Thapsia villosa L.

NOMS: Fonollassa groga. Tàpsia comuna. Croca. Castellà : Candileja. Cañareja. Tuero. Cañaheja. Zumillo. Gallego: Pancierva. Turbit da terra. Èuscara: Bermidorr. Portuguès: Turbit-da-terra. Francès: Thapsie. Anglès: Thapsia.

Umbèl·lules sense bràctees

SINÒNIMS: Thapsia maxima Mill.; Thapsia villosa L. subsp. villosa

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, pinades clares i pastures àrides i degradades. Fins els 1400 metres d’altitud.

Tija robusta de gran alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen fins la pròxima estació favorable que sortirà renovant la part aèria.

DESCRIPCIÓ: Herba robusta amb tiges que poden arribar als dos metres  d’alçada

Fulles 2-3 pinnatipartides en roseta bassal

Fulles en roseta bassal embeinadores, grans, 2-3 pinnatipartides, dividides en folíols amples de marge lobulat i el revers grisenc. Les fulles superiors reduïdes a una beina inflada.

Flors amb cinc pètals grocs

Flors en inflorescència en umbel·la esfèrica sense bràctees, composta per d’umbèl·lules, sense bractèoles, de flors amb cinc pètals grocs, cinc estams i un ovari ínfer amb dos estils. Floreix de maig a l’agost.

Fruit en esquizocarp alat

Fruit en esquizocarp de aproximadament un centímetre de longitud, proveït de quatre ales paral·leles. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’esquizocarp és un aqueni, és a dir, un fruit sec que no s’obri espontàniament (indehiscent) però composat per diversos carpels que, al madurar, es divideix en mericarps d’una sola llavor. Els esquizocarps de la Thapsia també s’anomenen diaquenis perquè a la maturitat es divideixen en dos mericarps monosperms.

Umbel·les compostes, sense bràctees

USOS I PROPIETATS: Les plantes d’aquest gènere, concretament la resina de l’arrel, s’han emprat tradicionalment en medicina popular per combatre afeccions pulmonars, constipats i dolors reumàtics, a més de porgant violent i vomitiu, però no és aconsellable el seu ús per la seua toxicitat. En alguns llocs també s’utilitza contra la sarna. Cal tindre en compte que és tòxica, i que el contacte amb la pell pot causar picor i irritació.

L’extracte de l’escorça de l’arrel s’ha utilitzat com colorant per tintar la llana, especialment al segle XVIII.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Segons Dioscòrides es va posar el nom de Thapsia a una planta trobada per primera vegada a l’illa, avui península siciliana, de Tháspos (θαψος). Es creu que aquesta planta era la Thapsia gargarica L.   

El nom específic, villosa, deriva de “villus” que significa pelatge, vellositat, o de “véllus” que era el nom que rebia la llana esquilada. En els dos casos fa referència al borró que cobreix la planta.

En alguns llocs s’ha usat el làtex de l’arrel per impregnar les aigües i poder capturar els peixos estordits pel suc tòxic. Aquesta pràctica, però, està prohibida i ja no s’empra.

Thapsia villosa va ser descrita per primera vegada per Carl Linné en Species Plantarum (1753)

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Phagnalon rupestre (L.) D. C.

NOMS: Botja d’esca. Herba d’esca. Herba de renegat. Ullastre de frare. Fàgnalon rupestre. Castellà: Pelucilla. Yesca. Yesquera. Francès: Phagnalon. Anglès: Western phagnalon. Alemany: Steinimmortelle

Capítol amb bràctees escarioses aplicades

SINÒNIMS: Phagnalon tenorii (Spreng.) C. Presl.; Phagnalon spathulatum Cass.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Llocs pedregosos i assolellats, camps de secà abandonats, i també sobre roques, murs i parets seques. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges tomentoses ascendents

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita mata de fins 40 cm d’alçada de tiges tomentoses, ascendents, lignificades a la base.

Fulles alternes de marge ondulat

Fulles alternes, oblongo-lanceolades, de marge ondulat, i de color verd fosc per l’anvers i blanquinoses al revers. Les inferiors semiamplexicaules.

Són característiques les bràctees amb l'àpex arrodonit i aplicades

Flors grogues en capítols solitaris, a l’àpex d’un llarg pecíol, amb involucre format per vàries capes de bràctees escarioses obtuses, amb l’àpex arrodonit, i aplicades. Floreix durant maig i juny.

