Phagnalon rupestre (L.) D. C.

NOMS: Botja d’esca. Herba d’esca. Herba de renegat. Ullastre de frare. Fàgnalon rupestre. Castellà: Pelucilla. Yesca. Yesquera. Francès: Phagnalon. Anglès: Western phagnalon. Alemany: Steinimmortelle

Capítol amb bràctees escarioses aplicades

SINÒNIMS: Phagnalon tenorii (Spreng.) C. Presl.; Phagnalon spathulatum Cass.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Llocs pedregosos i assolellats, camps de secà abandonats, i també sobre roques, murs i parets seques. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges tomentoses ascendents

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 40 cm d’alçada de tiges tomentoses, ascendents, lignificades a la base.

Fulles alternes de marge ondulat

Fulles alternes, oblongo-lanceolades, de marge ondulat, i de color verd fosc per l’anvers i blanquinoses al revers. Les inferiors semiamplexicaules.

Són característiques les bràctees amb l'àpex arrodonit i aplicades

Flors grogues en capítols solitaris, a l’àpex d’un llarg pecíol, amb involucre format per vàries capes de bràctees escarioses obtuses, amb l’àpex arrodonit, i aplicades. Floreix durant maig i juny.

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni amb vil·là, de dispersió hidrocora.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hidrocora es diu de la planta que dispersa els fruits o llavors mitjançant l’aigua, ja siga per la pluja, per les escorrenties, pels rius o les corrents marines. El Phagnalon rupestre aprofita la força de les gotes de pluja contra els fruits oberts que llança les llavors, aleshores es diu que la planta és ombrohidrocora. 

Capítols solitaris a l'àpex de llargs pecíols

USOS I PROPIETATS: Està en estudi la capacitat antiinflamatòria i antial·lèrgica dels principis químics d’aquesta espècie. 

La planta seca i matxucada s’emprava d’esca per encendre el foc.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies.

L’epítet específic rupestris deriva del llatí “rupes” que significa roca, és a dir, relatiu a les roques, per la tendència a créixer en llocs pedregosos i en les escletxes de les roques.

Família Compositae (Asteraceae)

Hyparrhenia hirta (L.) Stapf

NOMS: Albellatge. Fenàs. Fenal. fenàs de cua de cavall. Fenàs de cuca. Llistó. Castellà : Cerrillo. Triquera borde. Italià: Barboncino mediterraneo. Francès: Barbon velu. Herbe barbue. Anglès: Coolatai Grass. Thatching Grass.

Espigues per parelles

SINÒNIMS: Andropogon hirtus L.; Hyparrhenia podotricha (Hochst. ex Steudel) N.J. Anderson; 

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional  

HÀBITAT: Hyparrhenietum hirto-pubescentis. Vores de camins, prats secs i calents. Entre els 50 i els 500 metres d’altitud.

Planta cespisa que pot ultrapassar el metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes vivaces que mantenen els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, i renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta s’amaguen, mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen.

Lígula membranosa

DESCRIPCIÓ:  Planta que sovint mesura més d’un metre d’alçada, tot i que no sol passar dels 80 cm, cespitosa, que apareix en forma de gespes. Desenvolupa tiges llargues al capdamunt de les quals estan les dues espigues de colors grocs o marrons amb pèls.

Fulles linears, glabrescents

Fulles estretes i glabrescents, de color verd pàl·lid amb el nervi mitjà blanquinós quan són joves, que van agarrant tonalitat rogenca.

