Reichardia picroides (L.) Roth

NOMS: Cosconilla. Escanyavelles. Herba dolça. Castellà: Lechuguilla dulce. Cosconilla. Occità: Cosconilha, Costo counihiero. Italià: Caccialepre. Grattalingua comune. Francès: Cousteline. Reichardie. Anglès: French Scorzonera. Common Brighteyes. Common Reichardia. Alemany: bitterkraut Reichardie. Grec: Όψωμο. Πολυριζούσα. Γαλατσίδα.

Capítols solitaris de flors ligulades

SINÒNIMS: Reichardia picroides (L.) Roth subsp. intermedia (Schultz Bip.) Jah. et Maire;  Picridium vulgare Desf.; Scorzonera picroides L.

Observacions: A les nostres terres es diferencien dues subespècies: la subsp. picroides i la subsp. intermedia. La primera és perenne i de distribució general. En canvi, la segona és anual i només es troba al País Valencià i a Mallorca, al domini de les màquies.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

Herba glabra de tiges erectes

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Oleo-Ceratonion. Comunitats herbàcies pròpies de sòls secs, clarianes de coscollars, erms, fenassars, en indrets no pasturats. Fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba glabra, amb una roseta basal i les tiges florals que sostenen les inflorescències compostes, da poc més d’un pam d’alçària.

Roseta basal amb fulles oblongues

Fulles en roseta basal, poc o gens dividides, de limbe oblong i marge dentat; les caulinars alternes, poc nombroses, més petites i amplexicaules.

Ovari ínfer amb estigma bifurcat

Flors en capítols de flors hermafrodites, zigomorfes i pentàmeres: calze transformat en un plomall tres vegades major que l’aqueni. Corol·la amb lígula groga, les exteriors amb una banda grisenca a revers. Androceu amb cinc estams. Gineceu ínfer amb ovari unilocular. Bràctees involucrals interiors amb forma de cor invertit i les exteriors lanceolades, totes amb una ampla banda escariosa marginal. Floreix a la primavera

Fruit en aqueni bru i rugós

Fruit en aquenis rugosos amb vil·là, els interiors blancs, més llargs i inviables, i els exteriors molt més rugosos i fèrtils.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les compostes o asteràcies formen dues subfamílies ben delimitades: les asteròidies i les cicoriòidies. De les primeres formen part totes aquelles espècies que tenen, si més no, algunes flors del capítol tubuloses; i les segones les que presenten totes les flors ligulades, com en aquest cas.

Bràctees cordades amb ample marge escariós

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipoglucemiant. 

Les fulles es poden menjar en amanida. Forma part de la cuina mediterrània tradicional. També són un dels ingredients del preboggion, barreja d'herbes típica de la cuina de Ligúria.

Aquesta espècie és d’alt interès nectarífer i pol·linífer per la producció de mel.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Reichardia  està dedicat al metge i botànic alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782).

L’epítet específic picroides deriva de Picris un gènere botànic i del grec “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte de Picris

Família Compositae (Asteraceae)

Scrophularia canina L.

NOMS: Escrofulària de ca. Herba pudenta. Ruda de ca. Castellà : Escrofularia perruna. Hierba de Troya. Ruda canina. Escrofularia menor. Gallego: Herba da fame. Portuguès: Escrofularia canina. Italià: Ruta canina. Scrofularia comune. Francès: Scrofulaire des chiens. Anglès: Dog figwort. French Figwort. Alemany: Hunds-Braunwurz.

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Tomiephyllum caninum (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Zones pedregoses o arenoses assolellades del litoral, o llits secs de rambles i rius, vores de camins, del interior.

Tiges erectes sufruticoses

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba sufruticosa glabra, amb tiges erectes quadrangulars i ramificades, que poden sobrepassar el metre d’alçada, que poden ser glandulosos.

Fulles molt dividides

Fulles inferiors oposades i les superiors alternes, pinnatipartides o pinnatisectes, glabres, sèssils o amb curt pecíol, amb segments asimètrics irregularment serrats.

