Polygonum aviculare L.

NOMS: Centinòdia. Escanyavelles. Corretjola. Herba de cent nussos. Passacamins. Trava-bous. Castellà : Centinodia. Ciennudos. Corregüela de los caminos. Hierba nudosa. Lengua de pájaro. Sanguinaria. Occità: Lengo-de-passeroun, Pè d'ausel. Gallego: Cordela. Pé de paxaro. Èuscara: Odarra. Odolur. Portuguès: Sempre-noiva. Erva-dos-passarinhos. Italià: Bistorta centinodia. Poligono centinodia. Francès: Renouée des oiseaux. Anglès: Prostrate knotweed. Common Knotgrass. Alemany: Vogel Knöterich. Gewöhnlicher Vogelknöterich. Neerlandès: Varkensgras. Grec: Πολικόμπι. Πολυγόνατο πτηνόφιλο.

Flors agrupades en fascicles axil·lars

SINÒNIMS: Polygonum heterophyllum Lindm.

Observacions: Espècie molt polimorfa, amb variacions que es relacionen amb factors ambientals, moltes de les quals desapareixen en condicions uniformes de cultiu.  Aquest correspon a la Polygonum aviculare ssp. aviculare

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

Tiges llargues i aplicades al terra

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Camps de secà i vores de camins. Fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba que fa llargues tiges, de fins 50 cm, aplicades al terra, amb molts nusos

Fulles alternes lanceolades o el·líptiques

Fulles alternes, lanceolades o el·líptiques, amb curt pecíol i ocrea hialina amb l’àpex laciniat a la base

Flors amb cinc tèpals

Flors en fascicles axil·lars de 2-5 flors hermafrodites i pentàmeres. Periant persistent format per cinc tèpals parcialment petaloides, car són verdosos per la part exterior i blancs per l’interior. Androceu amb 8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari súper i estigma capitat. Floreix d’abril fins a l’agost

Fruit en aqueni que permaneix cobert pel periant persistent

Fruit en aqueni trígon inclús en el periant persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les poligonàcies en general, i aquesta espècie en particular, posseeixen òcrees, òrgans membranosos i en forma de tub que rodegen la tija des de la base de les fulles. L’òcrea prové de la soldadura d’elements estipulars.

USOS I PROPIETATS: Els estolons s’empren en medicina popular com antidiarreics. Les summitats florides són astringents, diürètiques, depuratives i cicatritzants. L’ús d’aquesta planta en medicina és molt antic, doncs Dioscòrides li atribueix multitud d’aplicacions amb resultats al seu tractat de medicina “De Materia Medica”, (Περί ὕλης ἰατρικής en grec)

Òcrea laciniada a la base de les fulles

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polygonum deriva, segons la Flora ibèrica, del grec “polýs”, moltes, i de “gónos” fèrtil, llavor, per les moltes llavors que produeix. Linné pren el nom que ja Tournefort emprava perquè Plini l’aplicava a altres plantes com la sanguinària. No obstant això, Andrés Laguna, a la seua traducció de Dioscòrides, assenyala les virtuts medicinals d’aquesta planta i comenta que “Llámase Polygonon, en griego, que quiere decir llena de muchas rodillas, por cuanto los dichos nudos se asemejan a rodilluelas”

L’epítet específic aviculare deriva del llatí “aviculus” un diminutiu de “avis” au, perquè les seus llavors són menjades pels ocells. 

Al sud de Vietnam , on s’anomena Đặng rau, és àmpliament utilitzada per preparar sopa i brou calent

Família Polygonaceae

Linaria hirta (L.) Moench

NOMS: Llinària. Gallet. Gallet de blats. Castellà : Palomilla rallada. Conejos. Gallos.

Flors en raïm terminal

SINÒNIMS: Antirrhinum hirtum L.; Antirrhinum viscosum Curtis.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània (endemisme ibèric)

HÀBITAT: Secalion cerealis. Arvense. Camps de cereals i terres de conreu de secà; també e les vores de camins i cunetes, sobre sòl calcari. Fins els 1400 metres d’altitud.

