Mercurialis annua L.

NOMS: Malcoratge. Mercurial. Murcarols. Castellà : Malcoraje. Mercurial. Ortiga muerta. Occità: Basiéli bastard, Cagarello, Marcosset, Mercuriala, Mercuriau. Gallego: Basallo. Urtiga-morta-bastarda. Èuscara: Merxuriar. Urteroko-merkuriarra. Portuguès: Mercurial. Barredoiro. Urtiga-morta. Italià: Mercorella comune. Francès: Mercuriale annuelle. Anglès: Annual mercury. Alemany: Einjähriges Bingelkraut. Jähriges Bingelkraut. Neerlandès: Bingelkruid. Tuinbingelkruid.

Herba dióica de fins 50 cm d'alçada

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis.  Vegetació herbàcia ruderal, sobre acumulacions de matèria orgànica, en llocs alterats, vores de camins i camps. També habita en parets i roques ruderals. Fins els 1200 metres d’altitud.

Tiges erectes i ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 50 cm d’alçada, amb tiges quadrangulars erectes i ramificades, sense làtex, malgrat ser una euforbiàcia. Normalment és dioica, rarament monoica. Els peus femenins són d’un verd més fosc que els masculins, que són més clars.

 

Fulles lanceolades de marge dentat

Fulles oposades amb el limbe lanceolat i el marge dentat, amb curt pecíol i petites estípules.

Flors femenines a les axil·les de les fulles

Flors unisexuals i monoclamídies; les masculines en petits glomèruls disposats en espigues axil·lars, tenen tres tèpals verdosos i 8-15 estams; les flors femenines solitàries o poc nombroses, amb tres tèpals verdosos; gineceu súper amb un pistil acabat en dos estils. Floreix de febrer fins a l’octubre.

Fruit en càpsula amb pèls

Fruit en càpsula pilosa amb dues llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’evolució de l’estructura floral de les euforbiàcies tendeix a la disminució del nombre de peces. Les més primitives encara tenen el periant complet però les més evolucionades han perdut calze i corol·la, i només hi ha un estam. Posteriorment aquestes flors simplificades formen un pseudant, és a dir, una inflorescència que sembla una flor senzilla.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com porgant, laxant i diürètic però actualment està en desús pels efectes virulents i indesitjables que produeix. A l’Antiguitat es barrejava amb mel per fer la “mel de mercurial” amb propietats purgants.

T
ot i estar especialment contraindicada en l’embaràs i la lactància, El Dioscòrides interpretat per Laguna diu “Las hojas de la hembra, según parece, majadas bebidas i aplicadas a la naturaleza de la mujer, después de su natural purgación, hacen que se conciba hembra; y las del macho, administradas en la mesma manera, son causa que se engendre varón”

Tota la planta és molt tòxica. La seua ingestió pot provocar vòmits i diarrees i, fins i tot, greus problemes hepàtics.

Flors masculines en glumeruls en espigues axil·lars

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Mercurialis  procedeix del llatí “Mercurius, -ii”, el déu Mercuri, i el sufix “–alis”, que indica relació. El déu Mercuri era, entre altres coses, el patró dels apotecaris i, segons conta Laguna al Dioscòrides, fou el mateix déu Mercuri el descobridors de les propietats curatives del mercurial, que va comunicar als homes.

L’epítet específic annua és un epítet llatí que indica que és una planta anual, és a dir, que desenvolupa el seu cicle biològic en un any. .

Mercurialis annua és una de les plantes que va utilitzar Rudolf Jacob Camerarius per demostrar la sexualitat de les plantes en l’obra De sexu plantarum epistola (1694). Va eliminar les flors amb estams i va aïllar les flors femenines i va constatar que no feien fruit. El que ara sembla una obvietat va provocar crítiques acalorades per botànics que no acceptaven que la sexualitat fora present a les plantes.

Junt a Mercurialis tomentosa són les úniques representants del gènere Mercurialis que hi ha per la Serra Grossa. 