Flor bilabiada

Flors zigomorfes en inflorescències en dicasis simples o composts amb flors alternes o oposades. Bràctees com les fulles, les inferiors  i lanceolades les superiors. Calze acampanat amb cinc sèpals ovals amb marge escariós blanquinós. Corol·la urceolada, bilabiada, de color violeta amb els marges dels lòbuls laterals i inferiors de color crema o blanquinós; llavi superior bífid, llavi inferior més menut i reflex, i els dos llavis laterals simètrics i majors que el inferior. Androceu didínam amb estams soldats al llavi inferior i anteres color violeta o blaves. Gineceu amb ovari súper i estil erecte que es torna reflex sobre el llavi central, amb estigma capitat de jove i bilobat després. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoideamb l'estil persistent

Fruit en càpsula ovoide verdosa amb llavors negroses

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les escrofulariàcies és proterògina, és a dir, que els pistils maduren abans que els estams per evitar l'autofecundació. Durant els dos dies que la flor està en fase femenina els estams estan cargolats, i quan es redrecen per alliberar el pol·len, l’estigma ja s’ha marcit.

Flors proterògines

USOS I PROPIETATS: Els nòduls de les arrels van fer que, durant l’Edat Mitjana, s’utilitzara per combatre malalties que presentaven inflamacions de ganglis limfàtics com les galteres, la tuberculosi o el goll, seguint la Teoria del signe.   

Com el seu nom indica s’empra o s’ha emprat contra la sarna dels gossos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Scrophularia deriva del llatí “scrofa, -ae” porca paridora, i del sufix “-aria, -ariae” que indica relació, perquè la planta es reprodueix com les porques. Ambrosini (1666) deia que rebia aquest nom perquè els nòduls de les arrels s’empraven per combatre les galteres, conegudes vulgarment com escròfules. 

L’epítet específic  canina deriva del llatí “canis” que significa gos, doncs la infusió d’aquesta planta s’emprava per curar la sarna dels gossos.  

Família Scrophulariaceae

Spergularia nicaeensis Sarato ex Burnat

NOMS: Espergulària vermella. Italià: Spergularia di Nizza. Francès: Spergulaire de nice

Inflorescències en cimes terminals glanduloses

SINÒNIMS: Spergula rubra subsp. nicaeensis (Sarato ex Burnat) Maire;  Spergularia rubra subsp. nicaeensis (Sarato ex Burnat) Briq.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Hordeion leporini. Terrenys alterats de sòls salins. Fins els 300 metres d’altitud.

Herba molt ramificada des de la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. Però de vegades Teròfit¸és adir, que completa tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba bianual o perenne, lignificada a la base, amb tiges molt ramificades de poc més d’un pam, ascendents o decumbents sense pèls (glabres).

Estípules escarioses que embeinen la tija

Fulles linears mucronades, amb estípules escarioses triangulars i curtes, que embeinen el nus, fulles en fascicles que surten del mateix costat del nus. 

Flors en inflorescències en cimes terminals pubescents glanduloses, pedicels poc majors que els sèpals. Calze amb cinc sèpals obtusos i escariosos. Corol·la amb cinc pètals lliures poc més llargs que els sèpals, rosats. Androceu amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper. Floreix de març a juny

Fruit en càpsula ovoide poc major que els sèpals, dehiscent per tres valves que deixen sortir nombroses llavors d’un color marró obscur i papil·loses, amb una petita ala al voltant o àptera.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Teofrast, el pare de la botànica, va especificar, 300 aC, que les llavors es formen després de la floració i precisament dins de les flors. Dos mil·lennis més tard, Linné va anomenar fanerògames a les plantes amb flors, en contraposició a la resta de vegetals que tenen amagats els òrgans de reproducció sexual, als quals va denominar criptògames.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la summitat florida en infusió com diürètica, depurativa, per combatre afeccions urinàries, la gota i la retenció de líquids. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de Spergula, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic nicaeensis  és un epítet geogràfic que fa referència a la ciutat de Niça.

Família Caryophyllaceae