Staehelina dubia L.

NOMS: Pinzell. Farigola borda. Farigola mascle. Herba flatera. Herba soldadora. Occità: Romanin blanc, Romarin blanc. Castellà: Borlitas de seda montés. Hierba pincel. Jopillos de seda montés. Manzanilla yesquera. Mata pincel. Tomillo de brocha. Yesca. Italià: Pennellini. Francès: Stéhéline douteuse. Alemany: Zweifelhafte Strauchscharte.

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Flors en capítols terminals

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Matolls i brolles de romer i bruc d’hivern. Fins els 1300 metres d’altitud.

Tiges tomentoses molt ramificades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que representa els vegetals que les seves parts aèries es mantenen tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Petita mata llenyosa de fins 40 cm d’alçada, de tiges blanquinoses pel toment, ramificades i erectes

Fulles verdes per l'anvers i tomentoses pel revés

Fulles alternes, allargades, de color verd per l’anvers i grisenc pel revés, amb el marge poc i irregularment dentat

Corol·la tubular acabada en cinc l'obuls estrets

Flors en capítols terminals estretament cilíndrics amb bràctees involucrals de color purpurescent, com les flors, que sobre les fines tiges li donen l’aspecte de pinzell. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls estrets. Floreix entre maig i agost.

Fruits en aqueni provist de plomall

Fruit en aqueni oblong amb vil·là de llargs pèls blancs.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les unitats funcionals de disseminació (fruits, espores, llavors, etc.) són anomenades diàspores i els principals agents disseminadors són el vent (anemocòria), l’aigua (hidrocòria) i els animals (zoocòria). Les diàspores del pinzell utilitzen el vent, deixant-se dur, gràcies al llarg plomall, per allunyar-se de la planta mare.

El vil·là facilita la dispersió de la diàspora

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

SABIES QUE... El gènere Staehelina està dedicat a la família Staehelin, dels botànics suïssos del segle XVIII.

L’epítet dubia deriva del llatí “dubius, -a, -um” que significa dubtós, incert.

Família Compositae (Asteraceae)

Sanguisorba minor Scop.

NOMS: Herba de talls. Enciam de cavaller. Petinel·la. Pimpinella petita. Herba forrera. Sanguinària. Occità: Armentèla, Fraissineta. Pimpinèla, Suçon. Castellà : Hierba de cuchillo. Hierba ge. Algáfita. Pimpinela menor. Basc: Gaitun motabat. Portuguès: Pimpinela. Italià: Salvastrella minore. Bibinella. Francès: Petite Pimprenelle. Anglès: Small Burnet. Salad burnet. Alemany: Kleiner Wiesenknopf. Neerlandès: Kleine Pimpernel. Grec: Σιδερόχορτον.

Flors apètales agrupades en glomèruls

SINÒNIMS: Poterium sanguisorba L.

Observacions: És una espècie molt variable de la qual existeixen nombroses subespècies, unides per formes de transició, que, segons alguns autors, mereixen ser espècies diferenciades. A les nostres terres podem trobar la  ssp rupicola (Sanguisorba rupicola); la ssp verrucosa, (Sanguisorba verrucosa A.Braun); la ssp muricata (Poterium polyganum  Waldst.) i la ssp minor. (Poterium dictyocarpum Spach.)Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Europa

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Brachypodion phoenicoidis. Erms, vores de camins, clarianes de pinades, roques, herbassars. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquestes plantes herbàcies, renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba d’un a tres pams d’alçada amb fines tiges erectes o decumbents i poc ramificades, de color rogenc.

Fulles imparipinnades amb folíols dentats

Fulles compostes, imparipinnades, amb 4-12 parells de folíols dentats

Flors unisexuals femenines a dalt del glomèrul i hermafrodites a baix

Flors molt petites i sense pètals, agrupades en glomèruls arrodonits terminals. Les de la part superior del glomèrul són femenines i les de la base són masculines o hermafrodites. Quatre sèpals verdosos ribetejats de blanc. Nombrosos estams pènduls amb llarg filament. Ovari ínfer i estigmes fimbriats. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoide molt petita i seca, amb quatre crestes alades o no i més o menys reticulat o verrucós. Les característiques variables del fruit serveixen per diferenciar les subespècies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pètals són, normalment, la part més vistosa de les flors però de vegades els pètals són molt reduïts o no hi són, com en el cas de la pimpinella petita. En aquests casos es diu que les flors són apètales.

USOS I PROPIETATS: Les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

És un dels components de la salsa verda de Frankfurt, la popular Grie Soß.