Espícules fèrtils amb aresta

Flors en espigues que apareixen per parelles, a la base de les quals hi ha una bràctea amb forma d’espata. Espícules de 4-5 mm, la inferior sèssil i fèrtil, amb aresta, i la superior amb pedicel és estèril i sense aresta. Les glumes són igualment piloses; la lemma de la flor fèrtil és bífida i l’aresta naix entre les dues dents.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi allargat, el fruit típic de les gramínies sec, indehiscent i amb la coberta seminal adherida al pericarpi, és a dir, el que coneguem con un gra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els primers escrits sobre botànica dels que se'n té notícies és el Llibre de jardineria de Marduk-Apal-Iddina II (segle VIII aC), anomenat a la Bíblia com Merodach-baladan, rival de Sargon II d'Assíria i governant de Babilònia. El llibre tracta de les plantes comestibles, farratgeres, medicinals o ornamentals que es conreaven en aquell temps a Mesopotàmia.

Els pèls llargs del peduncle la diferencia d'Hyparrhenia sinaica

USOS I PROPIETATS: L’abellatge s’ha emprat tradicionalment per confeccionar els bucs per hostatjar les colmenes. També s’ha utilitzat per confeccionar cistelles i estores.

És un bon farratge pel bestiar en sòls pobres de clima sec, doncs resisteix la sequera. Aquesta característica la fa idònia per protegir sòls degradats, pedregars i talussos, així com en la jardineria xeròfita.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hyparrhenia deriva del grec "hypo" que significa sota, i "arrhen" que significa masculí, al·ludint a les espiguetes masculines que estan a la part inferior, a la base dels raïms. L’epítet específic hirta procedeix del llatí  “hirtus” que significa aspre, pelut, en al·lusió als pèls dels fruits.

A l’est d’Austràlia s’ha convertit en una tenaç mala herba

Família Gramineae (Poaceae)

Centaurea aspera subsp. stenophylla (Dufour) Nyman

NOMS: Margenera vera. Bracera. Clavellets. Travalera. Enganyaladre.  Occità: Auriolo rouge, Auriolo roujo, Tiro-biòu . Cast. Bracera. Amarguilla.Tramaladros. italià: Fiordaliso ispido. Francès: Centaurée rude. Anglès: Rough Star-thistle. Alemany: Rauhe Flockenblume.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Centaurea stenophylla Dufour

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. La subespècie stenophylla és un endemisme de l’est i sud de la Península Ibèrica.

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Camps i vores de camins en llocs secs i assolellats. Fins els 600 metres d’altitud.

Tiges decumbents molt ramificades

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Herba del secà amb tiges rígides decumbents i molt ramificada, de fins 50 cm de llargària.

Fulles pinnatipartides. Les superiors quasi linears

Fulles inferiors i mitjanes peciolades, pinnatipartides, les superiors sèssils (sense pecíol) més petites i quasi linears.

Les flors exteriors amb pètals majors

Flors en capítols solitaris amb bràctees amb 1-3 espinetes terminals rectes o dirigides cap a fora. Flors hermafrodites morades, les exteriors amb pètals majors. Floreix principalment a la primavera però pot florir a qualsevol moment de l’any

Fruit en aqueni amb curt vil·là

Fruits en aqueni amb un vil·là curt.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes són autòtrofes, és adir, que formen el primer nivell tròfic transformant les substàncies inorgàniques en matèria orgànica. Són la base de la cadena alimentària per als humans directament, mitjançant les fruites i verdures, o indirectament, alimentant el bestiar a través del farratge.

USOS I PROPIETATS: Molt utilitzada en medicina popular des de l’antiguitat. És digestiva, aperitiva, antidiabètica hipoglucemiant, antisèptica i antidiarreica. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centaurea deriva del  grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes medicinals.  Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes.

L’epítet específic aspera ve del llatí “asper-a-um” que fa referència al tacte aspre o rugós. Stenophylla ve del grec “στενός  stenós”  que significa estret, petit, i “φύλλον  phýllon” que significa fulla, és a dir, fulla estreta.

Els grecs de l’antiguitat anomenaven aquesta planta “panakes” (panacea) per les grans propietats medicinals que hi atorgaven.

Centaurea aspera fou descrita per Carl Linné i publicada en Species Plantarum, vol.2, p.916 en 1753

Família Compositae (Asteraceae)