Sisymbrium irio L.

NOMS: Apagallums. Bufallums. Matallums. Ravenissa. Castellà : Gebana. Ireos. Matacandil. Oruga leonina. Partesana. Rabanillo amarillo. Occità: Rouqueto fèro. Francès: Roquette jaune. Vélaret. Italià: Erba-cornacchia irida. Anglès: London Rocket. Alemany; Glanz-Rauke. Schlaffe Rauke. Neerlandès: Brede Raket. Grec: Σισύμβριον το ερύσιμον. Πικρόχορτο. Σκυλοβρούβα.

Flors en raïms corimbosos

SINÒNIMS: Crucifera irio (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal, nitròfila, als herbassars a dins de zones urbanes, camins i runes.  Fins els 1300 metres d’altitud.

Tiges erectes ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, que pot ultrapassar el mig metro d’alçada,  de tiges erectes i ramificades, feblement pilosa. Com a característica podem assenyalar que les síliqües joves ultrapassen clarament les flors superiors.

Fulles pinnatipartides

Fulles peciolades pinnatipartides, amb el lòbul terminal major que els altres, tendres, les superiors poden ser enteres i linears.

Corol·la de color groc pàl·lid

Flors en raïms corimbosos multiflor. Calze amb quatre sèpals erectes. Corol·la d’un groc pàl·lid, amb quatre pètals. Floreix de desembre a juliol.

Fruit en síliqua. Les joves ultrapassen les flors

Fruit en síliqua de 25-60 x 0,7-1 mm, erectes, cilíndriques, toruloses, amb valves de tres nervis, que sobrepassen les flors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una síliqua és un tipus de fruit sec en càpsula, característic d’aquesta família, que quan està madur s'obre en dues valves ventralment. Les llavors queden fixades sobre les dues placentes que queden separades per unes parets anomenades septes. Té una forma normalment allargada però de vegades són arrodonides.

USOS I PROPIETATS: Tot i que actualment és d’escàs ús, les fulles i les llavors tenen propietats com demulcents, expectorants, estimulants, oftàlmics i antiescorbútics.

A l’Iran, Azerbaidjan i llocs propers es prepara una beguda, amb les llavors,  que purifica el fetge. A l’Orient Mitjà s’empra per tractar la tos i la congestió del pit, per alleujar el reumatisme , per desintoxicar el fetge i la melsa, i per reduir la inflamació i ferides netes. A més a més les fulles poden consumir-se en amanida.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sisymbrium deriva del grec “σισυμβριον, sisýmbrion”, planta aromàtica esmentada per Teofrast, Aristòtil i Aristòfanes. També Dioscòrides va utilitzar aquest nom per anomenar dues plantes diferents: l’herbasana (Mentha spicata) i els creixens (Rorippa nasturtium-aquaticum).  L’epítet específic irio ve del grec “ Ἶρις  iris” irisat, com l’Arc de Sant Martí.

Hi ha nombrosos noms comuns d’aquesta espècie que fan referència a la forma cònica que sembla els instruments que es feien servir per apagar els ciris i els llums d’oli.

El nom comú en anglès “London rocket” ve de la gran quantitat d’aquesta planta que va sortir després del gran incendi de Londres en 1666.

Aquesta espècie és una de les 200 plantes que tenen valor apícola, doncs és d’interès pol·linífer i d’alt interès nectarífer.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Polypogon maritimus Willd.

NOMS: Pelosa marítima. Portuguès: Rabo-de-zorra-macio-menor. Francès: Polypogon presque engainé. Italià: Coda di lepre maggiore. Anglès: Mediterranean rabbitsfoot grass.

Panícules compactes de tacte sedós

SINÒNIMS: Polypogon maritimus subsp. subspathaceus (Req.) Bonnier et Layens; Polypogon subspathaceus Req. ex Raspail

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Llocs humits i sovint salobrosos

Tiges erectes de curta alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia petita, de fins un pam d’alçada, que creix sobre sòl humit formant gespes, sovint amb coloracions blanquinoses o rogenques. Tiges erectes o geniculades ascendents.

Fulles de prefoliació plegada

Fulles d’1-3 mm d’amplada, la superior embolcallant la base de la panícula, amb lígula membranàcia, subaguda, de 3-5 mm.

Glumes partides en dos lòbuls

Flors en panícules cilíndriques, compactes, de tacte sedós i color groguenc. Espiguetes amb una flor de petit pedicel de 2mm. Glumes híspides i fortament ciliades, partides en dos lòbuls aguts, entre els quals se inserta l’aresta. Lemma 3 vegades més curta que la gluma.  Floreix a finals de la primavera.

