Equisetum ramosissimum Desf.

NOMS: Cepello. Cua de cavall. Ramosa. Trencanua. Castellà: Cola de caballo. Canutillo. Equiseto. Gallego: Rabo de porco. Èuscara: Azeribuztana. Eztainu-belarra. Portuguès: Cavalinha. Palha da água. Francès: Prêle très ramifiée. Alemany: Ästiger Schachtelhalm. Sand-Schachtelhalm. Italià: Equiseto ramosissimo. Anglès: Branched Horsetail. Branched Scouringrush. Neerlandès: Vertakte Paardestaart.

Estròbils apical

SINÒNIMS: Equisetum campanulatum Poir. 

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Populetalia albae. (Bosc de ribera) Terrenys humits, al voltant de cursos d’aigua i sèquies, però una vegada establert pot suportar la sequera y temperatures elevades. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges ramificades des de la base

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. I Nanofaneròfit, doncs manté els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta amb un rizoma horitzontal que emet tiges aèries articulades, característiques dels equisets, però amb la particularitat de que són enfiladisses, molt més primes que en altres espècies (2-5 mm de diàmetre) i totes les tiges són fèrtils. Les tiges són fistuloses i la cavitat axial és molt gran, i solcades longitudinalment. Molt ramificada des de la base.

Megafil·les verticilades als nusos

Megafil·les verticil·lades i petites, unides per la base, amb dents fosques de marge estret i escariós, amb un apèndix filiforme.

Esporofil·les peltades

Esporofil·les peltades, agrupades en estròbils o cons mucronats i apicals, envoltats a la base per una beina engruixada. Sota el revers de l’esporofil·le hi ha uns sis esporangis, amb espores esfèriques de quatre elàters. Els estròbils surten a la primavera.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els equisets són un grup molt antic de Pteridòfits, plantes vasculars sense flors, al que pertanyen també les falagueres. Els equisets posseeixen tiges verdes, estriades en l'exterior i fistuloses, com una canya, articulades en nucs en els qual es troben beines i sovint ramificacions. Tots els equisets són persistents gràcies als seus rizomes. Els teixits dels equisets acumulen sílice que els converteix en abrasius i poc digeribles. Els nucs posseeixen una beina al voltant, acabada en una corona de dents triangulars, que són el resultat de minúscules fulles soldades. Les tiges fèrtils culminen en un estròbil d'esporangiòfors on es formen les espores.

Estròbil quan ja ha soltat les espores

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra l’Equisetum arvense, que no hi ha que confondre amb aquesta espècie perquè E. ramosissimum és una espècie tòxica degut a que conté palustrina, un alcaloide neurotòxic i nefrotòxic especialment present en Equisetum palustris.

Per la sílice que contenen les tiges s’empraven per rentar perols i paelles. Alguns artesans encara utilitzen equisets quan necessiten una polida fina per l’acabat de, per exemple, instruments musicals de fusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Equisetum deriva de “equus” cavall, i “setum” seta, pèl rígid, és a dir, com una cua de cavall.

L’epítet específic ramosissimum és un superlatiu llatí de “ramosus” ramós, ramificat.

Les tiges d’aquesta espècie són fàcilment desarticulables. Si tornem a encaixar de nou les dos parts i les fem girar, tindrem la sensació d’estar donant corda a un rellotge, doncs notarem el cric, cric.

Equisetum ramosissimum va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicada en Flora Atlantica 2: 398–399. 1799.^[

Família Equisetaceae

Setaria viridis (L.) Beauv.

NOMS: Panissola verda. Serreig. Xereix miller. Xares. Xarrell. Castellà : Almorejo. Panizo silvestre. Gallego: Paínzo. Occità: Couloumbo. Portugués: Milhâ-verde. Francés: Moha de Hongrie. Sétaire verte. Italià: Pabbio comune. Paníco falso. Anglès: Green Bristlegrass. Green Foxtail. Green Panic-grass. Alemany: Grüne Borstenhirse. Grüner Fennich. Neerlandès: Groene Naaldaar.  

Flors en panícula cilíndrica

SINÒNIMS: Setariopsis viridis (L.) Samp.; Chaetochloa viridis (L.) Scribn.

DISTRIBUCIÓ:  Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia. Zones ruderals, vores de camins, camps i terres remogudes. Fins els 1400 metres d’altitud.

Gramínia de fins mig metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia, de fins 50 cm d’alçada, caracteritzada per tenir agullons a les espiguetes que li donen un tacte aspre, tot i que Setaria veridis té els agullons dirigits cap a l’àpex, de manera que resulten suaus al tacte en aquest sentit, a diferència de la llapassa (Setaria verticillata) que els té reflexes, és a dir, dirigits cap a la base.

Lígula ciliada

Fulles de prefoliació enrotllada, amb beines foliars glabres o amb pocs pèls, lígula ciliada, sense aurícules,  i limbe linear de 4-20 x 0,4-1,8 cm amb el nervi central ressaltat.

Ací podem veure les glumes més curtes que l'espigueta

Flors en inflorescència en panícula cilíndrica, que de vegades pren una coloració vermellosa, amb espiguetes denses. Les glumes són més curtes que l’espigueta, amb 1-3 setes amb dents orientades cap a l’àpex. Floreix de maig a l’octubre.

Les setes persisteixen quan cauen els fruits

Fruit en cariopsi que quan maduren cauen però queden les setes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La Fotosíntesi C4 és una sèrie de reaccions bioquímiques de fixació del carboni provinent del CO₂ atmosfèric. El procés consisteix, molt esquemàticament, en la captació del Diòxid de carboni en les cèl·lules del mesòfil de la planta, però en comptes de dur-lo immediatament al cicle de Calvin, s’emmagatzema en forma d’àcid oxalacètic, el qual posteriorment és descarboxilat, produint el CO₂ necessari per al cicle de Calvin.

USOS I PROPIETATS: Setaria viridis s'ha proposat com a model per estudiar la fotosíntesi C4, relacionat amb les gramínies per a usos bioenergètics. Té un cicle de vida curt (6-8 setmanes), és transformable i està seqüenciat.

Setes amb dents orientades cap a l'àpex

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Setaria, deriva de “séta” seta, cerra, per les setes que caracteritzen les espècies del gènere. L’epítet específic viridis deriva del llatí “viridis” verd

Les llavors germinen immediatament amb temperatures entre 20 i 35 ^o C, i aquesta característica converteix al xereix en una mala herba , doncs pot formar denses poblacions competidores en cultius de primavera i estiu.

La panissola també pot causar un creixement anormal en certs cultius, com el blat de moro i algunes hortalisses. La investigació sobre aquests cultius mostren que la toxicitat es produeix quan les substàncies químiques produïdes per les arrels del xereix es desplacen per terra i són absorbides per les arrels de les plantes properes. Aquesta interacció, anomenada "al·lelopatia," permet a algunes males herbes reduir la competència pel retard del creixement de la vegetació propera.

Setaria viridis va ser descrita per (L.) P.Beauv. i publicada en Essai d'une Nouvelle Agrostographie 51, 171, 178, t. 13, f. 3. 1812.

Família Gramineae (Poaceae)