Echinochloa crus-galli (L.) Beauv

NOMS: Cerreig. Panissola. Pota de gall. Xereix d’arròs. Castellà : Pie de gallina. Mijera. Panicillo. Gallego: Cabalete. Millán. Èuscara: Muchicha. Portuguès: Milhagem. Pé-de-galo. Italià: Giavone comune. Pabbio . Panico bastardo. Francès: Panic des marais, Pied-de-coq. Anglès: Barnyard grass, Barnyard Millet. Cockspur. Alemany: Gewöhnliche Hühnerhirse. Neerlandès: Hanenpoot. Vogelpoot

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: Panicum crus-galli L.;  Echinochloa crus-galli (L.) Beauv subsp. crus-galli

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Introduïda

HÀBITAT: Panico-Seration. Torrents, sèquies i camps cultivats amb sòls humits, comuna en els camps d’arròs. Fins els 1150 metres d’altitud

Tiges erectes o decumbents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot arribar al metre d’alçada, tiges amb medul·la blanca, erectes, que poden estar, de vegades, esteses pel terra.

Fulles sense lígula

Fulles linears, glabres o glabrescents, sense lígula, amb beines llises, les inferiors sovint rogenques.

Espiguetes amb coloració vermellosa

Flors en panícula laxa formada de raïms espiciformes d’espiguetes denses que prenen una coloració rogenca, amb llargs pèls entre les espiguetes. Gluma inferior1/2-1/3 de la longitud de l’espícula; gluma superior de la longitud de l’espícula; lemma de la flor superior sovint aristat.   Floreix a l’estiu i la tardor.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi gros semblant al del mill

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La sistemàtica de les gramínies està basada en la morfologia de les espiguetes, la unitat bàsica, i en la seua disposició en inflorescències. Una espigueta està formada per una o més flors reunides en espiga, és a dir, unides directament al eix (raquis) i protegida per dues bràctees: la gluma inferior i la gluma superior.

USOS I PROPIETATS: Els brots joves es mengen en Java i s'utilitza per a la recuperació de les terres salines a Egipte.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Echinochloa deriva del "ἐχῖνος echînos" eriçó, i per extensió espinós, i de "χλόα chlóa" herba: pels nombrosos pèls que caracteritzen la seua inflorescència.

L’epítet específic crus-galli ve del llatí "crus" urpes, i de "galli" genitiu de "gallus", gall, és a dir, pota de gall, per la forma de la inflorescència.

Està considerada una de les pitjors males herbes per a l’agricultura, doncs pot reduir el rendiment agrícola i ramader. Consumeix el 80% del nitrogen disponible al sòl. A més a més és planta hoste del virus del mosaic.

Echinochloa crus-galli va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 1: 53, 161, 169, pl. 11, f. 2. 1812.

Família Gramineae (Poaceae)

Chrozophora tinctoria (L.) A. Juss.

NOMS: Tornassol. Gira-sol. Mira-sol. Castellà : Tornasol. Cencila. Cendía. Cenizo tornasol. Girasol. Occità: Mourello. Èuscara: Iguzki-belar, Iguzki-lorea. Portuguès: Tornassol-dos-franceses. Tornassol-dos-tintureiros. Italià: Tornasole comune. Francès: Tournesol des teinturiers. Anglès: Southern chrozophora, Turnsole. Dyer's Croton.

Inflorescències en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Croton tinctorium L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps abandonats i vores de camins, en llocs secs. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba de color grisenc, pels tricomes que la cobreixen

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba monoica que no sol sobrepassar els 40 cm d’alçada, tota de color grisenc pel toment que la cobreix, molt ramificada des de la base amb tiges divaricades.

Fulles alternes amb llarg pecíol

Fulles alternes amb llarg pecíol a l’àpex del qual surt el limbe, de base desigual, romboïdal o triangular, amb el marge ondulat, cobert de pèls estrellats. Tres nervis principals surten de la base

Flors unisexuals masculines i femenines

Flors en raïms axil·lars, amb curt pedicel que creix en la fructificació. les masculines a la part superior i les femenines a la inferior, petites i gens aparents. Calze masculí amb cinc segments lanceolats amb pèls estrellats; les femenines amb sèpals linears setacis. Corol·la masculina amb segments triangulars grocs; la femenina amb segments linears verdosos; a les flors femenines no es diferència gaire el calze de la corol·la, de manera que sembla tindre 10 tèpals. Androceu amb 10 estams en tub. Gineceu amb ovari trilocular amb tres estigmes bífids i persistents. Floreix d’abril a octubre

Fruit en càpsula tricoca

Fruit en càpsula trícoca, com és freqüent a les euforbiàcies, pèndula, coberta d’esquames membranoses i de berrugues, amb llavors granuloses de color marró.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les euforbiàcies s’observa una evolució de l’estructura floral consistent en la disminució del nombre de peces fins reduir la flor a un sol element. A les més primitives, com el tornassol o el malcoratge (Mercurialis annua), el periant és encara complet, però a les més evolucionades els pètals i els sèpals són absents i els estams es redueixen a un de sol. Posteriorment aquestes flors simplificades s’agrupen en inflorescències complexes que simulen una flor senzilla, un pseudant anomenat ciati, com en el gènere Euphorbia.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava com febrífuga però la poca efectivitat i la potencial toxicitat de la planta han fet que ja no s’utilitze.

