Cynara cardunculus L.

NOMS: Herba-col. Penquera. Card de formatger. Card d'herba. Carxofera borda. Castellà : Cardo de comer. Alcaucil.silvestre Cardo lechero. Gallego: Cardo presoeiro. Cardo. Èuscara: Kardabera. Garde. Portuguès: Cardo-do-coalho. Italià: Carciofo. Carduccio. Francès: Carde, Cardon, Cardonette, Chardon d'espagne. Anglès: Artichoke thistle, Cardoon. Alemany: Gemüse-Artischocke. Spanische Artischocke. Kardone. Neerlandès: Kardoen. Grec: Αγριαγκινάρα.

Flors en capítols terminals

SINÒNIMS:  Carduus cardunculus (L.) Baill.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. De vegades cultivada. Naturalitzada apareix als herbassars ruderals, camps de cultiu i vores de camins. Fins els 1000 metres d’altitud.

Planta de color grisenc

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen arran del sòl, mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta acaule de color grisenc

Fulles en roseta basal, pinnatisectes i amb espines

Fulles en roseta basal grans i molt dividides, pinnatisectes, amb espines al seu marge i al llarg pecíol, d’un verd glauc.

Flors tubulars

Flors en capítols terminals de receptacle carnós, de 4-5 cm de diàmetre, que apareixen a l’àpex d’una potent tija floral que pot arribar a fer un metre i mig d’alçada, amb bràctees involucrals rígides acabades en espina. Flors tubulars de color blau o blanquinós. Floreix durant juny i juliol

Fruit en aqueni plomós.

Fruit en aqueni amb papus plomós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les compostes es caracteritzen perquè tenen les flors agrupades en capítols. Un capítol està format per un eix molt escurçat i una mica eixamplat denominat receptacle, sobre el qual es disposen les flors sèssils. Aquest conjunt s’envolta per una sèrie de bràctees que formen el involucre. Les bràctees involucrals tenen uns caràcters (disposició, forma, mida, etc.) molt constant dins de cada gènere o, si més no, dins de cada espècie.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com digestiu i diürètic.

Les penques, és a dir, els pecíols i part del raquis de les fulles, són les penques que mengem habitualment, que es tapen durant unes setmanes per a que estiguen més tendres i blanques. Per fer-los més tendres i amb menys espines hi ha nombroses varietats (cultivars) cultivades. Els capítols abans d’obrir-se es mengen com les carxofes, bullides, fregides, torrades, etc. Les flors seques i triturades al morter i remullades en aigua, s’han emprat tradicionalment per fer quallar la llet i fer mató o brull i formatges.

També s’han desenvolupat cultivars orientats a la jardineria pel valor ornamental de les fulles grisoses i elegantment arquejades, així com per les flors cridaneres que poden emprar-se com a flor seca per la llarga durada.

Bràctees involucrals rígides i acabades en espina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cynara deriva del grec "kinára (ákantha)" que significa gos, per les bràctees involucrals que semblen dents de gos.

L’epítet específic cardunculus és un diminutiu de "carduus" card, és a dir, petit card, pel paregut amb les espècies del gènere Carduus amb el que comparteix les espines.

La penquera era coneguda a l’antiga Grècia com “kaktos” i Linné va prendre aquest nom per anomenar un gènere de plantes amb punxes: Cactus.

Conta Joan Pellicer al seu Costumari botànic, que al territori Diànic les carxofes a punt de florir de la penquera i altres cards, han tingut “un paper endevinatori de caire eròtic”. Fadrins i fadrines, que dels dos sexes hi havia, posaven a la finestra o baix del llit tres carxofes, amb un paperet enrotllat al peçonet amb el nom de tres pretendents, o enamorats/des. Si al sendemà una flor s’espigava i treia el blavet volia dir que eixa xicona i xicot et volia, i so no res.

A l’Argentina, Austràlia i Califòrnia s’ha convertit en una planta invasora.

Cynara cardunculus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 827–828. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Echinochloa crus-galli (L.) Beauv

NOMS: Cerreig. Panissola. Pota de gall. Xereix d’arròs. Castellà : Pie de gallina. Mijera. Panicillo. Gallego: Cabalete. Millán. Èuscara: Muchicha. Portuguès: Milhagem. Pé-de-galo. Italià: Giavone comune. Pabbio . Panico bastardo. Francès: Panic des marais, Pied-de-coq. Anglès: Barnyard grass, Barnyard Millet. Cockspur. Alemany: Gewöhnliche Hühnerhirse. Neerlandès: Hanenpoot. Vogelpoot

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: Panicum crus-galli L.;  Echinochloa crus-galli (L.) Beauv subsp. crus-galli

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Introduïda

HÀBITAT: Panico-Seration. Torrents, sèquies i camps cultivats amb sòls humits, comuna en els camps d’arròs. Fins els 1150 metres d’altitud

Tiges erectes o decumbents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot arribar al metre d’alçada, tiges amb medul·la blanca, erectes, que poden estar, de vegades, esteses pel terra.

Fulles sense lígula

Fulles linears, glabres o glabrescents, sense lígula, amb beines llises, les inferiors sovint rogenques.

Espiguetes amb coloració vermellosa

Flors en panícula laxa formada de raïms espiciformes d’espiguetes denses que prenen una coloració rogenca, amb llargs pèls entre les espiguetes. Gluma inferior1/2-1/3 de la longitud de l’espícula; gluma superior de la longitud de l’espícula; lemma de la flor superior sovint aristat.   Floreix a l’estiu i la tardor.