És una mala herba tòxica en els cultius de blat de moro, patata, gira-sol i remolatxa.

Mercurialis annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol.2, p. 1035, 1753

Família Euphorbiaceae

Quercus ilex ssp. rotundifolia (Lamk.) T. Morais

NOMS: Carrasca. Castellà: Bellotera. Carrasca. Encina. Francès: Chêne à feuilles rondes. Chêne Ballote. Anglès: Round-leaved Oak.

Bellotes en formació

SINÒNIMS: Quercus rotundifolia Lamk.; Quercus ballota Desf.

DISTRIBUCIÓ: Sud-oest d’Europa i Magrib.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Manca a les zones de clima molt àrid o fred (atlàntic). Fins els 1700 metres d’altitud.

 

Arbres de fins 15 metres, de creixement lent

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 15 metres d’alçada, rarament arbust, que forma boscos molt extensos i densos per l’ampla capçada arrodonida. Fa un tronc fort amb escorça grisenca i gruixuda.

Fulles de color glauc per l'anvers i tomentoses pel revers

Fulles simples i alternes, de limbe el·líptic de marge enter o dentat amb espines, de consistència coriàcia. Anvers grisenc i revers tomentós. Tenen de 5 a 8 parells de nervis.

Es diferencien de les fulles de coscolla (Quercus coccifera) perquè aquesta té les fulles d’un verd viu per ambdues cares, i la carrasca té el revers tomentós, com ja hem dit. 

Flors femenines axil·lars, amb involucre d'esquames

Flors unisexuals, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les masculines agrupades en aments terminals, pènduls, de fins 8 cm, amb el raquis tomentós. Les femenines són axil·lars i solitàries, amb un involucre d’esquames que formen la cúpula. Ovari ínfer amb 3-6 estils.

Fruit en núcula anomenat gla o bellota

Fruit en núcula, cobert parcialment per la cúpula, ovoido-oblong, lluent, que anomenem gla (bellota). Les esquames de la cúpula, que cobreix la meitat de la gla, són més o menys iguals, imbricades, aplicades, de color gris i més curtes i gruixudes que en la ssp ilex. La gla sovint és dolça.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En cas d’incendi rebrota d’arrel ràpidament, gràcies a l’anomenat lignotúber, que és una estructura que hi ha a la part baixa del tronc, com un inflament on naixen les arrels, format principalment per una substància de reserva, el midó, amb la missió d’evitar la destrucció completa de la planta en cas d'incendi. El lignotúber conté borrons des dels quals poden sortir les noves tiges, i el midó emmagatzema una quantitat de nutrients suficient per poder suportar un període de creixement en absència de fotosíntesi.

Flors masculines en aments axil·lars

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com astringent i antihemorràgic per hemorràgies superficials, varius, hemorroides, o ferides bucals. També s’utilitza com antidiarreica i antiinflamatòria.

De tots els Quercus europeus és l’única espècie que fa bellotes dolces, raó per la qual ha format part de la dieta humana des de la prehistòria, i en temps més recents en situacions d’escassesa, s’han consumit les glans torrades en substitució del cafè, o moltes i fetes farina per fer pa o pastissos. Cal tindre en compte però que, tot i que té molt d’aliment, és de digestió lenta i molt pesada i produeix cefalea.

La fusta, pesant, compacta i molt dura, té diverses aplicacions en ebenisteria, per fer eines de treball, etc. És excel·lent com combustible, pel gran poder calorífic que té, i per fer carbó vegetal d’excel·lent qualitat.

La bullida de l’escorça de l’arrel l’utilitzaven per tenyir el cabell de negre.

Les glans són molt apreciades com aliment per els porcs senglars i pels porcs domèstics però, especialment, forma la base de l’alimentació del porc ibèric.

Darrerament s’empra la carrasca en jardineria plantada en carrers, places, parcs i jardins públics.

Cecidi provocat pel dípter Dryomyia linchtensteini

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Quercus ve del llatí "quercus, -i", el nom en llatí del roure, que era l'arbre sagrat de Júpiter.

