Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.
SINÒNIMS: Picridiumtingitanum (L.) Desf.; Scorzoneratingitana L.
DISTRIBUCIÓ:Mediterrani occidental (Península Ibèrica i
nord d’Àfrica)
HÀBITAT: Stipion capensis. Thero-Brometalia. Vores de
camins, erms, prats d’anuals. Fins els 300 metres d’altitud.
Herba de tiges erectes
FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta
capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en
l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.
DESCRIPCIÓ: Herba
anual que pot arribar al mig metre d’alçada però que no sol sobrepassar del pam,
amb tiges erectes i sovint ramificades.
Fulles basals pinnatipartides
Fulles basals
pinnatipartides, de marge dentat; les caulinars més petites i amplexicaules,
sovint papil·loses.
Totes les flors amb lígula groga
Flors en capítol
groc amb el centre negrós, envoltat per un involucre de bràctees en forma de
cor invertit, ample marge amplament escariós i mucronades. Totes les flors amb
lígula groga amb la base del limbe color porpra obscur i, les externes, amb una
banda bruna al dors. Androceu amb estams d’anteres porpra. Floreix de març a
juny
Fruit en aqueni berrugós
Fruit en aquenis
amb vil·là sedós, els externs de formes diferents als interns, amb costelles berrugoses
transversals; els més propers al centre del capítol són més llargs i menys
rugosos.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Les compostes es caracteritzen perquè tenen les flors agrupades
en capítols que semblen una sola flor però són, en realitat, una
inflorescència. Les veritables flors tenen un calze molt modificat, constituït
per una corona de pèls o petites esquames escarioses, que s’anomena vil·là, que
es desenvolupa bé només quan és madur. La corol·la pot ser tubulada (flòsculs)
acabada en cinc dents, o ligulada, com en el cas de la Raichardia, amb un tub curtíssim que s’obri com una paperina
formant una peça allargada de marges paral·lels acabada en cinc dents que
assenyalen l’origen de la lígula: la soldadura lateral dels cinc pètals.
Involucre amb bràctees escarioses al marge
USOS I PROPIETATS:
Les fulles basals s’han emprat per menjar en amanida.
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El genèric Reichardia està dedicat al metge i botànic
alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782).
L’epítet específic tingitana
fa referència a la ciutat marroquina de Tànger, antigament denominada Tingis.
HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Camps de conreu, erms, vores de
camins, sobre sòls profunds i un poc humits. Fins els 1000 metres d’altitud.
Tiges erectes
FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles
plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes
arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria
cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen
(les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts
aèries es dessequen i desapareixen.
DESCRIPCIÓ: Herba
amb vàries tiges erectes, ramificades a la part superior i pubescents de fins 60
cm d’alçada. Fa estolons subterranis per la reproducció vegetativa
Fulles esparses i abraçadores
Fulles de
disposició esparsa, ovato-oblongues de fins 10 cm de llargària. Les inferiors,
peciolades i dividides, cauen aviat. Les mitjanes i superiors són
amplexicaules, sagitades i amb el marge poc dentat.
Flors tetràmeres
Flors en
inflorescència en panícula corimbiforme. Flors hermafrodites, actinomorfes i
tetràmeres. Calze amb quatre sèpals petits (1,5-2 mm) lliures, amb el marge
escariós i caducs. Corol·la amb quatre pètals blancs espatulats disposats en
creu. Androceu format per quatre estams llargs i dos laterals més curts.
Gineceu amb ovari súper amb curt estil acabat en un estigma capitat o
emarginat. Floreix de març a juny.
Fruit en silícula indehiscent
Fruit en silícula
indehiscent cordiforme amb dos llavors ovoides no alades, amb l’estil
persistent
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: El fruit de les crucíferes és una mena de càpsula dehiscent
mitjançant dues valves, i poden ser de dos tipus: síliqües o silícules. La síliqua és una càpsula de longitud, si
més no, tres vegades l’amplada, amb dues valves que s’obrin de baix a dalt
deixant veure el septum i les granes
unides. Els fruits que no són allargats i tenen una longitud semblant a
l’amplada, com en el cas del bàbol, se’ls anomena silícules.
