Pennisetum villosum R. Br. ex Fresen

NOMS: Cua de rata. Penniset pelut. Castellà: Panizo velloso. Italià: Penniseto lanceolato. Francès: Pennisetum hérissé. Anglès: Feathertop, Feathertop. Hairy pennisetum. Alemany: Langes Borstenfedergras. Neerlandès: Lang Borstelveergras.

Inflorescència en espigues allargades

SINÒNIMS: Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Planta naturalitzada, procedent d’Àfrica oriental. Creix per les vores de camins, llocs alterats i zones amb un poc d’humitat. Fins els 600 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que fa motes denses de fins poc més de mig metre d’alçada. 

Fulles amb la làmina allargada i prima

Fulles de color verd clar, de 2-6 mm d’amplada i entre 7 i 70 cm de llargada

Espiguetes amb dues flors

Flors en inflorescències en espigues allargades, denses, cobertes de pèls llargs de color blanc. Les espiguetes estan envoltades d’un involucre, amb curt peduncle, format per pèls molt prims i plomosos. Les espiguetes presenten dues flors, la superior hermafrodita i la inferior masculina o estèril. Les glumes són més petites que l’espigueta. Androceu amb tres estams, amb teques en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. Floreix de maig a l’octubre

Involucre format per pèls molt fins i plomosos

Fruit en cariopsi rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Segons la definició del Conveni sobre Diversitat Biològica, el terme “espècie exòtica” (o al·lòctona, o no nativa)es refereix a les espècies (o subespècies o taxons inferiors) introduïdes fora de la seua àrea de distribució natural, en el passat o actual. El terme es fonamenta en conceptes purament ecològics i biogeogràfics, i no polítics ni administratius, car una espècie pot ser exòtica si és introduïda en altra zona on no es trobaria de forma natural, fins i tot estant dins d’un mateix país.

Lígula

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per les seves belles inflorescències blanques, plomoses i vistoses, que semblen il·luminar-se al contrallum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pennisetum deriva de "penna" ploma, i "seta" cerra. És a dir, amb cerres plomoses. L’epítet específic villosum ve de "víllus" que significa pèl, abric, o de "véllus" borrissol, la pelussa que fa la llana o el cotó.

En la classificació del Grass Phylogeny Working Group (GPWG 2001) s’ha adscrit  a la Família Paniceae, amb el nom binominal Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

Planta inclosa en el Decret 213/2009, de 20 de novembre, del Consell, Pel que s’aproven les mesures per al control d’espècies exòtiques invasores en la Comunitat Valenciana.

Família Gramineae (Poaceae)

Euphorbia prostrata Ait.

NOMS: Lleterola prostrada. Castellà (Mèxic): Hierba de la golondrina. Hierba del soldado. Italià: Euforbia prostrata. Francès: Euphorbe prostrée. Anglès: Prostrate sandmat. Alemany: Niederliegende Wolfsmilch

Flors a les axil·les de les fulles

SINÒNIMS: Chamaesyce prostrata (Ait.) Small

DISTRIBUCIÓ:  Neotropical, una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Polycarpion tetraphylli. Eleusino-Euphorbietum prostratae Pradell nitròfil viari, integrat principalment per petits teròfits prostrats, propi dels sòls esquelètics i no gaire secs. Vores de camins calcigats, carreteres, camps humits i horts. Fins els 300 metres d’altitud.  

Herba molt ramificada de tiges prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de branques rogenques, prostrades i molt ramificada, amb una línia de pèls longitudinal a les tiges; fins poc més d’un pam de llargària.

Fulles oposades de limbe el·líptic

Fulles oposades, amb curt pecíol, de limbe el·líptico-orbiculars de fins un centímetre, mai tacat, i marge serrulat; verd per l’anvers i pilós pel revers, amb estípules triangulars

Ciatis amb nectaris rogencs

Flors en ciatis de 4-5 flors masculines, pilosos, amb nectaris el·líptics de color entre morat i rogenc, amb apèndix blanquinós. Floreix a l’agost, setembre i octubre.

Fruit en càpsula amb pèls a la carena

Fruit en càpsula solcada, pilosa només a la carena dels carpels, amb 5-7 llavors estriades transversalment.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme sinantropia s’empra en biologia per definir la capacitat d’algunes espècies de flora i fauna per habitar en ecosistemes urbans o antropitzats, adaptant-se a les condicions ambientals modificades per l’activitat humana. Aquesta Euphorbia és una espècie sinàntropa de gran poder colonitzador en procés d’expansió per la Península Ibèrica.