L'epítet específic ilex deriva del grec "hyléeis" que significa selvós, propi de la selva. Mentre que l'epítet de subespècie, rotundiflolia, fa referència a que té les fulles redones; del llatí "rotundus, -a, -um" que vol dir redó, i del llatí "folium, -ii" que significa fulla.

Abans era molt abundant a les nostres terres. Malauradament ara només podem gaudir del carrascal de la Font Roja d’Alcoi, que es conserva com a parc natural. L’ombra de les capçades contínues de les carrasques proporciona al sotabosc un clima de temperatura més moderada i més humit permetent el desenvolupament d’espècies que, sense aquesta cobertura, no poden sobreviure.

La distribució potencial de l'espècie està molt reduïda a conseqüència de l'agricultura i l’explotació descontrolada. Encara recorden les persones majors com aprofitaven les carrasques, fins les arrels, per produir carbó, i aquesta activitat tan intensa en temps de necessitat ha provocat que aquesta espècie escassege i no es conserve cap carrascal ben constituït.

Fa unes petites agalles o cecidis al revers de les fulles de la carrasca provocades per la cecidomia de la carrasca (Dryomyia lichtensteini) un petit dípter que pon els ous als brots joves de l’arbre per a que les larves s’alimenten de la fulla mentre passen l’hivern protegits a la pupa.

Família Fagaceae

Brachypodium retusum (Pers.) Beauv.

NOMS: Fenàs. Cerverol. Fenal. Fenàs reüll. Llistó. Castellà : Fenazo. Lastón. Occità: Bauca, Engraissa-motons, Pelenc, Pelhenc, Pichoto bauco. Italià: Paléo delle garighe. Francès: Brachypode rameux. Anglès: Ramose False-brome.

Inflorescències amb 2-7 espícules

SINÒNIMS: Brachypodium ramosum Roem. et Schultes.; Brachypodium plukenetii (All.) Link;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Rosmarino-Ericion. Aphyllantion. Pinars, coscollars, camps, pedregars i prats secs. Fins els 1700 metres d’altitud.

Planta entapissant que forma llistonars

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa perenne, de fins 60 cm d’alçada, amb les tiges estèrils ramificades, ascendents o repents, que forma una espècie de catifa, amb les fulles seques i les verdes, per baix dels arbusts.

Fulles curtes formant un angle quasi recte amb la tija

Fulles caulinars curtes, dístiques (en angle recte i a banda i banda de les tiges) i convolutes, glabres, d’un verd pàl·lid, amb lígula d’1 mm.

Les anteres formen una X

Flors en inflorescències amb 2-7 espícules, a l’àpex de llargs peduncles. Fors hermafrodites, de glumes agudes i desiguals; glumel·les estretes amb aresta de 2-4 mm o sense aresta a la lemma. Androceu format per tres estams amb les anteres formant una X que flameja al vent. Gineceu amb ovari súper. Floreix entre maig i agost

Fruit en cariopsi

Lígula curta, d'1 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta planta forma llistonars, una espècie de prat sec capaç d’entapissar sòls poc profunds i molt secs, acompanyant la candelera (Phlomis lychnitis), la ruda de fulla estreta (Ruta chalepensis) o servint de catifa al pi blanc (Pinus halepensis).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les summitats aèries com antidiarreic i antiinflamatori, per les seues propietats astringents.

Serveix per fixar i estabilitzar el sòl en talussos secs i pedregosos, i en jardineria de baix manteniment en llocs secs assolellades o a mitjana ombra com, per exemple, cobrir l’ombra dels pins.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brachypodium deriva del grec “βραχύς brachýs” que significa breu, curt, i de “πούς, ποδός” peu, curt, és a dir, de peu curt. L’epítet específic retusum significa obtús, rom.

Brachypodium retusum va ser descrita per (Pers.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 101, 155, 156. 1812.

Família Gramineae (Poaceae)