Menuda Natura

dimecres, 13 de juny del 2012

Nigella damascena L.

NOMS: Aranya. Barba d'ermità. Ermità. Estel. Unflabou. Estela-mare. Estrella de camp. Flor d'aranya. Herba de capseta. Llanternes. Occità: Barbo-de-capouchin, Pebreto Castellà : Ajeluz. Araña. Arañuela. Nequilla de Damasco. Gallego: Luceiros. Basc: Katu-bixarra. Abechea. Portuguès: Alipivre. Barbas do velho. Damas do bosque. Italià: Damigella scapigliata. Fanciullacce. Francès: Nigelle de Damas. Barbe-de-capucin. Anglès: Love-in-a-mist. Devil-in-the-bush. Alemany: Damaszener Schwarzkümmel. Gretel in der Heck. Neerlandès: Juffertje-in-Het-Groen. Grec: Μαυροκούκκι. Κουτσουλόχορτο. Νιγκέλα η δαμασκηνή.

Flor envoltada per les característiques bràctees laciniades

SINÒNIMS: Nigella bourgaei Jord.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Ruderali-Secalietea . Vores de camins, sembrats, camps erms, marges, de vegades en pedregars, sobre terrenys calcaris. Fins els mil metres d’altitud.

Herba poc ramificada de tiges erectes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba anual erecta, de fins 50 cm d’alçada, sense pèls (glabra) i poc ramificada.

Fulles molt dividides en fins segments

Fulles molt dividides en segments filiformes (laciniats) i bipinnatisectes. Les inferiors, en roseta bassal, són peciolades mentre les superiors (caulinars) no tenen pecíol.

De baix a dalt: sèpals blancs; pètals menuts bilabiats; estams i ovari

Flors solitàries, hermafrodites i pentàmeres; estan envoltades per un involucre de bràctees laciniades, com les fulles, i més grans que la flor. Cinc sèpals petaloides (en plantes cultivades de jardí fins 25 sèpals) i caducs de color blau pàl·lid. Corol·la amb 5-10 pètals petits i bilabiats. Nombrosos estams amb el filament més llarg que els pètals. Ovari súper acabat en cinc estils lliures i persistents al fruit. Floreix des de març fins a juny.

Fruit en càpsula sense pèls

Fruit en càpsula gran, globosa i llisa amb nombroses llavors negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Normalment els sèpals tenen l’aparença de les fulles, però de vegades, com passa amb l’aranya, els sèpals tenen l’aspecte de pètals, amb textura i color de pètal i, aleshores, es diu que són sèpals petaloides.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per l’originalitat de les flors.
Tot i ser una planta tòxica si se'n abusa, antigament s'usava per mitigar el mal de queixal.
L'oli essencial de la flor té aplicacions en perfumeria.

Planta inclosa en l’Ordre SCO/190/2004, de 28 de gener, que prohibeix la venda al públic per la seua toxicitat, doncs conté damascenina, un alcaloide que inhibeix les contraccions dels músculs llisos.

Els estils persisteixen al fruit

SABIES QUE... El genèric Nigella ve del llatí “nigella” (de nĭgěr, -gra, -grum) que significa negreta, pel color negre de les llavors.

L’epítet específic damascena deriva del llatí “damascenus, -a, -um” que significa “de Damasc”.

El nom d'estel o estrella de camp fa referència a la forma de la flor, amb els 5 sèpals petaloides blaus i molt oberts. Per altra banda, el nom d'aranya o flor d'aranya representa les bràctees involucrals, dividides en nombrosos segments linears que sembles les potes d’un insecte.

Família Ranunculaceae

diumenge, 10 de juny del 2012

Ficus carica L.

NOMS: Figuera. Cabrafiguera (silvestre). Occità: Cabrafic, Cabral, Figuiero, Figuièr, Figuièra. Cast. Higuera. Gall. Figueira. Breveira. Eusk. Uztapiko. Pikoarr. Pikondo. Pikotze. Port. Figueira. Baforeira. Italià: Fico comune. Francés: Figuier. Anglés: Edible Fig. Fig. Alemany: Feigenbaum. Holandés: Gewone Vijg. Vijgeboom. Grec: Συκή η καρική. Συκιά.

Figues (siconis) de Ficus carica

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Origen: est mediterrani fins l’oest d’Àsia.

HÀBITAT: Asplenietalia petrarchae. Cultivada i naturalitzada en penyals humits, escletxes de penya-segats, torrents, vores de camins. Fins els 1500 metres d’altitud.

Arbre caducifoli amb làtex irritant

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents per damunt dels dos metres d’alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre que pot arribar als 10 metres d’alçada, naturalitzat i conreat, caducifoli, amb làtex blanc irritant.

Fulles grans amb nerviació palmada

Fulles grans (10 a 20 cm), palmatipartides, amb nerviació palmada i peciolades.

Les flors estan tancades al receptacle anomenat siconi (la figa)

Flors són diminutes i estan tancades dins del receptacle denominat siconi (la figa). Unisexuals, hi ha flors masculines i femenines. Els silvestres tenen les flors masculines i femenines en un mateix peu (monoic), mentre que les races cultivades tenen les flors d’un sol sexe en cada peu (dioic). Flors masculines amb quatre estams i les femenines amb l’ovari súper.