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi gros semblant al del mill

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La sistemàtica de les gramínies està basada en la morfologia de les espiguetes, la unitat bàsica, i en la seua disposició en inflorescències. Una espigueta està formada per una o més flors reunides en espiga, és a dir, unides directament al eix (raquis) i protegida per dues bràctees: la gluma inferior i la gluma superior.

USOS I PROPIETATS: Els brots joves es mengen en Java i s'utilitza per a la recuperació de les terres salines a Egipte.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Echinochloa deriva del "ἐχῖνος echînos" eriçó, i per extensió espinós, i de "χλόα chlóa" herba: pels nombrosos pèls que caracteritzen la seua inflorescència.

L’epítet específic crus-galli ve del llatí "crus" urpes, i de "galli" genitiu de "gallus", gall, és a dir, pota de gall, per la forma de la inflorescència.

Està considerada una de les pitjors males herbes per a l’agricultura, doncs pot reduir el rendiment agrícola i ramader. Consumeix el 80% del nitrogen disponible al sòl. A més a més és planta hoste del virus del mosaic.

Echinochloa crus-galli va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 1: 53, 161, 169, pl. 11, f. 2. 1812.

Família Gramineae (Poaceae)

Chrozophora tinctoria (L.) A. Juss.

NOMS: Tornassol. Gira-sol. Mira-sol. Castellà : Tornasol. Cencila. Cendía. Cenizo tornasol. Girasol. Occità: Mourello. Èuscara: Iguzki-belar, Iguzki-lorea. Portuguès: Tornassol-dos-franceses. Tornassol-dos-tintureiros. Italià: Tornasole comune. Francès: Tournesol des teinturiers. Anglès: Southern chrozophora, Turnsole. Dyer's Croton.

Inflorescències en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Croton tinctorium L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Camps abandonats i vores de camins, en llocs secs. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba de color grisenc, pels tricomes que la cobreixen

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba monoica que no sol sobrepassar els 40 cm d’alçada, tota de color grisenc pel toment que la cobreix, molt ramificada des de la base amb tiges divaricades.

Fulles alternes amb llarg pecíol

Fulles alternes amb llarg pecíol a l’àpex del qual surt el limbe, de base desigual, romboïdal o triangular, amb el marge ondulat, cobert de pèls estrellats. Tres nervis principals surten de la base

Flors unisexuals masculines i femenines

Flors en raïms axil·lars, amb curt pedicel que creix en la fructificació. les masculines a la part superior i les femenines a la inferior, petites i gens aparents. Calze masculí amb cinc segments lanceolats amb pèls estrellats; les femenines amb sèpals linears setacis. Corol·la masculina amb segments triangulars grocs; la femenina amb segments linears verdosos; a les flors femenines no es diferència gaire el calze de la corol·la, de manera que sembla tindre 10 tèpals. Androceu amb 10 estams en tub. Gineceu amb ovari trilocular amb tres estigmes bífids i persistents. Floreix d’abril a octubre

Fruit en càpsula tricoca

Fruit en càpsula trícoca, com és freqüent a les euforbiàcies, pèndula, coberta d’esquames membranoses i de berrugues, amb llavors granuloses de color marró.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les euforbiàcies s’observa una evolució de l’estructura floral consistent en la disminució del nombre de peces fins reduir la flor a un sol element. A les més primitives, com el tornassol o el malcoratge (Mercurialis annua), el periant és encara complet, però a les més evolucionades els pètals i els sèpals són absents i els estams es redueixen a un de sol. Posteriorment aquestes flors simplificades s’agrupen en inflorescències complexes que simulen una flor senzilla, un pseudant anomenat ciati, com en el gènere Euphorbia.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava com febrífuga però la poca efectivitat i la potencial toxicitat de la planta han fet que ja no s’utilitze.

De la Chrozophora tinctoria  s’obté una matèria colorant, d’un blau violaci, que s’empra per tintar teixits (especialment llana i vellut), colorar licors, vins, pastes, pastissos, etc. 

Les flors masculines es situen a dalt i les femenines a baix

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Chrozophora deriva del grec "χρόα chroa"color, pintar, i "φορεω phoreo" = que du en sí, que produïr, és a dir, porta color, doncs d’aquesta espècie s’obté una matèria colorant.

L’epítet específic tinctoria ve del llatí “tingo” que significa tenyir, tintar, impregnar, per l’ús que tradicionalment hi s’ha donat.

El nom popular de tornassol és degut, segurament, al paregut d’aquesta espècie amb el gira-sol (Heliotropium europaeum) quan no hi ha flors.

A l’Edat Mitjana era un dels pigments emprats per “il·luminar” els manuscrits als monestirs.

D’aquesta substància està impregnat el paper de tornassol que s’empra als laboratoris com indicador del Ph, doncs té la propietat de prendre el color blau en un medi alcalí o roig en un medi àcid.

Té alcaloides fotosensibilitzadors com la ruda (Ruta chalepensis) de manera que si la saba entra en contacte amb la pell i s’exposa al sol, pot produir una reacció càustica, una cremada amb bombolla que pot deixar cicatriu o, si més no, una taca, com un tatuatge. (J. Bibiloni)

Chrozophora tinctoria va ser descrita per (L.) A.Juss. i publicada en De Euphorbiacearum Generibus Medicisque earumdem viribus tentamen, tabulis aeneis 18 illustratum 27. 1824.

Família Euphorbiaceae