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni amb vil·là, de dispersió hidrocora.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hidrocora es diu de la planta que dispersa els fruits o llavors mitjançant l’aigua, ja siga per la pluja, per les escorrenties, pels rius o les corrents marines. El Phagnalon rupestre aprofita la força de les gotes de pluja contra els fruits oberts que llança les llavors, aleshores es diu que la planta és ombrohidrocora. 

Capítols solitaris a l'àpex de llargs pecíols

USOS I PROPIETATS: Està en estudi la capacitat antiinflamatòria i antial·lèrgica dels principis químics d’aquesta espècie. 

La planta seca i matxucada s’emprava d’esca per encendre el foc.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phagnalon es deu a Gabriel de Cassini (1819) i és un anagrama de gnaphalon (o gnaphallon), un terme grec per definir la borra dels matalassos suaus i blanets, origen del gènere Gnaphalium. El nom ve per l’aspecte cotonós de les espècies.

L’epítet específic rupestris deriva del llatí “rupes” que significa roca, és a dir, relatiu a les roques, per la tendència a créixer en llocs pedregosos i en les escletxes de les roques.

Família Compositae (Asteraceae)

Hyparrhenia hirta (L.) Stapf

NOMS: Albellatge. Fenàs. Fenal. fenàs de cua de cavall. Fenàs de cuca. Llistó. Castellà : Cerrillo. Triquera borde. Italià: Barboncino mediterraneo. Francès: Barbon velu. Herbe barbue. Anglès: Coolatai Grass. Thatching Grass.

Espigues per parelles

SINÒNIMS: Andropogon hirtus L.; Hyparrhenia podotricha (Hochst. ex Steudel) N.J. Anderson; 

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional  

HÀBITAT: Hyparrhenietum hirto-pubescentis. Vores de camins, prats secs i calents. Entre els 50 i els 500 metres d’altitud.

Planta cespisa que pot ultrapassar el metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són les plantes vivaces que mantenen els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, i renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta s’amaguen, mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen.

Lígula membranosa

DESCRIPCIÓ:  Planta que sovint mesura més d’un metre d’alçada, tot i que no sol passar dels 80 cm, cespitosa, que apareix en forma de gespes. Desenvolupa tiges llargues al capdamunt de les quals estan les dues espigues de colors grocs o marrons amb pèls.

Fulles linears, glabrescents

Fulles estretes i glabrescents, de color verd pàl·lid amb el nervi mitjà blanquinós quan són joves, que van agarrant tonalitat rogenca.

Espícules fèrtils amb aresta

Flors en espigues que apareixen per parelles, a la base de les quals hi ha una bràctea amb forma d’espata. Espícules de 4-5 mm, la inferior sèssil i fèrtil, amb aresta, i la superior amb pedicel és estèril i sense aresta. Les glumes són igualment piloses; la lemma de la flor fèrtil és bífida i l’aresta naix entre les dues dents.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi allargat, el fruit típic de les gramínies sec, indehiscent i amb la coberta seminal adherida al pericarpi, és a dir, el que coneguem con un gra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els primers escrits sobre botànica dels que se'n té notícies és el Llibre de jardineria de Marduk-Apal-Iddina II (segle VIII aC), anomenat a la Bíblia com Merodach-baladan, rival de Sargon II d'Assíria i governant de Babilònia. El llibre tracta de les plantes comestibles, farratgeres, medicinals o ornamentals que es conreaven en aquell temps a Mesopotàmia.

Els pèls llargs del peduncle la diferencia d'Hyparrhenia sinaica

USOS I PROPIETATS: L’abellatge s’ha emprat tradicionalment per confeccionar els bucs per hostatjar les colmenes. També s’ha utilitzat per confeccionar cistelles i estores.

És un bon farratge pel bestiar en sòls pobres de clima sec, doncs resisteix la sequera. Aquesta característica la fa idònia per protegir sòls degradats, pedregars i talussos, així com en la jardineria xeròfita.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hyparrhenia deriva del grec "hypo" que significa sota, i "arrhen" que significa masculí, al·ludint a les espiguetes masculines que estan a la part inferior, a la base dels raïms. L’epítet específic hirta procedeix del llatí  “hirtus” que significa aspre, pelut, en al·lusió als pèls dels fruits.

A l’est d’Austràlia s’ha convertit en una tenaç mala herba

Família Gramineae (Poaceae)