Flors madures on podem apreciar les llavors en aqueni

Fruit les flors en madurar donen un fruit sec (aqueni) amb periant carnós i dolç. El conjunt d’aquests fruitets madurs dins del receptacle diguem que és una infructescència (el siconi) que és el que coneguem per figa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un siconi és una infructescència constituïda per un receptacle globulós i buit que esdevé finalment carnós. Deixa una obertura a l’àpex, per on entrarà la vespa polinitzadora, i porta les flors a l’interior que esdevindran els fruits simples.

Siconi obert on podem veure les flors madures i l'obertura inferior

USOS I PROPIETATS: Es planta per obtenir-ne els fruits comestibles.

En medicina popular tenen propietats expectorants, energètiques, laxants (els egipcis ja utilitzaven les figues com a laxant) i balsàmiques. La ficina li dóna propietats antiinflamatòries i digestives. Va bé contra les afeccions respiratòries, irritacions gastrointestinals e inflamacions locals. El làtex que surt de les fulles quan es trenquen s’ha emprat per combatre les berrugues i les càries dentals.

Es cultiva també com a planta farratgera.

Les figues seques es conserven tot l’any i són una font important de calories.

El làtex de les fulles qualla la llet tant com el quall, per a fer formatge, però si es tira a la llet quallada la desfà com el vinagre.

Quan la figa és madura apareix una gota de mel a l'àpex

SABIES QUE... Ficus era el nom llatí de la figuera, i el nom específic, carica,era el nom que els grecs donaven a la figuera.

El vocable “bacora” ve d’albacor, que en àrab vol dir “primerenca”.

De la pol·linització de les figues s’encarrega un diminut himenòpter (Blastophaga grossorum) que entra al receptacle per una petita obertura situada a l’àpex del siconi.

Les figueres bordes fructifiquen tres vegades a l’any: a la primavera, a principi de l’estiu i a la darreria de l’estiu. Les cultivades solen produir fruit només una vegada a l’any o dos vegades si són bacoreres. Els primers fruits són les bacores (per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures) i a finals de l’estiu les més dolces (per sant Miquel, les figues són mel).

En el seu “Hortus Cliffortianus” Linné va considerar la figuera com una criptògama perquè deia que no tenia flors.

Se la relaciona sovint amb rituals de fecunditat i de fertilitat. Per això conten que els romans, en edificar una nova ciutat, plantaven una figuera per facilitar la creixença de la nova població. A més, diu la llegenda que la lloba va alletar a Ròmul i Rem sota una figuera.

Hom diu que la figuera va protegir a Gea de la persecució del seu fill Zeus, per la qual cosa li s’atribueix el poder d’allunyar els llamps.

És el primer arbre que cita la Bíblia i les seues fulles foren les que taparen la nuesa d’Adam i Eva ( no foren fulles de parra) però, a pesar d’això, alguns han declarat la simbologia del seu fruit non sancta. La tradició popular cristiana considera la figuera com un arbre maleït, perquè es creu que el traïdor Judes va anar a penjar-s’hi en una figuera.

Els ocells s’empassen, juntament amb la polpa, les menudes llavors que conté el fruit i les dispersen amb les deposicions. És així com arriben a murs i llocs encinglerats i en molts campanars i torres, on les veiem créixer.

Als anys quaranta del segle passat, els anomenats “anys de la fam”, les figues van calmar la fam de moltes persones als pobles.

Un poema del valencià Bernat Artola dedicat a la figuera diu així:

Figuera moruna / que adorms el sentit, / nirvana de lluna, / sensual de la nit.

Solemne figuera, / església del vent; / cançó que delera / son ritme d’orient.

Umbracle de l’oci. / magnífic parany, / on fan llur negoci / les festes de l’any.

Per saber més coses curioses sobre la figuera vegeu l’article de Ferran Zurriaga en la revista Mètode

Família Moraceae

dijous, 7 de juny del 2012

Borago officinalis L.

NOMS: Borratja. Herba de la tos. Orella d'ós. Pa-i-peixet. Borratge. Borraina. Occità: Borratge, Borratja, Bourrage. Castellà : Borraja. Gallego : borrage, borragem, borraxa. Basc: asun-asa, berroya, borrai, borroin, burbuillo, larraborraya, morroina, murrun, porroin. Portugués : borrage, borragem, chupa-mel. Italià: Borragine comune. Francès: Bourrache officinale. Anglès: Tailwort. Borage. Beebread. Alemany: Gurkenkraut. Borretsch. Neerlandès: Bernagie. Grec: Αρμπέτα. Βόραγκον φαρμακευτικό. Μπουράντζα.

Flor de borratja amb els característics estams negres

SINÒNIMS: Borago advena Gilib.; Borago aspera Gilib.; Borago hortensis L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània: Nord d'Àfrica: Algèria,Líbia,el Marroc,Tunísia. Sud-est d'Europa: Grècia, Itàlia, Sicília, l’antiga Iugoslàvia, Balears, Còrsega, França, Portugal, Sardenya, Espanya

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Vores de camins, camps, marges, erms i herbassars nitròfils. Fins els 1200 metres d’altitud.