Fruit en cariopsi

Lígula membranàcia subaguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gramínies han evolucionat simplificant extraordinàriament les flors fins quedar-se només amb els òrgans sexuals, els únics necessaris per la reproducció, doncs les demès peces, sèpals i pètals, no són necessaris amb la pol·linització pel vent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Polypogon maritimus va ser descrita per Carl Ludwig Willdenow (Willd.)  i publicada en Der Gesellschaft Naturforschender Freunde zu Berlin, neue Schriften 3 :. 442. 1801

Família Gramineae, Poaceae

Urtica urens L.

NOMS: Ortiga. Ortiga petita. Formiguera. Castellà : Ortiga menor. Algiara. Èuscara: Asunbeltz. Gallego: Estruga menor. Occità: Ourtigo brulanto. Francés: Ortie brûlante. Ortie grièche. Petite Ortie. Italià: Ortica minore. Anglès: Annual Nettle. Burning Nettle. Dog Nettle. Dwarf Nettle. Alemany: Kleine Brennessel. Neerlandès: Broeinetel. Kleine Brandnetel. Grec: Τσουκνίδα. Ουρτίκα η καυστική. Τσικνίδα.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Urtica minor Moench

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Prop de les poblacions, vores de camins, horts. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges erectes de secció quadrangular

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba nitròfila que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes de secció quadrangular, molt ramificada, amb pèl curts i urticants per tota la planta.

Fulles ovalades profundament dentades

Fulles oposades, ovalades, atenuades a la base, amb el marge profundament dentat, amb pocs pèls urticants per l’anvers i els nervis del revers. El pecíol és més llarg que la inflorescència i més curt que el limbe. Quatre estípules, dues per pecíol, lanceolades i dentades.

Flors masculines 

Flors femenines

Flors unisexuals, monoclamídies, disposades en raïms axil·lars, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les flors masculines amb quatre peces iguals i 4-5 estams encorbats i en tensió que, en obrir-se la poncella, s’aixequen de sobte i llancen el pol·len de manera explosiva. Flors femenines amb peces ciliades i desiguals, gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma plomós.  Floreix des de març fins l’octubre.

Fruit en aqueni comprimit

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, envoltat pel periant acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Qui ha tocat una ortiga és conscient per sempre de la seu capacitat de produir irritacions. Aquesta particularitat es deu al fet que estan cobertes de pèls rígids, amb la paret calcificada i plens d'un líquid urticant a pressió. Cada pèl acaba en un capet esfèric, anomenat cistòlit, separat de la resta per una constricció de parets més febles. En tocar-los, es trenquen per aquest obliquament i s'introdueixen a la pell a través de les petites ferides que fan.

Flors femenines amb peces ciliades

USOS I PROPIETATS: Té propietats diürètiques, emmenagogues, galactagogues, cardiotòniques i astringents. També s'utilitza contra les cremades. Es prepara en infusió de la planta seca i sobretot de les arrels. Una mica de cotó o gasa humida amb el suc de la planta triturada atura les hemorràgies nasals. El dolor reumàtic s'alleuja amb les picades de les ortigues.

En donar un bull es neutralitza l’efecte irritant de la histamina, l’acetilcolina i la serotonina dels tricomes, i es pot menjar en sopa o puré, aportant proteïnes, ferro i vitamines A, C i K.  

En jardineria i horticultura ecològica s’empra el purí d’ortiga per combatre plagues i malalties, per enfortir les plantes, i mitigar la clorosis fèrrica.

Cistòlits responsables de les irritacions que produeix al tocar la planta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Urtica deriva del grec "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic urens té, en aquest cas, el mateix origen, el vocable “úro” , el que indica que aquesta planta és altament irritant.

És molt pareguda a Urtica membranacea, amb la que comparteix hàbitat, però es diferencia perquè les fors envolten per complet el peduncle que les sosté, mentre que en Urtica membranacea la part inferior del peduncle no te flors.

És una de les plantes que alimenten la “papallona de les ortigues” (Aglais urticae)

La infusió d’ortiga era d’ús freqüent a l’antiga Roma, citada per Celso i per Catul, qui assegura que patia una maleïda tos i es va curar amb repòs i ortiga.

Tot i les múltiples propietats i usos que beneficien els humans, és considerada una malesa, el que va motivar que un personatge de Victor Hugo diguera que “no hi ha males herbes ni mals homes, sols hi ha cultivadors dolents. “

Urtica urens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 984. 1753.

Família Urticaceae