Sisymbrium runcinatum Lag. ex DC.

NOMS: Sisimbri runcinat. Castellà: Erísimo. Geniva. Yerba de San Alberto. Francès: Vélar ronciné.

Inflorescència corimbiforme

SINÒNIMS: Sisymbrium hirsutum Lag. ex DC.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Herbassars ruderals i subnitròfils. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba de tiges generalment prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba pluricaule amb tiges de fins 40 cm d’alçada, erectes, ascendents o quasi prostrats, glabres (var. runcinatum) o piloses (var. hirsutum) com aquesta

Fulles basals pinnatífides runcinades

Fulles pinnatífides en roseta basal amples i dividides en segments triangulars, i les caulinars també pinnatífides amb el segment terminal major, i les superiors linears

Flors de corol·la groga

Flors en inflorescència corimbiforme a l’àpex, que surten solitàries de l’axil·la de bràctees semblants a les fulles. Calze amb sèpals erectes amb pèls al dors. Corol·la de pètals grocs. Floreix en mar, abril i maig.

Fruit en síliqua curta

Fruit en síliqua curta amb nervis marcats i curt peduncle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit de les crucíferes és una càpsula molt particular, amb un envà longitudinal al centre, que sosté les llavors, i dues valves laterals que s’obrin. Amb aquesta estructura general se’n troben de formes i mides molt diferents. Els que són molt més llarg que amples s’anomenen síliqües, i els que només fan una o dues vegades més llargs que     amples silícules. Hi ha, a més a més, altres que no obrin les valves sinó que es fragmentes transversalment en segments, els loments, i encara altres que es mantenen sencers.

Flors axil·lars solitàries

USOS I PROPIETATS: Les fulles joves poden menjar-se en amanida o cuinades com verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sisymbrium deriva del grec “σισυμβριον, sisýmbrion” planta aromàtica esmentada per Teofrast, Aristòtil i Aristòfanes. També Dioscòrides va utilitzar aquest nom per anomenar dues plantes diferents: l’herba-sana (Mentha spicata) i els creixents (Rorippa nasturtium-aquaticum)

El nom específic runcinatum deriva d’un adjectiu botànic que defineix la fulla o un altre òrgan laminar dividit de manera pinnada i amb els lòbuls o segments arquejats cap a la base.

 
Família Cruciferae (Brassicaceae)

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják

NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego: Xunco xurreiro. Occità: Jonc gros. Portugués: Junco bravo. Italià: Giunchetto comune. Roman Scirpo. Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany: Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes

SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs 

humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal

Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics

Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpus és un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoides holoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus” que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc. L’epítet específic holoschoenus deriva del grec “ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica  de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

Família Cyperaceae

Nonea vesicaria (L.) Rchb.

NOMS: Castellà: Lanuda blanca. Vergonzosa. Hierba del traïdor. Italià: Nonnea purpurea. Anglès: Red Monkswort.

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Lycopsis vesicaria L.;  Nonea nigricans (Desf.) DC.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Erms, guarets, vores de camins, sobre sòls bàsics. Fins els 600 metres d’altitud

Herba ramificada a la part superior

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Tot i que de vegades es comporta com Hemicriptòfit, és a dir, que   opten per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta i poc ramificada a la part superior, de fins mig metre d’alçada, híspida, amb pèls llargs i curts, i també alguns pèls glandulars.

Fulles superiors amplexicaules

Fulles oblongues lanceolades, sèssils, les superiors amplexicaules, decurrents,, de marge enter o dèbilment dentades

Corol·la que a penes sobresurt del calze

Flors en cimes terminals en posició unilateral que són més petites quan s’acosten a l’àpex. Bràctees agudes més llargues que les flors. Calze acrescent amb dents triangulars. Corol·la en tub recte que a penes sobresurt del calze, d’un púrpura brunenc, amb els cinc estams inserits a la meitat superior del tub, i la gorja tancada per un anell de pèls. Gineceu amb ovari súper amb estil prim i estigma bilobulat. Floreix de març a maig.

Fruit en núcula

Fruit amb quatre núcules més amples que llargues, tuberculades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: LA característica més destacada de les boraginàcies és que són aspres al tacte a causa dels pèls rígids que les cobreixen. Aquests pèls són unicel·lulars i arrenquen d’un petit tubercle de paret calcificada o silicificada que pot dur a dins un cistòlit.

Flors en posició unilateral que són més petites quan s’acosten a l’àpex

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat per alleugerar les malalties urinàries

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Nonea està dedicat al metge i botànic alemany Johann Philipp Nonne (1729-1772) que va escriure una Flora de Erfurt plena d’errors. Una ironia del destí ha fet que el seu nom s’ha transmet escrit de manera errònia (amb una sola n), tot i que altres diuen que deriva del grec “nönéa, -as” que apareix en alguns còdex del Pseudo Dioscòrides com nom alternatiu per espècies del gènere Anchusa. 

Estams inserits a l'interior de la corol·la

L’epítet específic vesicaria deriva del llatí “vesica” bufeta, segurament en referència al calze que s’unfla durant la fructificació. Altres autors diuen que és degut a que s’emprava per combatre dolències urinàries. 

Linné va adscriure aquesta espècie al gènere Lycopsis, que deriva del grec "lycos" llop, i “ὄψις opsis” paregut, és a dir, que sembla un llop. Més tard Nonea vesicaria va ser descrita per (L.) Heinrich Gottlieb Ludwig Reichenbach i publicada en Flora Germanica Excursoria 338. 1831.

Família Boraginaceae