USOS I PROPIETATS:
En medicina popular s’han emprat les fulles en infusió com diürètica, aperitiva,
estimulant de la digestió, antiinflamatòria i refrescant.
Les llavors s'usaven enlloc del pebre quan aquest mancava,
doncs tenen un gust intensament picant. Les fulles es poden menjar crues com
l'enciam. És una planta mel·lífera.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:
El genèric Lepidium deriva del grec “lepídion”, el nom que rebia el morritort
de fulla ampla (Lepidium latifolium
L.) i que molts autors fan derivar del grec “lepís, -idos” (esquama) per la forma dels fruits, que semblen
esquames. L’epítet específic draba
deriva del grec “drábe” que significa
herba.
Es considera una mala herba dels conreus de vinya, cítrics i
fruiters degut a l'espai que ocupa i els nutrients que n’extrau.
Aquesta espècie presenta al·lelopatia, és a dir, que té la
capacitat de produir substàncies tòxiques per a altres plantes, de manera que
on es troba és l’espècie dominant.
Observacions: Aquesta
espècie és molt variable. A les nostres terres s’accepten tres subespècies: la
subsp. monogyna, la subsp. ruscinonensis, i la subsp. azarella, que habita les Muntanyes
Diàniques. La subsp. azarella i la
subsp. ruscinonensis es distingeixen
de la principal per tenir les gemmes, els branquillons i les fulles joves
densament pubescents; la primera té el pinyol de 7-10 mm i la segona de 10-15
mm i més o menys comestible. Principio
del formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
DISTRIBUCIÓ:Eurosiberiana
Les tiges poden arribar als sis metres
HÀBITAT: Prunetalia
spinosae.Barrancs, torrents i llocs humits, bardisses als marges del bosc
caducifoli. Fins els 1500 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit caducifoli: segons la
classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit
amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ:Arbust, o petit arbre, caducifoli amb tiges erectes
que poden arribar als sis metres de llargues, armades amb espines d’1-2 cm.
Fulles alternes molt dividides
Fulles peciolades,
alternes, molt dividides, pinnatipartides, amb 3-5 lòbuls enters o dentats a
l’àpex. Estípules enteres
Androceu amb nombrosos estams
Flors en corimbe
cimós, flairoses, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes. Calze amb cinc
sèpals que surten de la part superior del hipant. Corol·la amb cinc pètals
blancs, obovats, que fan 8-16 mm de diàmetre. Androceu amb nombrosos estams
(fins 25) amb anteres rosades. Gineceu ínfer amb un sol estil coronat d’un
estigma discoïdal. Floreix a principis de la primavera
Fruit en forma de drupa d'un roig lluent
Fruit en forma de
drupa vermella de fins 1 cm de diàmetre, coronada pel calze persistent, amb un
sol pinyol. Maduren a la tardor, quan perd les fulles
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Algunes plantes, com l’arç blanc o l’argelaga (Genista
scorpius) produeixen branques curtes acabades en punxa que reben el nom
d’espines.
Però no tots els vegetals que punxen tenen espines: l’esbarzer (Rubus
ulmifolius) i els rosers (Rosa sp)
presenten aculis o agullons que són formacions epidèrmiques que es
desprenen fàcilment. Els aculis s’utilitzen com a sostenidors de les llargues
tiges, mentre que les espines semblen destinades a dissuadir els herbívors. Les
espines de l’arç blanc són tan dures que els fusters russos les feien servir
com a claus.
