Marrubium vulgare L.

NOMS: Malrubí. Manrubí. Marreus. Marrubí. Malroig. Occità: Bon rible, Marrible. Castellà: Manrubio. Marrubio blanco. Menta de burro. Gallego: Marroio. Marroxo. Èuscara: Lekugi. Astabatan. Portuguès: Marroio. Marrolho. Italià: Marrubio comune. Mentastro. Robbio. Francès: Marrube blanc. Anglès: White Horehound. Wild Horehound. Alemany: Echter Andorn. Weißer Dorant. Neerlandès: Malrove. Grec: Μαρούβιο το κοινό. Ασπροπρασιά. Καλάνθρωπος.

Flors agrupades en verticil·lastres

SINÒNIMS: Marrubium apulum Ten.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Comunitats ruderals, vores de camins, marges i camps abandonats. Fins els 1600 metres d’altitud.

Nombroses tiges erectes

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata perenne de color grisenc amb vàries tiges de secció quadrada, erectes, de fins 50 cm d’alçada, tomentosa. Pot confondre’s amb manrubí hirsut (Ballota hirsuta Benth.) però aquesta té les flors més grans i de color purpuri.

Fulles rugoses, aspres al tacte

Fulles amb pecíol més curt que el limbe, oposades, dentades, suborbiculars i reticulades, amb l’anvers menys tomentós que el revers que es fa grisenc o blanc, aspres al tacte.

Calze acabat en 10 dents recorbades a l'àpex

Flors agrupades en verticil·lastres que formen una espiga llarga, amb bràctees folioses. Bractèoles a la base de cada flor. Les flors són hermafrodites i pentàmeres. Calze tubular acabat en 10 dents recorbades a l’àpex. Corol·la bilabiada de color blanquinós, amb el llavi superior bífid i el inferior trilobat, amb el lòbul mitjà més gran. Androceu amb quatre estams. Ovari súper amb estil bífid a l’àpex. Floreix entre maig i setembre.

Fruit dins el calze persistent, tapat pels pèls de la gola

Fruit en tetraclusa formada per núcules de color bru obscur i puntejades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La medicina tradicional o popular es coneix també amb el nom de medicina herbal pel fet que la majoria dels remeis que formen part de les teràpies tradicionals inclouen herbes medicinals. L'ús de diferents fàrmacs segons els diferents pobles tradicionals ha donat lloc al nom d'etnofarmacologia.

Planta mel·lífera

USOS I PROPIETATS: Aquesta planta ha sigut molt utilitzada en medicina popular, doncs té propietats estimulants, diürètiques, sudorífiques, febrífugues i expectorants. Les fulles i les summitats florides, en infusió, són digestives i, a més, s'empra amb èxit pels constipats, asma, tos, molèsties del fetge, diarrea, infeccions d'estómac, disenteria i menstruacions doloroses. Regula el ritme cardíac i es recomana en tots tipus de febres. També s'usa per rentar ferides, úlceres, etc.

Els verticil·lastres formen una espiga llarga

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Marrubium és un nom emprat des de l’antiguitat.

L’epítet específic vulgare deriva del llatí “vulgaris, -e”, que significa vulgar, comú, ordinari, per ser una planta corrent i abundosa.

Pius Font i Quer cita, al Dioscòrides Renovado, una manera curiosa d’utilitzar el manrubí en medicina popular que jo vaig experimentar de menut, quan vaig agafar una aliacrà (icterícia). Una curandera del poble li va dir a ma mare que jo tenia que pixar sobre la mateixa planta de manrubí, en dejú, durant una novena i, si així ho fera, al cap de nou dies ja estaria curat. I així va ser.  

L’ús medicinal del manrubí és molt antic. L’enciclopedista romà Aulo Cornelio Celso el citava com remei per a les malalties respiratòries al tractat “De Medicina”, al segle I aC, i el també escriptor romà Columela el dona com remei per l’expulsió de cucs intestinal per als animals de granja.

Diversos estudis científics moderns estan confirmant la utilitat del manrubí en medicina.

Marrubium  vulgare s’empra en agricultura per al control biològic, doncs és un repel·lent natural de la llagosta. 

A l'antic Egipte s'emprava als rituals de sacrific als déus i era coneguda com la "llavor de Horus"

Família Labiatae (Lamiaceae)

Centaurea melitensis L.

NOMS: Oriola. Riola. Castellà: Abrepuños. Cardo escarolado. Arzolla. Èuscara: Lubeazun. Portuguès: Centaurea-menor. Francès: Centaurée de malte. Italià: Fiordaliso maltese. Anglès: Maltese Star-thistle. Maltese Centaury. Alemany: Malta-Flockenblume. Malteser Ackerblume. Malteserdistel.

En capítols solitaris o en petits grups de 2-3

SINÒNIMS: Calcitrapa melitensis (L.) Soják; Centaurea apula [Lam.]

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de secà, prats terofítics. Fins els 1000 metres d’altitud.