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges erectes de fins 80 cm d’alçada, glabres a la part inferior i amb pèls glandulosos a la superior

 

Fulles lanceolades

Fulles lanceolades de distribució alterna a la part superior mentre que a la inferior s’agrupen en verticils de dues o tres fulles

Flors personades amb llarg esperó

Flors en raïms de flors zigomorfes amb curt pedicel i bracteades, amb la corol·la personada de color blanquinós o groc pàl·lid, amb el paladar groc o ataronjat i les venes marcades; l’esperó és recte de mida igual a la corol·la o poc més menut. Calze amb cinc sèpals desiguals i persistents. Androceu didínam amb els estams inclusos. Gineceu amb ovari súper i estigma   Floreix d’abril fins juliol

Fruit en càpsula ovoide amb pèls glandulífers que conté llavors tetraèdriques

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del gènere Linaria es diu que són “personades”; són clarament zigomorfes, és a dir que tenen un sol pla de simetria, amb dos llavis i un paladar prominent que tanca l’accés a l’interior, on un esperó acumula el nèctar. Unes línies de pèls sobre el llavi inferior de la corol·la serveix de guia a les abelles, els seus principals agents pol·linitzadors. 

USOS I PROPIETATS: Com altres espècies del gènere s’empra en medicina popular com depurativa, diürètica i astringent, i també per combatre les hemorroides i rebaixar la febra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Linaria rep aquest nom perquè les fulles són semblants a les del lli (Linum usitatissimum L.)

L’epítet específic hirta significa peluda, aspra, eriçada, pels pèls glandulífers del seu indument.

Recents estudis de genètica situen aquest gènere a la família vastament estesa de les Plantaginaceae.

Aquesta espècie endèmica, abans molt abundosa junt a les roselles als sembrats, habita en l’actualitat petits relictes marginals i pot ser una espècie en perill d’extinció en poc de temps, degut a l’ús d’herbicides. El perill d’extinció s’agreuja pel fet que aquestes plantes presenten mecanismes d’autoincompatibilitat, raó per la qual la fecundació ha de ser encreuada, de manera que els exemplars aïllats no produeixen llavors viables.

Família Scrophulariaceae

Stenotaphrum secundatum (Walter) O. Kuntze

NOMS: Gram d’Amèrica. Gram gruixat. Castellà: Gramón. Grama americana. Pasto de san Agustín. Italià: Logliarella americana. Francès: Chiendent de boeuf. Anglès: Pimento Grass. Saint Augustine Grass.

Espiga amb el raquis molt dilatat

SINÒNIMS: Stenotaphrum americanum Schrank; Ischaemum secundatum Walter

DISTRIBUCIÓ:  Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.

HÀBITAT: Introduïda. Cultivada com a gespa i de vegades naturalitzada. Fins els 300 metres d’altitud.

Tiges prostrades amb nusos d'on surten arrels

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que fa tiges dures i lluentes que poden arribar al mig metre de llargària, aplicades al terra, amb nombrosos nusos d’on surten arrels

Lígula amb pèls i molt pronunciada

Fulles amb beines molt comprimides i làmina amb nervi central marcat, que és el vèrtex de la V que forma la làmina. Lígula en forma de franja de pèls curts.

Espiguetes solitàries i sense arestes

Flors en espiga amb l’eix central o raquis molt dilatat, amb les espiguetes solitàries, o en petits grups de dues o tres, sèssils i sense arestes, disposades de forma irregular. Floreix a l’estiu

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi, és a dir, un fruit sec indehiscent amb una única llavor soldada a la paret de l’ovari, de tal manera que fruit i llavor semblen la mateixa cosa.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies la inflorescència elemental és l’espigueta, formada per una o més flors sèssils inserides damunt d’un eix comú anomenat raquis. Les espiguetes es poden agrupar en espigues, en panícules simples, en panícules verticil·lades o en raïms.

Estams amb teques en forma de X

USOS I PROPIETATS: Aquesta gramínia s'utilitza als jardins com a gespa per les seus característiques de ser molt resistent a les condicions dures de sequera i salinitat. Recorda al gram però de mida molt més gran i de consistència més dura i basta. Es planta per esqueix, no es venen les llavors.

És un bon farratge pel bestiar i excel·lent per fer cobertura per al control de l’erosió.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric, Stenotaphrum, està compost per les veus gregues “στενός stenós” estret, i "taphros ταφρος" forat, fossa, per les espiguetes que estan col·locades en una espècie de nínxol en l’eix floral. 

L’epítet específic secundatum deriva de “secundo” que significa estic a favor, pròsper.

Tot i que de moment no hi sembla agressiva, cal tindre en compte que aquesta espècie té un perill potencial per convertir-se en un perill per a la flora autòctona. Qualsevol modificació de les condicions ambientals per causes naturals, com el canvi climàtic, o antròpiques, com l’abandonament dels usos tradicionals dels territoris, poden despertar la seua virulència expansiva. (La invasió verda, en Mètode)

Família Gramineae (Poaceae)