les fulles menys dividides o subenteres. La segona és una planta petita, de menys de 4 dm, i de caràcter general; i la tercera és una planta robusta de sòls més o menys humits.

Fulles caulinars oposades

DISTRIBUCIÓ: Latemediterrània: és a dir, la conca del Mediterrani i sobrepassant-la en cert grau.

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Camps de secà i vores de camins però sobre sòls profunds. Fins els 1700 metres d’altitud.

Herba de tiges erectes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer, són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba coberta de pèls i aromàtica amb tiges erectes que poden arribar als 80 cm d’altura.

Fulles basals amb el marge lobulat i dentat

Fulles bassals de color verd fosc, peciolades, pinnatífides, amb el marge lobulat i dentat; les superiors sèssils

Flor bilabiada amb el llavi superior en forma de casc

Flors que naixen d’una inflorescència erecta que surt del centre de la roseta bassal, on es situen els verticil·lastres amb 6-10 flors i bràctees curtes i verdes. Flors hermafrodites o femenines, de vegades clistògames, i pentàmeres. Calze bilabiat amb glàndules i creix al fructificar (acrescent); el llavi superior amb tres dents i l’inferior amb dos. Corol·la de color blau o violeta també bilabiada amb el llavi superior en forma de casc que protegeix l’estil i les anteres; l’inferior dividit en tres lòbuls. Dos estams. Ovari súper amb estil i estigma que surt de la corol·la quan és madur. Floreix tot l’any

Fruit en tetraclusa (aqueni)

Fruit és un tetraqueni típic de les labiades anomenat tetraclusa seca.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades es dona el cas de flors que es pol·linitzen quan estan tancades, és a dir, que es fecunden amb el pol·len propi. Aleshores hom diu que són flors clistògames.

USOS I PROPIETATS: Té propietats vulneràries, bactericides i cicatritzants. S'empra, en infusió, contra les afeccions respiratòries i per afavorir el part i, amb compreses, contra les infeccions en ferides i úlceres.

El seu ús més extens i antic és com a col·liri ocular: els fruits es col·loquen sota les parpelles per aclarir la vista.

Inflorescència amb verticil·lastres

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Salvia ve del llatí “salvus, -a, -um”, que significa sencer, intacte, sa, que està bé de salut, per les virtuts medicinals de les plantes d’aquest gènere. L’epítet específic verbenaca significa pareguda a la Verbena doncs les fulles són semblants.

Es deia que retornava la vista als cecs només passant les branquetes d’aquesta planta per damunt dels seus ulls.

Pius Font i Quer, en el Dioscórides renovado diu que “desde lejanos tiempos se emplea para aclarar la vista. Los Antiguos tenían mucha fe en los fructículos que, a manera de simiente de color oscuro, se forman en número de 1 a 4 en el fondo del cáliz de la gallocresta. Con estos fructículos, colocados debajo de los párpados y cerrando el ojo, pretendían limpiárselo de flequillos argemas y musarañas. Las gentes del campo todavía utilizan actualmente estos gránulos de tárrago o gallocresta para aclarar la vista."

Salvia verbenaca va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 25. 1753

Família Labiatae (Lamiaceae)