Planta erecta de fins dos pams d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta erecta de fins 40 cm d’alçada, simple o amb ramificacions ascendents, amb pèls poc densos.

Fulles inferiors pinnatipartides

Fulles inferiors lirato-pinnatipartides, i les caulinars linears i decurrents

Capítol amb involucre espinós

Flors en capítols ovoides solitaris o en petits grups de 2-3; involucre amb espines de vora 10 mm ramificades en espinetes laterals més petites i amb pèls llargs tipus teranyina. Flors grogues. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en aqueni amb curt vil·là

Fruit en aqueni amb vil·là, de llargària semblant a la de l’aqueni, i amb eleosoma

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta Centaurea empra una doble estratègia d’adaptació a llocs àrids, amb la particularitat de fer unes flors molt a prop de la base, per poder germinar al mateix lloc que la planta mare, és a dir, en un territori favorable, i altres capítols a l’àpex de les tiges, més sensibles als vents, que li permeten dispersar-se i colonitzar nous espais.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centaurea deriva del  grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes medicinals.  Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes.

L’epítet específic melitensis significa maltès, en referència a “Melita” l’antic nom de l’illa de Malta.

Als estats nord-americans de Texas i Califòrnia són qualificades com males herbes invasores.

Centaurea melitensis fou descrita per Carl Linné i publicada en Species Plantarum 2:917, 1753

Família Compositae (Asteraceae)

Phillyrea angustifolia L.

NOMS: Aladern de fulla estreta. Fràngula. Vern menut. Occità: Aladèrn mascle, Alaverd, Auret, Daradèu, Olivastre, Oulivastre, Pichòt daradèl. Castellà : Labiérnago blanco. Olivillo. Picadera. Layerna. Èuscara: Gartxu hostoestu. Portuguès: Aderno-de-folhos-estreitas. Lentisco bastardo. Italià: Ilatro sottile. Francès: Alavert, Alavert à feuilles étroites, Filaire à feuilles étroites. Anglès: Narrow-leaved phillyrea. Alemany: Schmalblättrige Steinlinde.

Les flors apareixen en petits raïms axil·lars

SINÒNIMS: Olea angustifolia (L.) Salisb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Rhamno-Quercion cocciferae. Coscollars, pinars. Fins els 800 metres d’altitud. Aquest del camí de la Salaella Llarga (Vallada)

Arbust molt ramificat

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust molt ramificat, amb branques d’escorça grisenca, erectes, que poden arribar als 3 metres d’alçada

Les fulles són com les de l'olivera

Fulles semblants a les fulles d’olivera: peciolades, oposades, estretes i allargades en forma de punta de llança, amb el marge enter i amb 4-6 parells de nervis secundaris poc visibles. Són esclerofil·les, és a dir que són fulles perennes, dures i coriàcies, ben adaptades a la sequedat.

Flors molt petites, amb dos estams

Flors en petits raïms axil·lars. Poden ser hermafrodites o unisexuals. Tetràmeres. Calze amb quatre lòbuls. 

Corol·la rotàcia amb el tub molt curt, petita, verdosa, amb quatre lòbuls més llargs que el tub. Dos estams. Ovari súper i estigma bilobat. Floreix durant la primavera, entre els mesos de març, abril i maig.

El fruit és una drupa semblant una petita oliva

Fruit en drupa ovoide, apiculada, de color negrós i 3-5 mm de diàmetre. Tot i que sembla una oliva petita, no és comestible pels humans.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és polígama, és a dir, que presenta flors hermafrodites i unisexuals, ja siga sobre un mateix individu o sobre individus diferents.

USOS I PROPIETATS: Els fruits, l’escorça i les fulles tenen propietats astringents i és un bon antisèptic bucal aplicat en col·lutoris i gargarismes. També s'apliquen sobre les ferides per curar-les.

És una bona planta mel·lífera pel nèctar que produeixen les seues flors, que és molt apreciat per les abelles.

Emprada en jardineria xeròfita mediterrània perquè és poc exigent respecte al sòl, resisteix bé la sequera, és poc sensible a plagues i s’adapta bé a les podes.

La seva fusta, compacta i molt calòrica, era apreciada per a fer foc, sobretot pels terrissaires per coure les terrisses.

Els adobadors de pells han aprofitat els tanins de la fusta per adobar cuirs

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Phillyrea esdevé del grec “philyra”, veu composta de “philos”, que significa amic, i de “hyron”que designa un rusc o eixam d’abelles, segurament per ser una planta mel·lífera. Aquest terme, “philyra”, l’utilitzà Dioscòrides per referir-se a plantes del gènere Tilia i, més tard, Teofrast va emprar el mateix terme per designar una espècie del gènere Phillyrea.

L’epítet específic angustifolia deriva del llatí "angustus" que significa estret, prim; i "folium" que significa fulla; és a dir: de fulla estreta. 

Família Oleaceae