Stipa offneri Breistr.

NOMS: Barbeta. Pelagot. Pelaguer junci. Llambra. Espart fi. Castellà: Cerrillo. Banderas. Pelos de bruja. Èuscara: Esparzúa. Italià: Lino delle fate. Francès: Stipe d'offner

Inflorescències en panícules laxes

SINÒNIMS: Stipa juncea auct.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Pinars, coscollars i brolles seques, sobre sòl calcari. Entre els 50 i els 1450 metres d’altitud

Mata cespitosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Forma mates compactes de fins 80 cm d’alçada; cespitosa, amb les tiges reunides en un feix (fasciculada)

Fulles amb aspecte de jonc

Fulles linears, llargues amb aspecte de jonc (junciformes) que són sobrepassades per les inflorescències. Mesuren de 10 a 40 cm de llargues i a penes 5 mm d’amples i tenen el marge enrotllat (convolutes) . Les beines són glabres i la lígula de les fulles bassals lanceolada i ciliada.

Una sola flor per espigueta

Flors en inflorescències en panícules laxes. Té un sola flor per espigueta, comprimida lateralment, amb una llarga aresta pilosa i geniculada que pot sobrepassar els 10 cm de llargària. Glumes membranoses i més llargues que la lemma, coriàcia i pubescent. La pàlea és quasi transparent (hialina). Androceu amb tres estams amb dues teques formant una X que vibra al vent. Gineceu súper amb dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera, d’abril a juny.

Cariopsi glabra i oblonga

Fruit en cariopsi glabra i oblonga amb una sola llavor rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les gramínies és la lígula, que apareix al punt de separació entre la beina, que envolta la tija, i el limbe de la fulla. Aquesta lígula pot ser membranosa, allargada, truncada, franjada o pot estar reduïda a una corona de pèls, però és característica de cada espècie i, per tant, serveix per diferenciar i determinar les espècies.

Lígules

USOS I PROPIETATS: Les espigues seques s’empren per composicions florals de flor seca.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Stipa deriva del grec "stypé" que significa massa de fibres toves, en referència a la densa mata que formen les plantes d’aquest gènere.

L’epítet específic offneri és en honor del botànic francès Jules Offner (1873-1957)

Família Gramineae (Poaceae)

Plantago afra L.

NOMS: Herba de les puces. Herba pucera. Llavor de puça. Seragatona. Sargantana. Castellà : Zaragatona. Psilio, Pulchión. Occità: Grana de nièira, Grano de nièro. Èuscara: kukuso-belarr. Ardi-belarra. Portuguès: Zaragatoa. Erva-das-pulgas. Italià: Piantaggine pulicaria. Psillio. Francès: Plantain pucier. Anglès: Black psyllium, Glandular plantain, Psyllium plantain. Alemany: Flohsamen Wegerich. Neerlandès: Vlozaad. Grec: Ψυλλόχορτο.

Flors en glomèruls llargament pedunculats

SINÒNIMS: Plantago psyllium L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Vores de camins, camps abandonats, llocs trepitjats i erms terofítics, sobre sòls eutròfics. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba d'un pam d'alçada amb pèls glandulosos

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes de fins 30 cm d’alçada, piloso-glanduloses a la part superior.

Fulles sèssils i oposades

Fulles sèssils, oposades, de limbe amplament linear i de marge enter o dentat, repartides al llarg de la tija, al contrari de la majoria d’espècies del gènere que són acaules i tenen totes les fulles en rosseta bassal.

Androceu amb quatre estams exserts

Flors en espigues formant glomèruls llargament pedunculats que surten de les axil·les de les fulles. Calze amb quatre sèpals. Corol·la tubular que acaba en quatre pètals aguts. Androceu amb quatre estams llargament exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Bràctees totes semblants que no ultrapassen les flors. Floreix d’abril a juliol

Fruit en pixidi

Fruit en pixidi, una càpsula dehiscent amb dues llavors petites i negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits dehiscents en càpsula es diferencien per la forma de l’obertura per la qual surten les llavors. En les espècies del gènere Plantago són els pixidis, del llatí “pixidium” que era un tipus de capsa. Els pixidis tenen una obertura transversal circular que separa la urna, la part inferior que porta les llavors, de l’opercle, que és la part superior que es separa com la tapa d’una capsa.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les llavors, en forma de pols, per al tractament de l’aterosclerosi, diabetis, hemorroides, colesterol i triglicèrids alts, així com laxant, antiinflamatori i diürètic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Plantago deriva del llatí “planta, -ae”  que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles  paregudes a la planta del peu. L’epítet específic afra és un apel·latiu geogràfic que fa referència a Àfrica. L’epítet del sinònim psyllium deriva del grec "ψυλλιον psyllion", el nom d’una planta citada per Lucà. Segons Laguna, Dioscòrides va nomenar psyllium aquesta planta perquè les llavors semblaven puces, “psyla” en grec. Vàries derivacions d’aquest mot s’utilitzen en varis països com a nom comú.