Armada de fortes espines
USOS I PROPIETATS:
Les fulles, flors i fruits tenen substàncies usades per combatre la diarrea i
els problemes circulatoris, i també com a calmant, antipirètic, cardiotònic i
diürètic. La Comissió E
del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús d'aquesta planta en els casos
d’insuficiència cardíaca, insuficiència coronària i bradicàrdia. Però no és
útil en atacs aguts perquè té un efecte lent
En agricultura i jardineria s'ha emprat com a patró per
empeltar diversos arbres fruiters i també per formar tanques vives. El que més
s’ha fet servir en jardineria ha sigut l’híbrid Crataegus x media, del qual hi ha diversos cultivars.
Dels fruits se n'obté una beguda, per maceració dels fruits en aiguardent, en
llocs tan distants com l’Alcoià (migjorn valencià) i Sakartvelo (Georgia). Les
fulles s’empren en amanida i, en infusió, com substitut del te.
La fusta dura, i de gran poder calorífic, es fa servir per
manufacturar petits utensilis, mànecs de ferramentes o garrots.
És important per a la fauna, especialment per a les aus,
doncs el fruit, que madura a la tardor, proporciona ric aliment durant tot
l’hivern.
Corol·la amb cinc pètals blancs
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: Crataegus deriva del
grec "κράταιγος cràtaigos" el
nom grec de l’espí compost per "κρατύς
cratùs" fort i "αἴξ àix"
cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines.
Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, vigor, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en
referència a la duresa de la fusta.
L’epítet específic monogyna
deriva del grec “μόνος monos” sol,
únic, i "γυνή gyné" dona,
és a dir, amb un sol element femení, en referència a l’ovari amb un sol carpel.
Antigament només es consideraven dues estacions: el mal
temps que començava l’1 de novembre, i el bon temps que començava l’1 de maig,
temps d’alegria que alguns pobles manifestaven amb ritus que incloïen la
veneració d’arbres. Aquest arbust, o petit arbret compon, junt al roure i el
freixe, la tríade dedicada a les fades i forma part dels rics rituals sagrats
gaèlics. L’arç blanc, Sgitheach en
gaèlic, és el lloc on habiten les fades i se’l troba als
indrets de peregrinatge i, sobre les seues rames, s’estenen tires de tela de
colors com part del ritual per celebrar l’1 de maig, el inici del bon temps,
quan els ramats iniciaven el camí cap a les pastures de les muntanyes. La
tradició catòlica també parla de que la verge Maria va estendre la roba del
nadó Jesús damunt de l’arç blanc per assecar-la.
Aquesta és la planta de l'1 de maig
Hom diu que l’arç blanc pot viure molts anys. A França, al
costat de l'església de Saint-Mars-sur-la-Futaie, Mayenne, hi ha un arç blanc
de 9 metres d’alçada i 2,65 metres de circumferència que, segons diu la placa de
sota, fou plantat el segle III, el que el fa l’arbre més antic de França. No hi
ha manera de verificar-ho però, com tampoc els més de 700 anys que diuen que té
l’arç blanc del petit cementiri d’Hethel, al sud de Norwich, a Norfolk,
plantat, suposadament, al segle XIII.
Al calendari republicà francès a l’arç blanc li assignaren
el 4 de Floreal (24 d’abril) en lloc del més adient 12 de Floreal que correspon
a l’1 de maig.
Diu Font i Quer, en el El
Dioscórides Renovado, que l’arç blanc s’ha emprat des d’antic pels homes, i
ho diu així: “Las majuelas fueron pasto
del hombre desde remotas épocas, cuando todo aprovechaba para su mantenimiento;
en las habitaciones lacustres prehistóricas se han hallado restos de ellas,
principalmente los cuescos de sus frutos”
Crataegus monogyna fou descrita per Nikolaus Joseph
von Jacquin i publicada en Florae Austriaceae 3: 50, pl. 292, f.1,
1775.
+Roth+IMG_7726.jpg)
+Roth+IMG_7721.jpg)
+Roth+IMG_7720.jpg)
+Roth+IMG_8154.jpg)
+Roth+IMG_7719.jpg)