Tiges erectes ramificades amb mols pèls

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes, ramificades, de fins 70 cm d’alçada, tota coberta de pèls rígids i aspres al tacte.

Fulles basals peciolades i les superiors amplexicaules

Fulles basals amb pecíol i limbe obovat, les de les tiges (caulinars) més petites oval-lanceolades i decurrents al llarg del pecíol, les superiors perden el pecíol; totes hirsutes per l’anvers i peloses pel revers

Podem veure les esquames blanques de la gorja rodejant els estams

Flors pèndules en cimes laxes, bracteades, i raquis hirsut, hermafrodites. Calze de cinc lòbuls lanceolats soldats a la base. Corol·la amb un tub curt i el limbe pla (rotàcia), amb cinc pètals d’un blau intens, de vegades rosats o blancs, amb la gorja blanca, que té cinc esquames erectes envoltant els estams de color negre, que formen un con al centre de la corol·la. Ovari súper amb estil filiforme i estigma capitat. Floreix des de finals de l’hivern fins a la primavera (de març a juny).

Tetraqueni rugós amb els sèpals del calze persistent

Fruit en tetraqueni rugós inserit en el receptacle amb el calze i l’estil persistents.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de la família de les boraginàcies solen ser blaves però, abans d’obrir-se i quan es marceixen, prenen tons rogencs perquè els pigments que posseeixen, del grups dels antocians, varien de color en canviar el pH del suc cel·lular.

Flors pèndules en inflorescències en cimes laxes

USOS I PROPIETATS: Se'n poden consumir les tiges i fulles basals, sobretot quan són tendres, com a verdura, bullits i fregits (com les bledes) o en forma de bunyols, sent molt útils en problemes d'estrenyiment i contra les malalties del fetge. Tot i l’aspecte poc atractiu a la vista, les tiges i fulles de les borratges rentades i bullides, perden la pilositat i prenen una consistència fina i agradable al paladar.

Els pecíols basals de la borratja són font important de sals potàssiques i ferro, cosa que fa que s’hagi suggerit incloure aquesta espècie dins la taula de composició d'aliments.

A Anglaterra és costum posar una flor de borratja a l'aigua de fer glaçons, com a decoració, doncs la flor conté un dels pocs colorants blaus natural no tòxics.

Les infusions de flors sense el peduncle (aigua de borratges) tenen propietats diürètiques i sudorífiques, per combatre el reuma, les febres eruptives, la verola, l'escarlatina, el xarampió, les pulmonies i la tos.

Com a medicinal a banda de l'acció diürètica de flors i fulles actualment s'utilitza l'oli dels aquenis (oli de borratja) com una font d'àcid gamma-linolènic i pel fet de ser ric en àcid oleic i àcid palmític sembla tenir un efecte anti-colesterol.

Les fulles macerades i aplicades en cataplasmes a berrugues i dureses de la pell són emol·lients i, a més, calmen els dolors de la gota. Les cataplasmes ben calentes a base de fulles matxucades de borratja produeixen un efecte calmant enfront a les picades d'insectes.

Les flors i fulles es troben aprovats per a ús humà (amb restriccions) pels Ministeris de Sanitat de Colòmbia, Bolívia i Espanya.

Calze de cinc sèpals soldats a la base

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Borago era el nom llatí de la borratja però hi ha autors que sostenen que el nom llatí Borago vindria de “cor” (cor) i “ago” (porte) a causa del seu efecte cordial. Altres autors sostenen que deriva de “burra” teixit pelut gruixut o del llatí tardà “borrus” híspid, pelut, en referència a la pilositat eriçada de les fulles. L’epítet específic officinalis fa referència a les propietats medicinals de la planta. La paraula "borratja" ve del vocable àrab “Abou rach” que significa "pare de la suor", en al·lusió a les propietats sudorífiques.

Aquesta espècie dona nom a la família de les Boraginàcies de la qual és el representant més típic.

Plini la va anomenar Euphrosinum que significa "home feliç". Uns versos de l'escola de Salerno referien: “La borratja pot dir, i és veritat: alleugereix el cor i engendra alegria”. Però aleshores la borratja solia afegir-se al vi per la qual cosa es creu que "l’alegria" tindria un origen etílic.

En l'actualitat, en països com França i Itàlia, la borratja es considera una verdura de luxe i els plats on és protagonista es presenten com una autèntica especialitat en restaurants de prestigi.

Un romanç medieval portuguès del poeta Durán diu: “Hi ha una herba en el camp que es diu la borratja; tota dona que la trepitja després se sent prenyada”. Així que aneu amb cura. Però sembla que totes aquestes virtuts i propietats no són tals per al comú del poble, doncs l’expressió popular “aigua de borratja” s’aplica a allò que sembla molt transcendent i acaba en no res.

Borago officinalis va ser descrit per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1: 137. 1753.

Família Boraginaceae