Es deia que en la casa on hi haguera aquesta planta verda no s’engendrarien puces.

Família Plantaginaceae

Sinapis alba L.

NOMS: Mostassa. Mostalla. Mostassa blanca. Senabre. Castellà : Mostaza blanca. Jenabe. Occità: Mostarda. Èuscara: Bostoñaza. Mustarda. Ziapia. Portuguès: Mostarda branca. Mostardeira. Italià: Senape bianca. Francès: Moutarde blanche Anglès: White mustard. Alemany: Futter Senf. Weißer Senf. Neerlandès: Witte Mosterd. Grec: Σινάπι το λευκό. Μουστάρδα.

Inflorescències en raïm a les sumitats

SINÒNIMS: Brassica alba (L.) Rabenh.; Brassica hirta Moench

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània oriental però ha esdevingut pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps, sembrats, vegetació ruderal. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges erectes de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges estriades, erectes de fins 80 cm d’alçada, ramificada i amb pèls rígids

Fulles amb lòbuls dentats irregularment

Fulles alternes, les bassals lobulades, lirades, amb el lòbul terminal major, amb el marge irregularment dentat. Les caulinars més petites i totes peciolades.

Corol·la de quatre pètals grocs amb llarga ungla

Flors en inflorescències en raïm a les sumitats, amb peduncle. Corol·la de 10 mm de diàmetre i quatre pètals de color groc. Quatre sèpals oblongs. Androceu amb sis estams: dos de 4-5mm i quatre més llargs, de 5-7 mm. Floreix de març a juliol.

Fruit en siliqua coberta de pèsls

Fruit en síliqua vellosa, amb el bec comprimit, atenuat de la base a l’àpex, igual o major que les valves, que s’obri (dehiscent) per deixar eixir les llavors redones, dures, d’1-2 mm de diàmetre de color groc o marró clar.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i que no poden desplaçar-se, les plantes també es mouen, doncs responen enfront d’estímuls externs mitjançant l’acció d’hormones, de manera positiva, quan creix cap a l’estímul, o de manera negativa si ho fa en la direcció oposada. Aquest moviment s’anomena tropisme. Responen a la presència de substàncies químiques (quimiotropisme); a la llum (fototropisme); a la força de la gravetat (geotropisme); a l’aigua (hidrotropisme); o al contacte físic (tigmotropisme) 

Sis estams, dels quals dos són més curts

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per alleugerar contractures, artritis i dolors menstruals i reumàtics. També com purgant i laxant però cal anar amb compte perquè per via oral és abortiva i pot provocar col·lapse cardiorrespiratori.

Emprada com condiment de cuina de sabor més suau i delicat que la mostassa negra. Les llavors senceres per confitar en vinagre i elaborar vinagretes, perquè eviten que es desenvolupen bactèries i que es florisca; les llavors moltes per fer el condiment que coneguem com mostassa.

S’utilitza com planta farratgera i com adob verd per fixar el nitrogen al sòl. Investigacions demostren que el creixement de Sinapis alba entre les oliveres ajuda al control de plantes adventícies, descompacta el sòl, evita l’erosió, aporta grans quantitats de matèria orgànica i combat la seca de l’olivera (verticillium)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Sinapis deriva del grec “sinápi”, el nom de la mostassa, però el mot és d’origen egipci o indi. L’epítet específic alba ve del llatí “albus” que significa blanc en al·lusió al pèls blancs dels fruits.

El nom comú de “mostassa” procedeix del llatí “mostum ardens” doncs abans es mesclaven les llavors matxucades amb el most per donar-li el gust picant (ardent) de la mostassa.

Les primeres receptes de salsa de mostassa les va publicar l’escriptor romà Columel·la.

Pius Font i Quer cita en “El Dioscorides renovado” que el Germà Bianor deia que un pessic de farina de mostassa a la planta dels mitjons evita el fred als peus.

Sinapis alba va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 668. 1753.

Família Cruciferae (Brassicaceae)