Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Lycopus europaeus L.


NOMS: Cànem d’aigua. Malrubí d’aigua. Peu de llop. Occità: Lança dau criste. Castellà: Menta de lobo. Pie de lobo. Marrubio de agua. Patilobo. Gallego: Amenta de lobo. Bugallón. Basc: Otso atzaparra. Lekuci belarra. Portuguès: Marroio d’água. Francès: Pied de loup. Italià: Erba-sega comune. Francès: Lycope. Chanvre d'eau. Anglès: Gipsywort. Water Horehound. Common Gipsyweed. Alemany: Gemeiner Wolfstrapp. Europäischer Wolfsfuß. Wasserandorn. Neerlandès: Wolfspoot

Flors en verticil·lastres situats a la base de les fulles
SINÒNIMS: Lycopus decrescens K.Koch;  Lycopus souliei Sennen.;  Lycopus mollis A.Kern.;  Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Magnocaricion. Herbassars de sòls nitrogenats, molls i humits, sèquies, rius, fins els 1100 metres d’altitud. Aquest dels Alcavins del riu Canyoles al pas per Vallada.

Tiges erectes i acanalades
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba de tiges quadrades i acanalades, erectes, que poden arribar al metre d’alçada.

Fulles lanceolades de marge dentat
Fulles oposades, lanceolades, amb el marge dentat que van fent-se més petites progressivament segons s’acosten a l’àpex. Les de la base poden ser pinnatisectes i totes amb els nervis molt marcats.

Corol·la en tub acabat en quatre lòbuls arrodonits
Flors molt menudes en verticil·lastres d’1-2 cm de diàmetre situats a la base de les fulles. Calze acampanat amb pèls glandulosos i cinc dents majors que el tub. Corol·la tubulosa amb quatre lòbuls curts color crema amb taques porpra i amb pèls a l’interior. Dos estams exserts i dos rudimentaris. Ovari amb estigma bífid. Floreix entre juliol i setembre.

Fruits en núcula aplanada
Fruit en núcula aplanada amb glàndules secretores que les fan apegaloses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S'anomena verticil·lastre al conjunt d’òrgans que, en aparença, formen un verticil. En aquest cas ens referim a l'agrupament de flors que, disposades en cimes de peduncles curts, són situades a un mateix nivell. Els verticil·lastres són molt típiques de la família de les labiades.

Verticil·lastre
USOS I PROPIETATS: Les summitats florides tenen propietats com astringent, febrífug, vulnerari, digestiu, aperitiu i hipoglucemiant. Disminueix el iode en casos d’hipertiroïdisme.
La seua tintura s’empra en homeopatia per tractar la malaltia de Basedow
Important: A pesar de no ser tòxica, es recomana l’ús limitat a control i prescripció facultativa
S’extrau un pigment negre emprat per tintar llana, el lli i el vellut, de negre

SABIES QUE... el genèric Lycopus ve de les veus gregues “lýkos, -ou, que significa llop, i de “poús, podós”, que significa peu, pota, és a dir, que és com si diguérem semblant a un peu de llop. 
El nom de l’espècie, europaeus, significa europeu, d’Europa.
Malgrat ser una labiada de la tribu de les mentes no és una planta aromàtica, doncs a penes emet olor.

Família Labiatae (Lamiaceae)


dijous, 1 de novembre del 2012

Staehelina dubia L.


NOMS: Pinzell. Farigola borda. Farigola mascle. Herba flatera. Herba soldadora. Occità: Romanin blanc, Romarin blanc. Castellà: Borlitas de seda montés. Hierba pincel. Jopillos de seda montés. Manzanilla yesquera. Mata pincel. Tomillo de brocha. Yesca. Italià: Pennellini. Francès: Stéhéline douteuse. Alemany: Zweifelhafte Strauchscharte.
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario

Flors en capítols terminals
DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Matolls i brolles de romer i bruc d’hivern. Fins els 1300 metres d’altitud.

Tiges tomentoses molt ramificades
FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que representa els vegetals que les seves parts aèries es mantenen tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Petita mata llenyosa de fins 40 cm d’alçada, de tiges blanquinoses pel toment, ramificades i erectes

Fulles verdes per l'anvers i tomentoses pel revés
Fulles alternes, allargades, de color verd per l’anvers i grisenc pel revés, amb el marge poc i irregularment dentat

Corol·la tubular acabada en cinc l'obuls estrets
Flors en capítols terminals estretament cilíndrics amb bràctees involucrals de color purpurescent, com les flors, que sobre les fines tiges li donen l’aspecte de pinzell. Corol·la tubular acabada en cinc lòbuls estrets. Floreix entre maig i agost.

