NOMS: Fleix
valencià. Freixe femella. Freixe de flor. Freixe d'olor, Freixe orn, Freixe del manà.
Castellà : Fresno de flor. Arbol del maná. Basc: Lizarkia. Lizar loredun. Otsa-lizar. Portuguès: Freixo de folhas redondas. Freixo orneiro. Orneiro. Italià:
Frassino da manna. Orniello. Orno.
Francès: Orne. Frêne à fleurs. Anglès: Manna Ash. Flake Manna.
Flowering Ash. Neerlandès: Pluimes. Grec: Μέλιγος.
 |
| Inflorescències en panícules terminals |
SINÒNIMS: Ornus
europaea Pers.
DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. És nativa del sud d’Europa i
Pròxim Orient. A la Península Ibèrica només surt de forma espontània a les
muntanyes valencianes del sud de la província de València i nord d’Alacant.
HÀBITAT: Quercion pubescenti-petraeae. Vessants
ombrívoles, barrancs i zones rocoses i
fresques, tant en sòls calcaris com silícics. Fins els 1500 metres d’altitud
 |
| A la tardor, abans de caure, les fulles prenen tonalitats daurades i rogenques |
FORMA VITAL: Macrofaneròfit
caducifoli: segons la classificació de les formes vitals de
Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m
d'alçada.
DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli amb escorça grisenca i llisa,
copa esfèrica, de fins 15 metres d’alçada. Androdioic, és a dir, que hi ha peus
amb flors hermafrodites i altres peus amb flors només masculines.
 |
| Fulles compostes amb un nombre senar de folíols |
Fulles oposades,
compostes, molt dividides, imparipinnades, amb (5)7-9 folíols ovalats amb un
curt pecíol i el marge serrat, de color verd clar.
 |
| Corol·la amb quatre pètals llargs i estrets |
Flors en
panícules terminals que surten al mateix temps que les fulles. Calze molt petit
amb quatre sèpals soldats a la base. Corol·la amb quatre pètals lliures, blancs,
molt llargs i estrets. Dos estams amb llarg filament. Ovari amb estil simple i
estigma bilobat. Floreix a maig i juny.
 |
| Els fruits permaneixen a l'arbre d'un any a l'altre |
Fruit secs alats
(sàmara) per facilitar la dispersió de les llavors pel vent.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Sàmara es un aqueni,
és a dir, un fruit sec indehiscent amb una sola llavor, però amb la
particularitat d’estar proveït d’una prolongació membranosa en forma d’ala que
facilita la seua dispersió pel vent.
USOS I PROPIETATS:
Les fulles, l'escorça i el suc, obtingut mitjançant la incisió de l'escorça en
exemplars joves (manà), són medicinals.
El manà es comporta com a laxant suau, tot i que pot ser
purgant a dosis elevades. Es un diürètic osmòtic, antiinflamatori i venotònic. Especialment
indicat, per el seu mecanisme suau d'acció, per tractar l'estrenyiment en nens
i ancians, diluït en aigua, llet o suc de fruites, en dosis variables segons
l'edat. També indicat per millorar varius, flebitis i morenes.
S’empra en jardineria per les seues flors ornamentals
 |
| Les flors ornen el fleix |
SABIES QUE... el
nom genèric Fraxinus deriva del grec
“phraxis” que significa tancat, doncs
s’emprava per fer tanques i bardisses.
L’epítet específic ornus
deriva del llatí “ornāre”
que significa adornar, pel bell ornament de les seues flors.
En el sud d'Itàlia i Sicília es conrea per a l'obtenció del
"manà", beguda ensucrada molt benvolguda per les seves propietats
laxants. Per tal d’obtindre’l es sagna l'arbre durant l'estiu, fent unes
incisions en l'escorça per les quals flueix aquest líquid.
Les melíades eren, segons la mitologia grega, les nimfes
dels freixes de flor. Van nàixer de Gaia (la terra) fecundada per la sang d’Urà
(el cel) en ser mutilat per Cronos.
A finals de l’Edat Mitjana (1400) s’identificava la saba del
freixe de flor amb el manà bíblic. Però no era conegut pels terapeutes de
l’Antiguitat, doncs el primer que parla del freixe de flor és Saladino en el “Compendium aromatariorum” de 1488.
Espècie regulada comercialment al País Valencià.
Família Oleaceae
