Cydonia oblonga Mill.

NOMS: Codonyer. Occità: Codonhièr. Castellà : Membrillero. Membrillo. Gallego: Membrilleira. Marmeleiro. –Basc: Irasagarrondo. Godeiñatze. Portuguès: Marmeleiro. Marmelo. Italià: Melo cotogno. Francès: Cognassier. Anglès: Common Quince. Alemany: Quittenbaum. Neerlandès: Kwee. Grec: Κυδωνιά

Flors solitàries i molt vistoses

SINÒNIMS: Cydonia maliformis Mill.;  Pyrus cydonia L.;  Cydonia vulgaris Dum. Cours.; Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Àsia occidental i central

HÀBITAT: Cultivada i rarament subespontània.

Petit arbre caducifoli

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, planta amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust o arbre petit, de fins 6-7 metres d’alçada, amb les branques joves cobertes de borra, caducifoli, de capçada irregular i tronc tortuós amb escorça llisa de color grisenc.

Fulles llargament ovades

Fulles grans, de 5-10 cm, alternes, oblongo-ovades, de marge enter, verdes i sense pèls per l’endret i cobertes per un toment gris pel revers.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors solitàries grans (4-5 cm de diàmetre) i molt vistoses, pentàmeres, sostingudes per un peduncle curt i tomentós. Calze persistent i acrescent amb cinc sèpals lanceolats. Corol·la amb cinc pètals de color blanc rosat. Entre 15 i 25 estams. Ovari semiínfer amb cinc estils lliures. Floreix a l’abril i maig.

Fruit en pom cobert de borra

Fruit és un pom piriforme, tomentós al principi però va perdent la borra amb la maduració (una dita castellana diu: “madurará el membrillo i mudará el pelillo”). La polpa és dura, de sabor àcid i aspre però molt aromàtica.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un pom és un tipus de fruit  compost de cinc o més carpels en els quals l'epicarpi forma una fina capa, el mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de la llavor. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita,

USOS I PROPIETATS: El codonyer s’ha cultivat des d’antic pels seus fruits, els codonys, que s'empren per fer melmelades i l’apreciat codonyat.
 La polpa conté sucres, àcid màlic i tartàric, i petites quantitats de tanins, que donen al fruit les propietats astringents. L'extracte de la polpa, com a xarop, s'usa com a antidiarreic. El mucílag de les llavors s'empra contra les cremades, sedes, talls a la pell i inflamacions oculars.
En horticultura s'usa com a patró per empeltar altres espècies.
Antigament es guardava  un codony als armaris, per transmetre la seva fragància a la roba blanca neta, i també al rebost.

Les branques tendres són fortes i flexibles, raó per la qual, temps enrere eren preferides al vímet per teixir cistelles. El nom castellà “membrillo” té l’origen en aquesta característica i deriva del diminutiu de “mimbre” (vímet), “mimbrillo”.

SABIES QUE... el nom del gènere Cydonia ve del grec "kýdo" doncs, segons el Dioscòrides, els primers codonys van arribar a Itàlia procedents d’una vila de Creta anomenada Kydon. És un gènere monotipic, doncs aquesta és l’única espècie del gènere.

L’epítet específic oblonga deriva de “oblongus” que significa oblong, de forma allargada, per la forma de les fulles.

Hi ha nombroses referències al codony en l’antiguitat clàssica. En temps d’Hipòcrates a l’antiga Grècia ja era recomanat el codony com astringent, i també s’elaborava el codonyat usant mel en lloc de sucre. Plutarc conta que les joves gregues, abans d’entrar a la càmera nupcial, mossegaven un codony, amb la finalitat d’aromatitzar els primers petons. Però també els romans Apici, Plini el Vell o Columel·la parlen de les virtuts dels codonys.

Els romans introduïren els codonyers a Europa central però fou durant l’Edat Mitjana quan s’expandí el seu cultiu. Carlemany va instaurar que als horts foren plantats codonyers, junt a la resta d’arbres fruiters. 

Família Rosaceae

Centaurea spachii Schultz Bip. ex Willk.

NOMS: Bracera. Castellà: Centaurea.

Capítols amb flors rosades o purpúries

SINÒNIMS: Centaurea tenuifolia Duf.; Centaurea boissieri ssp. spachii Schultz Bip. ex Willk.; Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània (Ibèrica). Endemisme Ibero-llevantí

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Matollars clars en terrenys secs i pedregosos, sobre sòl calcari.  

