Sambucus nigra L.

NOMS: Saüc. Saüquer. Bonarbre. Castellà : Saúco. Sabugo. Canillero. Gallego: Sabugueiro. Bieiteiro. Èuscara: Linsusa. Intsusa. Ziorri. Occità: Sabuc, Sambuc, Saüc, Saüquèr, Suec, Suecau. Portuguès: Sabuguiro. Italià: Sambuco nero. Francès: Sureau. Grand sureau, Sureau noir. Anglès: Common elder, Elder, Elderberry, European elder. Alemany: Baumholunder. Fliederbeere. Holder. Neerlandès: Gewone Vlier. Grec: Αφροξυλιά. Σαμπούκος.

Inflorescències en corimbe

SINÒNIMS: Sambucus graveolens Willd.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberianes de gran àrea

HÀBITAT: D’espontaneïtat dubtosa al País Valencià. Llocs humits i ombrívols, boscos de ribera, fins els 1500 metres d’altitud.

Arbre petit, aquest de l'assegador del Pla de Vallada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit caducifoli: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbre que pot arribar als 10 metres d’alçada, amb branques proveïdes d’una medul·la blanca característica i tronc amb l’escorça suberosa.

Fulles compostes de 5-7 folíols serrats

Fulles oposades, peciolades, imparipinnades, amb 5-7 folíols oval-lanceolats de marge serrat

Flors pentàmeres amb l'estigma sèssil

Flors en inflorescències corimbiformes multiflores amb flors hermafrodites, actinomorfes i pentàmeres. Calze amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la rotàcia amb cinc lòbuls d’un blanc groguenc. Androceu de cinc estams lliures inserits a la part superior del tub de la corol·la, exserts. Gineceu amb ovari ínfer i estigma trilobat sèssil, sense estil. Floreix de febrer a maig

Fruits en drupa. Aquests encara verds

Fruit en drupa negra quan madura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les Adoxaceae són una jove i petita família que tan sols comprèn quatre gèneres, i entre 150 i 200 espècies, que abans formaven part de la família de les caprifoliàcies. Un detallat anàlisi morfològic, i les proves bioquímiques aportades pel Grup de Filogènia de Angiospermes, van traslladar els gèneres Viburnum (marfull), i Sambucus (Saüc) a aquesta família de nova creació.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular té nombroses aplicacions. Les flors, fulles i fruits s’han utilitzat per alleugerar refredats, grips i malalties respiratòries, contra la retenció de líquids, varius, i nafres. La infusió fresca de saüc és excel·lent per rentar els ulls, i la infusió de les seves flors s'empra per fer gargarismes contra la faringitis i en cas de genives inflamades. El vinagre de saüc s'utilitza com a desinfectant.

Amb els fruits madurs (verds poden provocar trastorns digestius) es fan melmelades i confitures. Excepte les drupes, tota la planta presenta oxalat càlcic que la fa tòxica.

La fusta s’utilitza en torneria, i en jardineria com exemplar solitari o en massissos.  

Tronc del saüc amb l'escorça suberosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sambucus ve del llatí “sambuca, -ae”, que era el nom que donaven al saüc, però aquest nom ve del grec “sambuké”, nom d'un antic instrument musical utilitzat pels romans semblant a la flauta, perquè antigament es buidava l’interior de les branques per fer aquests instruments.

L’epítet específic nigra ve del llatí “niger, -ra, -rum” que significa negre, segurament pel color que prenen els fruits al madurar.

El saüc era un arbre sagrat al que calia mostrar respecte pronunciant una pregària abans de collir els fruits, agafar les fulles o d’arrancar-li una rama.

La medul·la de les branques s’empra en micrografia per fer els preparats de les seccions dels teixits.   

Aquest arbret s’ha plantat tradicionalment a les masies com ornamental i per aprofitar-ne les múltiples propietats medicinals.

No s'ha de confondre amb Sambucus ebulus, aquesta altra espècie és herbàcia i les flors formen inflorescències molt denses de color blanc amb olor nauseabund, i els seus fruits són baies molt tòxiques.

Sambucus nigra fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 269–270. 1753.

Família Caprifoliaceae (Adoxaceae)

Fumana laevipes (L.) Spach

NOMS: Herba del mal de pedra. Fumana prima. Italià: Fumana capillare.  Francès: Fumana à feuilles étroites

Inflorescències en cimes terminals racemoses

SINÒNIMS: Cistus laevipes L.; Helianthemum laevipes (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Creix en escletxes de roques, sòls pedregosos i en coscollars assolellats, sobre sòls calcaris. Fins els 1000 metres d’altitud

Petita mata lignificada a la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta sufruticosa de poc més d’un pam, molt ramificada des de la base, amb tiges fines, gràcils, ascendents i glabres.

Fulles alternes cilíndriques

Fulles alternes, sèssils, les inferiors agrupades en fascicles, cilíndriques, de color verd cendrós. Estípules filiformes paregudes a les fulles.

