Helianthemum apenninum (L.) Mill.

NOMS: Perdiguera. Heliantem apení. Castellà : Perdiguera. Heliantemo blanco. Francès: Hélianthème des apennins. Itàlia: Eliantemo degli Appennini. Anglès: White Rockrose.  Alemany: Apenninen-Sonnenröschen. Weißes Sonnenröschen. Neerlandès: Wit Zonnerosje.

Inflorescències en cima simple

SINÒNIMS: Cistus apenninus L.; Helianthemum polifolium Mill.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Pedregars, matollars, timonedes, fissures de les roques calcàries. Entre els 600 i els 1400 metres d’altitud.

Mata tomentosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta tomentosa que por arribar al mig metre d’alçada

Fulles oposades, de marge revolut

Fulles oposades, decussades, linears o oblongo-linears de marge revolut i curt pecíol, amb pèls blanquinosos i estípules linears més llargues que el pecíol.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima simple. Calze amb tres sèpals exteriors pubescents, amb els nervis marcats, i dos de més petits, interiors, que passen desapercebuts. Corol·la amb cinc pètals lliures que poden fer 1,5 cm, de color blanc o rosat. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu amb ovari súper Floreix a finals de primavera.

Fruit en càpsula subglobosa pubescent que s’obri per tres valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les cistàcies són una petita família, amb només 8 gèneres i 150 espècies, que tenen el principal centre de variació a les terres seques i assolellades del voltant del Mediterrani. Per aquest motiu s’empra com un indicador de mediterraneïtat d’un territori la proporció de cistàcies respecte del total d'espècies de la flora de dit territori.  

Calze amb tres sèpals exteriors i dos interiors molt més petits

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Helianthemum  deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” florit, perquè diu en Flora Ibèrica que, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol, encara que altres autors afirmen que el nom és degut a que necessita el calor del sol per obrir les flors (calen més de 20^o C per desplegar els pètals).

El nom específic apenninum és un epítet geogràfic relatiu als Apenins, que significa dels Apenins, la cadena muntanyosa que recorre Itàlia de nord a sud.

Helianthemum apenninum va ser descrita per (L.) Mill. i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 4. 1768.

Observacions: Existeixen nombroses subespècies reconegudes, de les quals habiten les nostres terres la ssp. apenninum, la ssp. pilosum, i la ssp. violaceum, amb les seues varietats.

Família Cistaceae

Brachypodium phoenicoides (L.) Roem. & Schult.

NOMS: Fenàs. Agropir glauc. Albellatge. Fenàs de marge. Llistó. Castellà: Lastón. Fenal. Italià: Paléo dei campi abbandonati . Francès: Brachypode de phénicie. Anglès: Thinleaf False brome. Alemany: Fieder-Zwenke.

Inflorescència erecta

SINÒNIMS: Festuca phoenicoides L.;  Brachypodium mucronatum  Willk.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Prats secs, marges de camins, marges i camps de conreus, garrigues i pinars, sobre sòls una mica humits, profunds i ombrívols. Fins els 1500 metres d’altitud

Herba rizomatosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa que pot arribar a fer més d’un metre d’alçada, amb tiges erectes i rígides.

Fulles concentrades a la base de la planta

Fulles poden mesurar fins 40 cm, rígides i més llargues que el llistó (Brachypodium retusum) amb els nervis prominents per l’anvers i amb pèls, totes concentrades a la base de la planta i no disposades de forma dística. Lígula dentada, arrodonida o truncada d’1 a 1,5 mm.