Herba amb les tiges ajagudes per terra

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, i renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba amb les tiges ramificades i ajagudes a terra, blanquinosa i aspra al tacte,

Fulles de morfologia variable. Les caulinars sèssils

Fulles de la roseta bassal peciolades i les caulinars sèssils

Floreix a la primavera

Flors en capítols amb involucre globós format per bràctees amb l’espina terminal de 4-5 mm. Flors amb corol·la rosada o purpúria. Floreix d’abril a juny.

Fruits en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni amb plomall rogenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Centàurea és un gènere taxonòmicament molt complex a causa de la gran quantitat de tàxons descrits. És, per tant, un gènere constantment revisat en taxonomia proposant-se sovint nous tàxons i altres agrupacions en el si del gènere.

Involucre globós amb bràctees amb espina terminal de 4-5 mm

SABIES QUE... el genèric Centaurea deriva del llatí 'Centaurus' recordant el mitològic centaure Quiró, qui va sanar amb una planta del gènere. Altres autors diuen que procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes medicinals.

L’epítet específic spachii està dedicat al botànic francès Edouard Spach (1801-1879) autor, entre altres de l’obra “Histoire naturelle des végétaux”

Família Compositae (Asteraceae)

Pulicaria dysenterica (L.) Bernh.

NOMS: Herba de Sant Roc. Herba disentèrica. Madrastra. Àrnica. Occità: Erbo de sant ro, Èrba de sant ròc. Castellà: Cunilago. Hierba del gato. Pulicaria. Hierba de la diarrea. Inula. Gallego: Disentérica. Herba do gato. Basc: Astamendia. Kukuso-belar. Portuguès: Arnica espuria. Erva das disenterias. Erva de Sâo Roque. Pulicária. Italià: Mentastro. Incensaria comune. Francès: Pulicaire dysentérique. Anglès: Middle Fleabane. Common Fleabane. Alemayn: Großes Flohkraut. Ruhr-Flohkraut. Neerlandès: Heelblaadjes.

Capítols amb els flòsculs exteriors amb lígula groga

SINÒNIMS: Inula dysenterica L.; Pulicaria palustris Hoffmanns. & Link; Pulicaria uliginosa Stev. ex DC.;  Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Euro-mediterrània

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Jonqueres i herbassars sobre sòls humits. Fins els 1600 metres d’altitud. Aquesta dels Alcavins del riu Cànyoles al pas per Vallada.

Herba amb tiges ramificades i tomentoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer, són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne, tomentosa, de 30-60 cm d’alçada, amb tiges ramificades

Les fulles caulinars abacen la tija

Fulles bassals peciolades que a la floració (antesi) estan marcides. Les del les tiges (caulinars) són ovado-lanceolades, alternes, de base acorada i abraçant la tija, amb el marge serrat, limbe de tacte aspre i ple de bonys.

Flòsculs interiors són tubulars i també grocs, com les lígules

Flors en capítols petits a l’àpex de llargs peduncles i bràctees involucrals cobertes de pèls i de glàndules. Flors exteriors amb lígules grogues, estretes i acabades en tres dentetes, i les interiors, també grogues, tubulars. Cinc estams i un ovari ínfer amb una estil acabat en dos estigmes. Floreix a finals de l’estiu.

Els pèls del vil·là s'obrin com una estrela

Fruit en aqueni coronat per una espècie de petit collar membranós i pel vil·là de pelets fins.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les veritables flors que constitueixen els capítols són d’ovari ínfer (epígines) i amb els pètals soldats en una sola peça (simpètales). El calze s’ha transformat en una corona de pèls o de petites peces escarioses, el que coneguem com vil·là, que només arriba al ple desenvolupament quan el fruit és madur. 

Bràctees involucrals amb pèls i la punta corbada cap enfora

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió d’herba de Sant Roc, sense sucre, com antibacteriana per combatre les diarrees i la disenteria. És cardioestimulant i antihistamínica.

Antigament es cremava la planta a l’interior de les cases per tal de fumigar-les i fer desaparèixer els insectes, especialment les puces, d’ací el nom de Pulicaria.

SABIES QUE... el nom genèric Pulicaria deriva de “púlex” que significa puça, degut a que algunes plantes d’aquest gènere foren utilitzades com insecticida a l’antiguitat. 

El nom de l’espècie, dysenterica, és un derivat del llatí dysentericus,  que significa disentèric, que provoca o cura la disenteria.

Pius Font i Quer en el “Dioscòrides renovado” aporta una cita de Krocker que diu: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.”

Família Compositae (Asteraceae)