Fruits en aqueni provist de plomall
Fruit en aqueni oblong amb vil·là de llargs pèls blancs.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les unitats funcionals de disseminació (fruits, espores, llavors, etc.) són anomenades diàspores i els principals agents disseminadors són el vent (anemocòria), l’aigua (hidrocòria) i els animals (zoocòria). Les diàspores del pinzell utilitzen el vent, deixant-se dur, gràcies al llarg plomall, per allunyar-se de la planta mare.

El vil·là facilita la dispersió de la diàspora
USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

SABIES QUE... El gènere Staehelina està dedicat a la família Staehelin, dels botànics suïssos del segle XVIII.
L’epítet dubia deriva del llatí “dubius, -a, -um” que significa dubtós, incert.

Família Compositae (Asteraceae)


dilluns, 29 d’octubre del 2012

Sanguisorba minor Scop.


NOMS: Herba de talls. Enciam de cavaller. Petinel·la. Pimpinella petita. Herba forrera. Sanguinària. Occità: Armentèla, Fraissineta. Pimpinèla, Suçon. Castellà : Hierba de cuchillo. Hierba ge. Algáfita. Pimpinela menor. Basc: Gaitun motabat. Portuguès: Pimpinela. Italià: Salvastrella minore. Bibinella. Francès: Petite Pimprenelle. Anglès: Small Burnet. Salad burnet. Alemany: Kleiner Wiesenknopf. Neerlandès: Kleine Pimpernel. Grec: Σιδερόχορτον.

Flors apètales agrupades en glomèruls
SINÒNIMS: Poterium sanguisorba L.
Observacions: És una espècie molt variable de la qual existeixen nombroses subespècies, unides per formes de transició, que, segons alguns autors, mereixen ser espècies diferenciades. A les nostres terres podem trobar la  ssp rupicola (Sanguisorba rupicola); la ssp verrucosa, (Sanguisorba verrucosa A.Braun); la ssp muricata (Poterium polyganum  Waldst.) i la ssp minor. (Poterium dictyocarpum Spach.)Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario
Principio del formulario
Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Europa


HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Brachypodion phoenicoidis. Erms, vores de camins, clarianes de pinades, roques, herbassars. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquestes plantes herbàcies, renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba d’un a tres pams d’alçada amb fines tiges erectes o decumbents i poc ramificades, de color rogenc.

Fulles imparipinnades amb folíols dentats

Fulles compostes, imparipinnades, amb 4-12 parells de folíols dentats

Flors unisexuals femenines a dalt del glomèrul i hermafrodites a baix
Flors molt petites i sense pètals, agrupades en glomèruls arrodonits terminals. Les de la part superior del glomèrul són femenines i les de la base són masculines o hermafrodites. Quatre sèpals verdosos ribetejats de blanc. Nombrosos estams pènduls amb llarg filament. Ovari ínfer i estigmes fimbriats. Floreix a la primavera i l’estiu.


Fruit en càpsula ovoide molt petita i seca, amb quatre crestes alades o no i més o menys reticulat o verrucós. Les característiques variables del fruit serveixen per diferenciar les subespècies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pètals són, normalment, la part més vistosa de les flors però de vegades els pètals són molt reduïts o no hi són, com en el cas de la pimpinella petita. En aquests casos es diu que les flors són apètales.

USOS I PROPIETATS: Les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

És un dels components de la salsa verda de Frankfurt, la popular Grie Soß.

En Andalusia les fulles tendres s’han consumit en amanida en temps d’escassesa. Desprenen un aroma semblant a les nous i tenen un sabor agredolç, paregut al cogombre, molt apropiat per amanides mixtes. A més tenen vitamina C.


ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic minor és un comparatiu que significa més petit, segurament per a diferenciar-la de la Sanguisorba officinalis que és més gran.

Ës una planta d’origen europeu però s’ha naturalitzat a Amèrica del Nord on la van portar els primers colons anglesos. Fins i tot va rebre una menció especial del principal autor de la Declaració d'Independència (1776) i el tercer president dels Estats Units (1801-1809) Thomas Jefferson. Segles abans, però, el filòsof anglès Francis Bacon la va considerar la seua herba favorita.

Carles Linné va descriure aquesta espècie amb el nom de Poterium sanguisorba (Basiònim) en Species Plantarum 2: 994. 1753. Amb el nom actualment acceptat de  Sanguisorba minor va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en  Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 110. 1771.

Família Rosaceae


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...