Scorzonera hispanica L. subsp. crispatula (Boiss) Nyman.

NOMS: Escurçonera. Farinetes. Escurçonera hispànica, Salsafí, Salsafí francès. Occità: Escorsonèro. Castellà: Escorzonera. Almirones. Gallego: Escorzoneira. Èuscara: Sendapoki. Portuguès: Escorcioneira. Francès: Scorsonère à feuilles crispées.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Scorzonera crispatula (Boiss.) Boiss.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Brolles i pastures seques, sobre sòl calcari. Entre els 300 i els 1350 metres d’altitud.

Tiges erectes acabades en un sol capítol

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Tiges erectes que poden arribar al mig metre d’alçada, acabades normalment en un únic capítol,

Fulles amb el marges cresp

Fulles agrupades en roseta bassal de fulles lanceolades, senceres o dentades, amb el marge ondulat (crespat) i el nervi central molt marcat.

Flors amb lígula groga

Flors totes amb lígula groga, reunides en un capítol amb involucre de 2-4 cm format per bràctees imbricades

Fruit en aqueni de fins 2 cm de llargària

Fruit en aquenis de fins 2 cm de llargària, sense contar el papus.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’arrel axonomorfa és la que té una arrel principal de la qual surten altres més primes però, de vegades, aquesta arrel principal acumula substàncies de reserva per poder sobreviure a l’època desfavorable i brotar en la pròxima estació favorable, i adquireix la típica forma engruixida del nap, raó per la qual rep el nom d’arrel napiforme.

USOS I PROPIETATS: Les arrels tenen propietats carminatives i digestives, i les fulles joves i les poncelles bullides s’empren en amanides.

Involucre amb bràctees imbricades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scorzonera deriva de “scorza” que significa pell, escorça, i “nera” que significa negra, és a dir, d’escorça negra, en referència a l’escorça de l’arrel napiforme que té aquest color.

L’epítet específic hispanica és un referent geogràfic que indica el lloc d’origen: Hispania. El nom de la subespècie, crispatula, al·ludeix a l’ondulació del marge de les fulles que les fa crespes.

També cap pensar que Scorzonera derive d’escurçonera, doncs antigament es creia que el suc de les arrels curava les mossegades dels escurçons.

Lluís XIV de França, el Rei Sol, va fer que els jardiners reials cultivaren grans quantitats d’escurçonera per tindre tot l’any un bon remei contra les flatulències i les indigestions, malalties comuns entre els membres de les classes elevades.

Família Compositae (Asteraceae)

Galactites duriaei Spach ex Durieu

NOMS: Calcida valenciana. 

Flors del capítol ultrapassades per les bràctees superiors

SINÒNIMS: Galactites pyracantha Durieu

DISTRIBUCIÓ: Ibero-magribí

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Herbassars nitròfils, vores de camins. Fins els 600 metres d’altitud.

Tija tomentosa amb espines

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta ramificada a la part superior, tija tomentosa, alada i espinescent.

Fulles pinnatisectes amb espines

Fulles pinnatipartides o pinnatisectes amb segments triangulars molt aguts, que s’estenen tija avall (decurrents), amb venes blanques

Flors poc radients

Flors en capítols subsèssils en glomèruls involucrats per les fulles superiors (les fulles fan d’involucre). Flors exteriors són poc radiants, ultrapassades per les bràctees superiors que en forma d’espines groguenques no deixen que les flors del capítol s’estenguen. Les bràctees involucrals inferiors són més curtes i poc espinescents. Floreix de maig a juliol.

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aquenis proveïts de papus 2-3 vegades més llargs que l’aqueni.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les compostes reben aquest nom perquè el que pareix la flor és, en realitat, una inflorescència amb moltes flors (flòsculs) reunides, dit capítol. Rodejant el capítol hi ha un conjunt de bràctees de forma i color diferent, segons l’espècie, anomenat involucre. En aquesta espècie el involucre està format per bràctees amb forma d’espina (espinescents).

Capítols subsèssils en glomèruls

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Galactites deriva del grec “gala” que significa llet, en referència al color blanc del indument de la tija i les fulles.

L’epítet específic duriaei està dedicat a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796 - 1878) militar, naturalista i botànic francès, que va fer exploracions botàniques a Espanya, el nord d’Àfrica i Portugal, va ser director del jardí botànic de Bordeus i autor de diverses publicacions florístiques.

Família Compositae (Asteraceae)

Anthyllis cytisoides L.