USOS I PROPIETATS: L'extracte d'Euphorbia prostrata es considera efectiu per a tractament de morenes sagnants degut al contingut en flavonoides, fenòlics i àcids fenòlics. A l’Índia s’ha comercialitzat l’extracte d’Euphorbia prostrata per Panacea Biotec Ltd.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lleterola cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El genèric del sinònim, Chamaesyce, deriva del grec “chamaí” a terra, en terra, i del grec “sykê”, llatí “syce” la figuera (Ficus carica) pel làtex.

L’epítet específic prostrata deriva de "prostratus" que significa estès, gitat en terra, per l’hàbit de la planta estesa per terra.  

El botànic Francisco Hernández de Toledo parla, ja al segle XVI, de l’ús d’aquesta lleterola com antidiarreic, astringent, contra les taques de la còrnia i per a la dermatosi. Al segle XVII és el frare Francisco Ximénez qui ho nomena per a ”calenturas, ventosidades, evacuando las cámaras de sangre”. Ja al segle XX són els mexicans Alfonso Herrera i Maximinio Martínez els que reporten la planta per diverses malalties fins que la “Sociedad Farmacéutica de México” la indica per a la dermatosi i la tinya.

Euphorbia prostrata va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue... 2: 139. 1789.

Família Euphorbiaceae

Amaranthus retroflexus L.

NOMS: Blet punxent. Marxant gros. Blet. Atreu. Castellà: Bledo. Moco de pavo. Amaranto. Gallego: Bledo. Bredo. Èuscara: Sabia. Sabiya. Occità: Blet bastard. Portuguès: Bredos, moncos-de-perú. Italià: Amaranto comune. Blito. Francès: Amarante réfléchie. Anglès: Common amaranth, Redroot pigweed. Alemany: Rauhhaariger Amarant. Rauhhaariger Fuchschwanz. Zurückgekrümmter Amarant. Neerlandès: Papegaaiekruid.  

Espicastre terminal compacte

SINÒNIMS: Amaranthus curvifolius Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Introduida. Procedent d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Comunitats nitròfiles i arvenses. Vores de camins, horts, conreus humits i ambients antropitzats. Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba de fins un metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes que pot arribar al metre d’alçada, amb rels que poden arribar al metre de profunditat

Fulles peciolades

Fulles alternes, peciolades, amb el limbe ovat, el·líptic o romboïdal i marge enter. Sovint el limbe té una franja blanquinosa.

Flor masculina

Flors en espicastre compacte terminal i axil·lars. És una planta monoica, per tant du flors unisexuals, amb bractèoles acabades en espina forta, més llargues que els tèpals. Corol·la amb cinc tèpals de 2-3 mm linear-espatulats d’àpex obtús. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb ovari súper, pistil i 3 estigmes. Floreix de juliol a novembre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula tipus pixidi monosperm amb llavor negra i lluenta

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes del gènere Amaranthus presenten un grau elevat de  mutabilitat. L’adaptació a nous hàbitats es tradueix en una ràpida selecció de nous trets morfològics externs que donen lloc, en poc de temps, a noves entitats biològiques susceptibles de ser reconegudes com a espècies o subespècies ben diferents dels seus parents originaris de més enllà de l’oceà. 

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: En medicina popular no s’empra gaire, tot i que té propietats com astringent, antidiarreic i emmenagog.

Les llavors són comestibles, moltes en forma de farina. Les fulles tendres s’han fet servir com a substitut dels espinacs en èpoques de guerres i penúries. Conté àcid oxàlic, com els espinacs, i acumula nitrats, pel que cal bullir les fulles i llençar l’aigua de la bullida. L’oxalat és perjudicial per als càlculs renals i les articulacions.

Es considerat un bon farratge si s’empra amb moderació, doncs pot ser perjudicial i fins i tot mortal, si s’alimenten porcs i bovins amb grans quantitats durant diversos dies.

De la planta sencera es poden obtenir tints grocs i verds.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides aquest nom s’empra com sinònim de helichrysos, una espècie del gènere Helichrysum.  Aquest nom és perquè les flors romanen seques durant molt de temps.

L’epítet específic retroflexus deriva de “retro” cap enrere, i “flecto” girat, corba, és a dir, corbat cap enrere.

Amaranthus retroflexus fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 991. 1753.

Família Amaranthaceae