Linaria hirta (L.) Moench

NOMS: Llinària. Gallet. Gallet de blats. Castellà : Palomilla rallada. Conejos. Gallos.

Flors en raïm terminal

SINÒNIMS: Antirrhinum hirtum L.; Antirrhinum viscosum Curtis.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània (endemisme ibèric)

HÀBITAT: Secalion cerealis. Arvense. Camps de cereals i terres de conreu de secà; també e les vores de camins i cunetes, sobre sòl calcari. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes de fins 80 cm d’alçada, glabres a la part inferior i amb pèls glandulosos a la superior

 

Fulles lanceolades

Fulles lanceolades de distribució alterna a la part superior mentre que a la inferior s’agrupen en verticils de dues o tres fulles

Flors personades amb llarg esperó

Flors en raïms de flors zigomorfes amb curt pedicel i bracteades, amb la corol·la personada de color blanquinós o groc pàl·lid, amb el paladar groc o ataronjat i les venes marcades; l’esperó és recte de mida igual a la corol·la o poc més menut. Calze amb cinc sèpals desiguals i persistents. Androceu didínam amb els estams inclusos. Gineceu amb ovari súper i estigma   Floreix d’abril fins juliol

Fruit en càpsula ovoide amb pèls glandulífers que conté llavors tetraèdriques

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Linaria es diu que són “personades”; són clarament zigomorfes, és a dir que tenen un sol pla de simetria, amb dos llavis i un paladar prominent que tanca l’accés a l’interior, on un esperó acumula el nèctar. Unes línies de pèls sobre el llavi inferior de la corol·la serveix de guia a les abelles, els seus principals agents pol·linitzadors. 

USOS I PROPIETATS: Com altres espècies del gènere s’empra en medicina popular com depurativa, diürètica i astringent, i també per combatre les hemorroides i rebaixar la febra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Linaria rep aquest nom perquè les fulles són semblants a les del lli (Linum usitatissimum L.)

L’epítet específic hirta significa peluda, aspra, eriçada, pels pèls glandulífers del seu indument.

Recents estudis de genètica situen aquest gènere a la família vastament estesa de les Plantaginaceae.

Aquesta espècie endèmica, abans molt abundosa junt a les roselles als sembrats, habita en l’actualitat petits relictes marginals i pot ser una espècie en perill d’extinció en poc de temps, degut a l’ús d’herbicides. El perill d’extinció s’agreuja pel fet que aquestes plantes presenten mecanismes d’autoincompatibilitat, raó per la qual la fecundació ha de ser encreuada, de manera que els exemplars aïllats no produeixen llavors viables.

Família Scrophulariaceae

Stenotaphrum secundatum (Walter) O. Kuntze

NOMS: Gram d’Amèrica. Gram gruixat. Castellà: Gramón. Grama americana. Pasto de san Agustín. Italià: Logliarella americana. Francès: Chiendent de boeuf. Anglès: Pimento Grass. Saint Augustine Grass.

Espiga amb el raquis molt dilatat

SINÒNIMS: Stenotaphrum americanum Schrank; Ischaemum secundatum Walter

DISTRIBUCIÓ:  Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com a gespa i de vegades naturalitzada. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges prostrades amb nusos d'on surten arrels

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que fa tiges dures i lluentes que poden arribar al mig metre de llargària, aplicades al terra, amb nombrosos nusos d’on surten arrels

Lígula amb pèls i molt pronunciada

Fulles amb beines molt comprimides i làmina amb nervi central marcat, que és el vèrtex de la V que forma la làmina. Lígula en forma de franja de pèls curts.

Espiguetes solitàries i sense arestes

Flors en espiga amb l’eix central o raquis molt dilatat, amb les espiguetes solitàries, o en petits grups de dues o tres, sèssils i sense arestes, disposades de forma irregular. Floreix a l’estiu

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi, és a dir, un fruit sec indehiscent amb una única llavor soldada a la paret de l’ovari, de tal manera que fruit i llavor semblen la mateixa cosa.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies la inflorescència elemental és l’espigueta, formada per una o més flors sèssils inserides damunt d’un eix comú anomenat raquis. Les espiguetes es poden agrupar en espigues, en panícules simples, en panícules verticil·lades o en raïms.

Estams amb teques en forma de X

USOS I PROPIETATS: Aquesta gramínia s'utilitza als jardins com a gespa per les seus característiques de ser molt resistent a les condicions dures de sequera i salinitat. Recorda al gram però de mida molt més gran i de consistència més dura i basta. Es planta per esqueix, no es venen les llavors.

És un bon farratge pel bestiar i excel·lent per fer cobertura per al control de l’erosió.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Stenotaphrum, està compost per les veus gregues “στενός stenós” estret, i "taphros ταφρος" forat, fossa, per les espiguetes que estan col·locades en una espècie de nínxol en l’eix floral. 

L’epítet específic secundatum deriva de “secundo” que significa estic a favor, pròsper.

Tot i que de moment no hi sembla agressiva, cal tindre en compte que aquesta espècie té un perill potencial per convertir-se en un perill per a la flora autòctona. Qualsevol modificació de les condicions ambientals per causes naturals, com el canvi climàtic, o antròpiques, com l’abandonament dels usos tradicionals dels territoris, poden despertar la seua virulència expansiva. (La invasió verda, en Mètode)

Família Gramineae (Poaceae)

Valeriana officinalis L.

NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès: Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan.  Grec: Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes

SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens 

Observacions: Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes

Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid

Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valeriana deriva, probablement, del llatí “valeo” que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.

L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència

Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.

L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)

Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.

La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.

Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.

Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

Família Valerianaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A