NOMS: Albada. Albada vera. Albaida. Aubada. Botja de cuques. Estepa groga. Botja blanca. Castellà : Albaida. Mata blanca. Boja blanca. Monte blanco. Blanquilla. Cañamillo. Albada. Algaida. Portuguès: Albaide. Pontinha-de-osga. Francès: Vulnéraire faux-cytise. Anthyllide faux cytise. Anthyllis faux cytise. Anglès: Broom-like Kidney-vetch. Alemany: Geißklee-Wundklee.

Inflorescències en espigues laxes

SINÒNIMS: Zenopogon cytisoides (L.) Link; Anthyllis gracilis Salisb.; Aspalathoides cytisi K.Koch; Vulneraria gracilis Bubani;

 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. Nord d'Àfrica: Algèria, el Marroc i Sud-oest d'Europa: Balears, França i Espanya

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Brolles termòfiles, dels sòls calcaris o margosos o gipsífers. Llocs assolellats en clarianes de pinars. Fins els 800 metres d’altitud

Arbust tomentós de fins un metre d'alçada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins un metre d’alçada de color grisenc, amb branques llenyoses, erectes, cobertes de toment blanquinós

Fulles trifoliades o unifoliades

Fulles esparses, amb curt pecíol, les inferiors simples i les superiors trifoliades, amb un folíol central allargat i ovalat bastant més gran que els altres dos laterals. Les fulles tenen un color verd grisenc, com les tiges.

Flors papilionada de color groc

Flors en espiga laxa amb fascicles sèssils, de fins cinc flors, a l’axil·la d’una bràctea simple, formant així espigues laxes a l’àpex de les branques. Flors hermafrodites, papilionades. Calze amb cinc dents iguals, més curt que el tub de la corol·la, i cobert de pèls. Corol·la de color groc amb estendard soborbicular i ales que superen la carena corbada. Androceu amb 10 estams monadelfs. Gineceu súper amb un únic estil acabat en un estigma simple. Floreix de maig fins l’agost.

Fruit en llegum d'una sola llavor dins el calze persistent

Fruit en llegum ovoide, sense pèls i molt petit que conté una sola llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Per la classificació de les espècies vegetals Linné va utilitzar com criteri preponderant la similitud i disposició dels òrgans florals. Les 10 primeres classes prenen el nom del número d’estams en grec més la veu andros. Així resulta monoandria (1 estam), diandria (2), triandria (3), etc. Les classes 11 a 13 les denominà dodecandria (de 11 a 19 estams); icosandria per a 20 o més estams; didinamia y tetradinamia quan hi havia respectivament 2 i 4 estams més llargs que la resta; monadelfia si estaven soldats en un feix i diadelfia si estaven units en dos feixos.  

Calze cobert de pèls

USOS I PROPIETATS: Hi ha la creença popular de que només per portar una branqueta de la planta damunt es curen les hemorroides. També s’ha emprat per alleugerar l’asma i els refredats però no és aconsellable l’ús per la seua toxicitat.

Abans les branques, rectes i flexibles, s'usaven per fer els llits dels cucs de seda i per fer graneres.  La seua llenya també alimentava el foc dels forns.

És una planta molt valuosa des del punt de vista ecològic, doncs rebrota i germina amb facilitat després d’un incendi, suporta la sequera i, junt a altres espècies, és una bona defensa del sòl contra l’erosió, protegint i enriqueix el terreny que habita per la capacitat d’acumular matèria orgànica.

Actualment s'empra com a planta mel·lífera i com ornamental en jardineria, especialment en jardins xeròfits mediterranis. És una planta amb pocs requeriments i cal disposar-la en substrats ben drenats perquè tolera la sequera perllongada millor que els regs excessius. Tolera també els sòls pobres. Un excés de reg o fertilitat del sòl pot produir plantes massa tendres i arribar a provocar-ne la mort.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Anthyllis és una veu grega que significa planta florida (de ánthos, -ou = flor) utilitzada pels grecs de l’antiguitat per denominar varies plantes, cap de les quals forma part del gènere actual.

L’epítet específic cytisoides deriva de  "Cytisus" un gènere de les lleguminoses, i de las terminació grega “εἷδος eidos” semblança, paregut: similar a Cytisus.

És un arbust de fulla perenne però en períodes de forta sequera perd les fulles que rebrotaran quan hi haja unes condicions d’humitat adequades.

Anthyllis cytisoides va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 2: 720. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)