En Andalusia les fulles tendres s’han consumit en amanida en temps d’escassesa. Desprenen un aroma semblant a les nous i tenen un sabor agredolç, paregut al cogombre, molt apropiat per amanides mixtes. A més tenen vitamina C.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic minor és un comparatiu que significa més petit, segurament per a diferenciar-la de la Sanguisorba officinalis que és més gran.

Ës una planta d’origen europeu però s’ha naturalitzat a Amèrica del Nord on la van portar els primers colons anglesos. Fins i tot va rebre una menció especial del principal autor de la Declaració d'Independència (1776) i el tercer president dels Estats Units (1801-1809) Thomas Jefferson. Segles abans, però, el filòsof anglès Francis Bacon la va considerar la seua herba favorita.

Carles Linné va descriure aquesta espècie amb el nom de Poterium sanguisorba (Basiònim) en Species Plantarum 2: 994. 1753. Amb el nom actualment acceptat de  Sanguisorba minor va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en  Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 110. 1771.

Família Rosaceae

Rubia peregrina L.

NOMS: Rogeta. Esgarrallengües. Raspeta. Roja. Lligacames. Herba remuguera. Apegalós. Occità: Arrapa-man, Garança, Garanço bastardo, Roja. Castellà : Rubia brava. Pegajosa. Tinta huevos. Gallego: Granza. Herba dos dedos. Basc: Otxara. Otxar basatia. Portuguès: Grança brava. Pegamaço. Ruiva. Italià: Robbia selvatica. Francès: Garance voyageuse. Garance sauvage. Anglès: Wild Madder. Alemany: Wilder Krapp. Färberröte. Fremde-Röte.

Corol·la de 4-5 mm de diàmetre de color verd groguenc

SINÒNIMS: Rubia longifolia Poir. in Lam.;  Rubia angustifolia L.;

Observacions: L'espècie es divideix en dues subespècies, la ssp. peregrina, que rarament ultrapassa el metre i té quatre fulles per verticil, i la ssp. longifolia, que arriba fins als 8 metres de llargària. Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis.  Garrigues, bardisses, parets, zones forestals. Fins els 1400 metres d’altitud.

Planta enfiladissa de tacte aspre

FORMA VITAL: Faneròfit: segons les formes vitals de Raunkjaer són les plantes que tenen els meristemes  a més de 40 cm del terra.

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne i enfiladissa de tacte aspre, amb tiges de secció quadrangular i coberts de pèls rígids. La base de les tiges és llenyosa. Molt pareguda als Galium però la Rubia fa els fruits carnosos i Galium els fa secs.

Fulles verticilades de consistència coriàcia

Fulles en verticils de cinc (quatre) o més fulles lanceolades, de consistència coriàcia, amb un sol nervi i mucronades.

Cinc estams i un estil acabat en dos estigmes capitats

Flors en cimes multiflores que sobrepassen les fulles. Calze amb cinc sèpals lliures. Corol·la petita, 4-5 mm, de color verd groguenc,  soldada en un petit tub acabat en cinc lòbuls acabats en una fina i dura punteta. Cinc estams inserits al tub de la corol·la. Ovari ínfer amb un estil acabat en dos estigmes capitats. Floreix de maig a agost.

Fruit en drupa carnos de la grandària d'un pèsol

Fruit en drupa carnosa, de la grandària d’un pèsol, de color negre brillant i no comestible.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diguem que és enfiladissa qualsevol planta que s’enfile per un tronc, un arbre, o qualsevol altre suport, arrapant-se o entortolligant-se.

USOS I PROPIETATS: De les arrels s’extrau un tint emprat per tenyir roba.

La part aèria tendra és antihipertensiva, diürètica i astringent, i l’arrel com diürètica.

Inflorescències en cimes multiflores que sobrepasen les fulles

SABIES QUE... el nom de gènere Rubia, deriva del llatí “rubeus, -a, -um,” que significa roig, ros, pel tint roig que s’extrau de l’arrel d’algunes espècies del gènere. Plini diu “radix rubra est”.

L’epítet específic peregrina prové del llatí  peragrare que significa per desplaçar-se o viatjar, en referència a l’hàbit enfiladís de la planta que fa parèixer que es mou. Altres adjudiquen el nom a que es desplaça enganxada a la roba dels passejants. I encara un altra versió es refereix a la capacitat d’aquesta planta per expandir-se en el seu hàbitat. 

Des d’antic els homes han tintat les robes amb colorants d’origen vegetal. Els més importants colorants rojos d’origen vegetal s’han extret de les arrels de les espècies de la família de les Rubiàcies, especialment de la Rubia tinctorum, però també de la Rubia peregrina.

Família Rubiaceae