Espiguetes arquejades

Flors en inflorescència erecta de fins un pam. Les espiguetes són arquejades i rígides, de 30-60 mm, no aplicades a l’eix. Glumes desiguals, la superior major i mucronada o curtament arestada. Lemma mútica (sense aresta) o molt curta. Androceu de tres estams amb dues teques que formen una X que vibra al vent. Gineceu d’ovari súper amb pistil acabat en dos estigmes plomosos. Floreix de maig a setembre

Fruit en cariopsi linear-oblonga i comprimida lateralment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la pol·linització anemòfila (pel vent) les flors masculines tenen llargs filaments acabats en estams exposats a l'aire, molt mòbils que sobresurten fora de l’espícula, que el vent belluga fàcilment, i les flors femenines tenen els estigmes en forma de ploma per captar millor el pol·len aerovagant.

Lígula truncada

USOS I PROPIETATS: És útil en la fixació i estabilització del sòl en talussos, i en jardineria de baix manteniment o prop de la costa, en agrupacions de gramínies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Brachypodium   deriva del grec “βραχύς brachýs” breu, curt, i de “πούς, ποδός” peu, tija, és a dir, de tija curta, per les espiguetes subsèssils.  

L’epítet específic phoenicoides deriva del grec "phóinix" palmera, i “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de palmera, perquè sembla una petita palmera quan s’obrin les espiguetes molt separades de l’eix de la inflorescència.

S’anomena successió al procés pel qual unes comunitats es substitueixen per unes altres de manera natural en un ecosistema. El fenàs és un fixador de la successió ecològica, ja que s'instal·la en els estadis inicials de prats pasturats i després, permet que aquesta avanci cap a comunitats més complexes.

Brachypodium phoenicoides va ser descrita per (L.) Roem. & Schult. i publicada en Systema Vegetabilium 2: 740. 1817.

Família Gramineae (Poaceae)

Centaurea pullata L.

NOMS: Bracera. Sarpa de llop. Castellà: Chicoreta. Cabeza de pollo. Portuguès: Cardinho das almorreinas. Centaurea maior. Francès: Centaurée bordée de noir. Centaurée en deuil. Anglès: Purple Knapweed.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Cyanus pullatus (L.) Gaertn.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars nitròfils sobre sòls profunds de preferència calcícola, vores de camins i marges de conreus. Fins els 900 metres d’altitud.

Tiges prostrades o acaules

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual o bianual de tija prostrada, i de vegades acaule, que no passa del pam d’alçada. Normalment és monocèfala, és a dir, que només fa un capítol per tija. 

Fulles cobertes de pèls

Fulles inferiors enteres i les caulinars dividides en lòbuls i amb pèls. Les superiors envolten el capítol

Flors interiors fèrtils, les exteriors neutres

Flors en capítols de fins 10 cm de diàmetre, envoltats de bràctees amples amb el marge negre, acabades en un apèndix setaci bordejat de d’espines clares. L’involucre és gros, d’uns 2 cm de diàmetre. Flors tubulars de color purpuri o blavós, les internes hermafrodites i les externes, més grans, radials, amb cinc lòbuls, són neutres. Floreix en abril, maig i juny.

Fruit en aqueni amb eleosoma, coronat de pèls curts.

Involucre amb bràctees de vores negres acabades en espines

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els eleosomes són estructures carnoses, riques en lípids i proteïnes, unides a les llavors de moltes espècies de plantes per atraure les formigues que porten les llavors al seu niu i alimenten les seues larves amb els eleosomes. Quan les larves han consumit els eleosomes, les formigues traslladen les llavors a l'àrea d'eliminació de residus, rica en nutrients, on les llavors germinen.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les flors en infusió tenen propietats diürètiques i digestives.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hi ha diferents etimologies del genèric Centaurea. Uns autors diuen que deriva del grec "κέντρον kéntron", que significa punxa, per la espines de l’involucre. Altres que procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. I encara hi ha d’altres autors que fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals, i va ser mestre d’Esculapi, Aquil·les i altres herois.  

L’epítet específic pullata deriva del llatí "púllus" obscur, és a dir, vestida de dol, per les vores negres de l’involucre.

Centaurea pullata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2, p. 911 en 1753.

Família Compositae (Asteraceae)