Flors amb llarg pedicel

Flors en inflorescències terminals racemoses, amb peduncles glandulosos, bràctees triangulars, glanduloses. Llargs pedicels. Calze amb els sèpals externs linears i els interns glandulosos, amb costelles prominents però sense cilis. Corol·la amb cinc pètals grocs sense taques, de 6-8 mm. Androceu amb nombrosos estams; els exteriors més curts i estèrils. Gineceu amb ovari tricarpelar i estil acabat en estigma capitat. Floreix de març fins l’agost

Fruit en càpsula dehiscent

Fruit en càpsula trilocular dehiscent per tres valves, amb sis llavors trígones,  de color obscur.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fruits més primitius s’obrin espontàniament quan són madurs mitjançant porus, fissures longitudinals o transversals, etc. Una característica del gènere Fumana és que el fruit, en càpsula, s’obri per tres valves i queden totalment esteses després de la dehiscència durant molt de temps.

Tres sèpals externs linears i més petits que els tres interns

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipotensora, hemostàtica, antisèptica, expectorant i antiinflamatòria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Fumana, deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L., segurament per l’aspecte grisós, com fumat, de les fulles.

L’epítet específic laevipes deriva del llatí de "levis" suau, sense barba, i "pes" de peu, és a dir de tija glabra.

Família Cistaceae

Muscari comosum (L.) Mill.

NOMS: All de bruixa. Barralet. Calabruixa grossa. Marcet. Cap de moro. Castellà : Nazarenos. Cebollón. Guitarrillo. Jacinto penachudo. Occità: Alhastron, Alhàs, Barralet, Capelan, Cebolhada, Penitent blau. Portuguès: Enfuste. Jacinto-das-searas. Italià: Cipollaccio. Giacinto del pennacchio. Francès: Muscari chevelu, Muscari à toupet. Anglès: Tassel hyacinth. Feather Hyacinth. Tassel Grape-hyacinth. Alemany: Schopf-Träubel. Schopfige Bisamhyazinthe. Neerlandès: Kuifhyacint. Grec: Αγριοκρίνος. Βροβιός. Μούσκαρι το εύκομον. Βολβοί.

Flors en raïm lax

SINÒNIMS: Leopoldia comosa (L.) Parl.; Hyacinthus comosus L.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Camps cultivats, prats secs, clarianes de coscollars, marges de camins i carreteres. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta bulbosa

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Petita herba, de poc més d’un pam (tot i que pot arribar als 60 cm),  acaule, amb un bulb subterrani tunicat, d’on surten les fulles i un escap floral. 

Fulles linears poc rígides

Fulles linears, fent un poc de canal, glabres, poc rígides que sovint queden esteses per terra, més curtes que la tija florífera i poc nombroses (3-5 fulles només).

Flors fèrtils amb peduncle color crema

Flors al llarg d’un escap, en raïm lax, amb flors verdoses en posició horitzontal i fèrtils; a la part superior un grup de flors, formant un corimbe, d’un blau-lila intens molt cridaner, que són estèrils. Les bràctees són membranoses i obovades. Pedicels de les flors fèrtils són prims, llisos i surten en horitzontal, mentre que els de les flors estèrils són violacis, drets i molt més llargs que les flors. Les flors tenen el perigoni soldat en forma de petita urna acabada en sis petits dents. En les fèrtils l’androceu està format per sis estams inclusos. El gineceu consta de pistil súper tricarpel·lar amb un curt estil acabat en estigma subtrígon. Floreix a la primavera. 

Fruit en càpsula amb tres lòculs

Fruit en càpsula obovoide emarginada amb tres lòculs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors estèrils del capdamunt de la tija ofereixen a la inflorescència gran vistositat per atraure els insectes pol·linitzadors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra externament el bulb sec per alleujar les pells enrogides. Menjat té propietats diürètiques però com el seu sabor és amargant, es prepara bullit i conservat en oli i vinagre. Als pobles del litoral mediterrani s’hi consumeix el bulb així preparat.

Flors estèrils amb llarg peduncle color lila formant un flocall

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Muscari prové del llatí “muscus” i significa que el seu aroma recorda el del mesc, que prové així mateix, del sànscrit “muskà” que significa testicle. Altres autors, però, fan derivar el nom del grec “muscarion” que significa raïm, en al·lusió al tipus d’inflorescència.

 L’epítet específic comosum deriva de “coma” que significa pèls, cabell, pel flocall que formen les flor estèrils.

Dioscòrides  diu del bulb que “tiene aspecto de cebolla albarrana (...) son acres y caloríferos, incitan al acto sexual, ponen áspera la lengua y las anginas, son muy nutritivos y engordan, provocan gases (...) Hay que precaverse de la cantidad que se ingiere por afectar a los nervios.”

Existeixen varietats com, Muscari comosum 'plumosum' o 'monstruosum', que s’empren en jardineria.

Muscari comosum (L.) Mill. va ser publicat per primera vegada, amb el nom Hyacinthus comosus L., per Carles Linné en Species Plantarum 1753.

Família Liliaceae