De la Chrozophora tinctoria  s’obté una matèria colorant, d’un blau violaci, que s’empra per tintar teixits (especialment llana i vellut), colorar licors, vins, pastes, pastissos, etc. 

Les flors masculines es situen a dalt i les femenines a baix

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Chrozophora deriva del grec "χρόα chroa"color, pintar, i "φορεω phoreo" = que du en sí, que produïr, és a dir, porta color, doncs d’aquesta espècie s’obté una matèria colorant.

L’epítet específic tinctoria ve del llatí “tingo” que significa tenyir, tintar, impregnar, per l’ús que tradicionalment hi s’ha donat.

El nom popular de tornassol és degut, segurament, al paregut d’aquesta espècie amb el gira-sol (Heliotropium europaeum) quan no hi ha flors.

A l’Edat Mitjana era un dels pigments emprats per “il·luminar” els manuscrits als monestirs.

D’aquesta substància està impregnat el paper de tornassol que s’empra als laboratoris com indicador del Ph, doncs té la propietat de prendre el color blau en un medi alcalí o roig en un medi àcid.

Té alcaloides fotosensibilitzadors com la ruda (Ruta chalepensis) de manera que si la saba entra en contacte amb la pell i s’exposa al sol, pot produir una reacció càustica, una cremada amb bombolla que pot deixar cicatriu o, si més no, una taca, com un tatuatge. (J. Bibiloni)

Chrozophora tinctoria va ser descrita per (L.) A.Juss. i publicada en De Euphorbiacearum Generibus Medicisque earumdem viribus tentamen, tabulis aeneis 18 illustratum 27. 1824.

Família Euphorbiaceae

Digitaria sanguinalis (L.) Scop.

NOMS: Forcadella. Xereix. Panissalla. Pota de gall. Castellà : Garrachuelo. Pata de gallina. Pasto cuaresma. Occità: Sannissoun. Gallego: Millá. Èuscara: Ollak-buztana. Portuguès: Milhâ digitada. Milhâo. Pé-de-galinha. Francès: Digitaire sanguine, Panic sanguin, Sanguinelle, Sanguinette. Italià: Sanguinaria. Sanguinella comune. Anglès: Common Crabgrass. Hairy Finger-grass. Alemany: Blut-Fingerhirse. Bluthirse. Neerlandès: Bloedgierst. Harig Vingergras.

Inflorescències en espigues llargues i primes

SINÒNIMS: Panicum sanguinale L.;  Cynodon praecox (Walter) Roem. & Schult.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietea. Camps de cultiu, marges, llocs alterats, vores de camins i carreteres. Fins als 1000 metres d’altitud

Gramínia de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia anual amb tiges ascendents de poc més de dos pams d’alçada amb espigues llargues i primes a la part superior. Aquestes espigues i les fulles poden prendre un color rogenc, raó per la qual pren aquest nom de sanguinalis

Fulles amb la beina pilosa

Fulles de prefoliació enrotllada, piloses, sobre tot a la beina, limbe de 4-8 mm d’amplada per 3-10 cm de llargària, acabada en punta de llança, sovint amb el marge ondulat, lígula blanca i curta, 1-2 mm.

Espícules amb dues flors, una hermafrodita i altra estèril

Flors en 3-10 espigues que surten a la part superior de les tiges en un sol verticil o a diferents altures. Són llargues i primes i estan cobertes d’espiguetes amb dues flors, una hermafrodita i altra estèril, col·locades de forma unilateral, lanceolades, de 3 mm de llargues, en dues files. Gluma superior ciliada, que arriba a la meitat de la flor. Floreix de juliol a octubre

S'anomena sanguinalis pel color rogenc que pren

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les monocotiledònies tenen uns caràcters que els separen clarament de les dicotiledònies: un sistema radicular fasciculat; fulles paral·lelinèrvies, sense estípules i normalment sense pecíol, el limbe enter, oblong o linear i la base embeinadora; la majoria són herbàcies i les poques arborescents no tenen creixement secundari en gruix; a més les flors presenten tres peces (o un múltiple de tres) per verticil.

Lígula curta, d'1-2 mm

USOS I PROPIETATS: A Alemanya i Polònia s’ha utilitzat el gra per a consum humà, per la qual cosa s’ha conreat. També s’empra com a farratge pel bestiar per ser ric en proteïnes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Digitaria deriva del llatí "digitus" dit, per la forma digitada de la inflorescència.

L’epítet específic sanguinalis ve de “sanguis” sang, per la tendència a prendre una coloració vermellosa.

Als Estats Units la van dur alguns emigrants per a menjar, doncs la capacitat de resistència a la sequera i la gran quantitat de gra que produeix el feia ideal per a la petita agricultura. Aquestes virtuts han esdevingut, però, un gran problema a l’hora d’eradicar la forcadella dels cultius on actua com mala herba.

Digitaria sanguinalis va ser descrita per (L.) Scop. i publicada en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 52. 1771.

Família Gramineae (Poaceae)